Totes hem sentit la humiliació masclista algun cop a les nostres vides. Jo tinc la meva pròpia experiència i, vosaltres, de segur, en teniu la vostra. Recordo la meva pròpia història i penso que, tant de bo, algú hagués donat la cara per mi. Perquè sí: la família, la parella i les amigues estan per defensar la nostra dignitat quan algú intenta soterrar-nos públicament.

M’imagino a Will Smith aprofitant l’ocasió per fer un discurs contra la violència masclista. M’imagino a Will Smith naturalitzant l’alopècia a través de les paraules. M’imagino a Will Smith marxant de la gala sense recollir el seu Òscar com a queixa i reclam. M’imagino a Will Smith sense riure per la inèrcia. M’imagino a Will Smith de moltes maneres, però cap passa per aquesta actitud pròpia del que és, ha estat i serà la masculinitat tradicional: un home rient les gràcies a un altre fins que li toquen “la seva dona” i no li queda una altra que recórrer a la violència física perquè “a l’amor tot s’hi val”.

Per tercer cop en 94 anys, una pel·lícula dirigida per una dona es porta el premi a la millor pel·lícula. Felicitats a l’equip de ‘CODA’. Llàstima que les victòries femenines tornin a quedar invisibilitzades a causa de les actituds de sempre, i per part dels de sempre.