Escombrar el replà

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

El cervell no para de vessar dubtes sobre com començar aquest article. En primer lloc recomanaria eliminar les faixes editorials, amb frases preocupants, doncs sembla que els crítics les escriguin per a sortir a les contracobertes. L’altra inici possible em remet, com no, al meu estimat Pla i a la seva frase sobre els imbècils, homes i dones lectors de novel·les un cop passats els quaranta.

Com que en tinc trenta-nou encara tinc pocs mesos de marge. Si us sóc sincer no és pas el meu gènere preferit. Sóc més d’assaigs i si llegeixo ficció acudeixo com un sant devot als morts del segle XX. Em sembla evident la crisi del producte estrella del mercat editorial als nostres temps, molt inflat justament per la necessitat de ressuscitar-lo i mantenir vendes. Sempre, també s’ha de dir, hi ha excepcions. Penso a Trilogía de la guerra d’Agustín Fernández Mallo, a Prólogo para una guerra d’Ivan Repila o a Laetitia de Ivan Jablonka, obres amb recorregut més enllà de l’acumulació de menjar ràpid a la que ens sotmeten.

Ara Llibres en català i Seix Barral en castellà han publicat Voluntat, del belga Jeroen Olyslaegers. Oh miracle, l’autor ha aconseguit una novel·la europea, un fresc nacional amb capacitat d’anar més enllà de les seves fronteres per com sap copsar dos pols essencials de tot bon text narratiu.

La seva primera virtut és plantejar dilemes morals que sacsegen als lectors. Ho aconsegueix emparat pel context, ni més ni menys que la Bèlgica ocupada durant la Segona Guerra Mundial. Bé, d’acord, estem habituats a l’època, sempre profitosa per a teixir escrits, pel·lícules, documentals de La 2 i tot allò que vulgueu.

Ara bé, Olyslaegers uneix al moment històric una tria brillant de personatges. El narrador és perfecte, entre d’altres coses perquè té el to del seu creador sense que un lector poc acostumat ho noti gaire. És punk, no té problema a considerar tot nacionalisme com un kitsch obscè i a més a més diu el que diu per experiència pròpia, doncs escriu al final dels seus dies, quan una cuidadora el manega mentre ell sent l’absoluta necessitat de confessar allò viscut al seu net, recurs molt intel·ligent per a mostrar com les lliçons de la seva joventut son una advertència pel present.

Presoners nazis a Anvers

El seu segon do és haver aconseguit filar una trama amb cap i peus sense palles mentals de cap tipus. De fet, i suposo que així serà, és ideal per a una propera adaptació cinematogràfica, remetent-nos, la memòria a vegades és molt malparida, al Libro negro de Paul Verhoeven, una bona cinta perjudicada com a conseqüència del seu passi continuat a certes televisions privades quan no tenen res a oferir.

Ara bé aquí parlem de belgues, som a Anvers i un jove transcorre el parèntesi entre l’adolescència i l’edat adulta enmig d’un enrenou sensacional. Els nazis arriben durant la primavera de 1940. Ell, en part gràcies a un feixista francòfil, ha superat els estudis secundaris, però a casa no hi ha calers per a la universitat i es fa policia. A partir d’aquí totes les peces encaixen, arriba l’amor amb la germana d’un ambigu company de feina, sorgeixen mil fronts i ell es troba ficat enmig de tots fins al punt de ser conegut com dues cares.

V-2 Anvers

Janus era el déu roma bifront. Al fòrum de la Ciutat Eterna hi havia el seu temple, que només tancava en temps de pau, preciosa metàfora que aquí em va de perles per a exprimir una reflexió generada mentre devorava Voluntat. La Història és un cos en etern moviment i molts són els seus partícips. Al llarg de la novel.la observem com el protagonista manté el seu anonimat per a preservar existència i dignitat. Així doncs resulta senzill imaginar com moltes accions del passat sempre romandran desconegudes per a nosaltres i és fascinant cavil·lar sobre la tortura interior de tantes i tantes persones, mudes amb un mal salvatge roent cos i estómac.

Per això la confessió de l’antiheroi de l’obra, tanmateix assetjat per altres dimonis amb la saviesa d’exhibir el contínuum dels fets, mai fugissers, sempre permanents, com una condemna prometeica ampliable a tot el nostre entorn.

Els països que patiren la catàstrofe hitleriana s’han dotat d’elements per a no oblidar-la, constituint-se en trets característics del seu paradigma nacional des de la cultura. A Itàlia el fenomen un cop acabat el conflicte tant al cinema, amb el neorealisme creant conceptes com el passat present per la seva immediatesa, com a la literatura, on la sort dels partisans serví per a sentir menys culpa pels vint anys de feixisme, com plasmaren a les seves lletres Elio Vittorini, Renata Viganò, Beppe Fenoglio, Cesare Pavese i molts d’altres.

Regiment de voluntaris flamencs a Anvers

A França l’assumpte sempre fou molt més espinós i poc conegut a casa nostra, on per exemple ningú ha traduït mai clàssics dels cinquanta com Roger Nimier, plomes contràries a l’esperit hegemònic de l’esquerra a la recerca d’escarbar altres matisos del trauma, amb el dit a la nafra des d’una incomoditat manifesta. A l’Hexàgon, només cal veure la no gaire llunyana polèmica amb Céline, el col·laboracionisme sempre ha costat molt d’acceptat i potser Patrick Modiano, el primeríssim i el de Dora Brüder, ha sigut el millor antídot per a començar a fer net de la merda pretèrita.

Curiosament Espanya, i amb ella Catalunya, tenen un buit sensacional amb aquestes diatribes, com si no haver viscut el gran desastre evités determinades reproduccions que per a molts fan nosa. Som una terra procliu a ometre episodis històrics, sí, i hauríem de meditar els motius, per això sento entre gràcia i pena quan lloem la valentia aliena mentre no escombrem l’entrada de la llar. No sé si m’entenen.