Dimarts 23 Juliol, 2019

Aspectes d’una conversa

Josep Pla mai m’abandona. Quan arriba l’estiu i em trobo tranquil lluny de Barcelona la nostra relació es consolida encara més, com si haguéssim esperat la calor per a xerrar sense que ningú ens vegi, lluny dels focus banals de la nostra societat.

Ha volgut la sort que Destino, inevitablement fidel al seu autor més senyer, hagi publicat just abans de la nit de Sant Joan la correspondència de l’empordanès amb un altre home de la terra menys conegut per molts, però igualment important. Parlo d’Agustí Calvet, qui sota el nom de ploma de Gaziel marcà tota una època just quan el periodisme de la nostra terra assolí una edat d’or que, tard o d’hora, tornarà, potser quan els responsables d’escriure als diaris es preocupin més per fer la seva feina i menys per aparèixer a tertúlies.

El més curiós de l’amistat entre aquests dos gegants és el seu context. Gaziel, l’anomenarem així al llarg d’aquestes pàgines, era deu anys més gran i en cert sentit havia obtingut el somni de Pla per haver triomfat a Can Godó, el monstre etern de les nostres rotatives, la bèstia barcelonina capaç de sortir del no res i sobreviure pel seu amor a no casar-se amb ningú, quelcom important on tornarem vora la fi de l’article.

El primer Pla, sobretot el dels anys vint i trenta, no s’estalvià crítiques envers el seu futur camarada, com si la ira personal fos, en realitat, un atac contra una metafísica de la tinta anomenada La Vanguardia. S’hauria d’escriure un volum sobre el conflicte entre l’autor del Quadern Gris i el gran mitjà del país per a entendre aquestes complexitats sempre irresoltes, doncs quan s’enamoraren Franco els hi tallà les ales i el futur ermità del Mas Llofriu només ocupà el càrrec de sots-director de tan prestigiosa capçalera durant un sol mes, just quan l’exèrcit nacional ocupà Catalunya i ell, encara ufà del resultat del conflicte, s’atreví a escriure el seu imprescindible Retorno sentimental de un catalán a Gerona.

També resulta astoradora la deriva d’ambdós un cop conclosa la lluita fratricida. Gaziel, home fins aleshores d’ordre en llengua castellana, adoptà una forma d’exili intern que el dugué a escriure durant la darrera part de la seva existència brillants llibres en català, mentre Pla s’adonà del seu error, espià pels americans, desafià al règim amb el seu estil gens opulent i es permeté des del setmanari Destino el luxe de carregar amb duresa contra els guanyadors fins al punt de ser l’autor més censurat d’aquells anys grisos.

La seva troballa en forma de correspondència s’inicia l’any 1941 i conclou el 1964, poc mesos abans de la mort de Calvet, qui du la veu cantant del recull perquè no es conserva gairebé cap resposta de Pla. Si algú creu trobar a les missives informació sucosa va ben errat. Hi ha moments de ràbia compartida pel context polític, però sobretot la tendresa de voler trobar-se quan es presenta la oportunitat, escassa per la llarga estadia de Gaziel a Madrid, visitant el seu refugi de Sant Feliu de Guíxols durant els mesos d’estiu.

D’altra banda hem d’agrair a la precarietat de les comunicacions d’aleshores l’existència d’aquesta comunicació escrita. En alguna de les línies se’ns informa que la possibilitat dels encontres en persona esdevé encara més complicada per la inexistència de telèfon als respectius domicilis, fins al punt que per agilitzar les trobades el pobre Calvet envia telegrames amb l’esperança d’accelerar els temps.

Enmig dels aspectes humans hi ha diversos fragments que m’han cridat força l’atenció. Un d’ells és perfecte per a introduir el següent, doncs mostra com el pensament intel·lectual seriós repeteix determinades constants sens importar el pas de les generacions. Gaziel parla d’un text de Joan Maragall relacionat amb La Vanguardia de 1888. La prosa del poeta de l’avi del president mostra una nostàlgia per l’empenta dels homes de cultura de finals del Vuit-Cents, i clar, tot és llegir-ho i assumir que sempre creurem qualsevol temps passat com una fita millor, excusa perfecta per a motivar-nos envers la construcció d’un present digne.

Els paràgraf clau diu el següent: “Hi ha més encara. Vós i jo hem estat sempre sincers i independents, tot el que humanament ens ha sigut possible, de cara als nostres públics. Mai no hem explotat els ideals que hem servit, per treure’n profit personal, sinó més aviat el contrari: sovint, el nostre desinterès i la nostra fidelitat han estat perjudicials”.

El jurat del premi Sant Jordi 1960

Podríem dir molt de les línies anteriors, entre d’altres coses perquè tothom té un passat fosc i amb Pla discuteixo molt dels seus serveis a Cambó, d’altra banda brillants perquè la seva falsa biografia del polític lligaire és un excel·lent manual per a comprendre la Història d’Espanya de principis de segle, sens oblidar els articles republicans farcits de detalls meravellosos però massa tendenciosos. Ara bé, anem al gra, i a pams.

El duo protagonista captà la necessitat de tot allò expressat des d’un primer moment. Volien una carrera de llarga durada, més enllà de la futilitat del present, més enllà de copets a l’esquena. Foren rigorosos i saberen des d’un principi la virtut d’una independència sincera que s’anomena, al cap i a la fi, personalitat literària sense dependre de les capelles, tan preuades per molts lletraferits del nostre segle, i dels altres, és clar. Aquesta postura els dugué problemes, silencis i ostracismes superats pel mateix recorregut de la marató. Escrivien des la brevetat que suposa tot panorama actual sense menystenir la llargària de la seva missió. D’aquesta manera a mitja cursa molts suposats rivals ja havien caigut i als darrers quilòmetres només quedaven els escollits, els fidels a sí mateixos i a l’art d’escriure en majúscules. Si rellegeixen aquest text concret d’aquí a uns anys i adapten el darrer punt a l’ara i aquí veuran com tenien raó. Mai en vaig dubtar.

5,237FansM'agrada
924SeguidorsSeguir
15,468SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca