Arran de l’article publicat al directe.cat on afirmava que els partits catalans no tenien cap motiu per votar a favor de la moció de censura varen sorgir unes converses molt interessants. Alguns discrepaven amb aquest punt de vista, afirmaven que era imprescindible fer fora a Rajoy. I no els hi falta raó perquè amb la seva caiguda l’acompanya el delegat del Gobierno, Enric Millo, que durant els mesos de la repressió del 155 va exhibir una prepotència impròpia de qui diu representar “tots els catalans”.
Sí, està molt bé fer fora a Rajoy i el Partit Popular. I sí, és evident que un partit corrupte que, des del poder, ha provocat la presó i l’exili mereix restar ben lluny de les institucions. Però sabem qui ocuparà el seu lloc? El còmplice, el col·laborador necessari d’aquesta repressió política i judicial. Un polític que, des de la investidura de Quim Torra, ha invertit més temps a titllar de racista i supremacista el moviment republicà que en mirar de plantejar una alternativa dialogada i negociada a la duresa nacionalista del PP i C’s.
Podem coincidir en el fet que el caos al Congreso i la Moncloa és un escenari interessant, però aquesta no és la pregunta que ens hem de fer. La qüestió que ha de debatre el republicanisme és com pot ser que cinc diputats del PNB hagin marcat i condicionat tant el debat quan ERC i el PDeCAT sumen 17 escons. Els nacionalistes bascos, que fa una setmana aprovaven els comptes del 155, eren el centre d’atenció i en cap moment ha semblat que aquells que representen més del triple que ells tenien quelcom a negociar.
La d’ahir fou una oportunitat perduda. L’enèsim exemple de la mala gestió del moment polític per aprofitar-ho en pro de la teva causa. Sincerament, ahir, un cop el PNB va filtrar als mitjans que donaria suport a Sánchez era moment perquè els 17 diputats independentistes diguessin que el seu vot no era gratuït. Segurament el Sánchez no acabaria oferint res, però la foto dels socialistes demanant als independentistes el seu suport regalaria a les bases dels partits una petita sensació de victòria després d’unes setmanes on s’ha cedit en temes com la presidència i les conselleries.