Ser artista és una qüestió de classe

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La Plataforma de Art Contemporáneo fa uns mesos que va estrenar la campanya: “No per amor a l’art”. Una campanya que posa sobre la taula un fet que tot sabem i tots patim. La precarietat econòmica dels creadors: pel 63,8% d’artistes els ingressos per activitats artístiques no suposa més del 20% dels seus ingressos totals. Així com el 46,9% tenen uns ingressos totals inferiors a 8.000 euros. El 0.6% té ingressos superiors als 60.000 euros anuals. És això o treballar gratis, gràcies a una altra feina.

Aquest fet evidentment suposa l’elitizació completa del sector artístic, només s’hi pot dedicar completament qui té una renda que li permet viure fora de la seva activitat o qui té una feina que finança la seva activitat artística. El 2012 a The Guardian preguntaven a Rob James-Collier si el talent de la classe treballadora no s’expulsava de la professió, la seva resposta; qui es pot permetre una carrera d’actor sinó ve d’una família adinerada? El mateix article de Kira Cochrane analitza com l’elitisme dominava l’escena d’actors del Regne Unit. Als premis a millor actor dels BAFTA, la llista tenia cinc noms masculins, dos dels quals procedeixen de la rica escola d’Eton.

Si fem cas dels estudis del CONCA, només el 6% de la despesa per persona (d’un total de 12.309 euros) el 2016 va ser invertida en oci, espectacles i cultura. Una despesa que a Catalunya no supera els 718 euros per persona i any. Uns diners amb els quals es paguen revistes, llibres, Internet, cinema, espectacles, etc.

El sector de l’art, més enllà dels problemes de gènere té un filtre de classe evident. Uns filtres que eviten una democratització real. Un fet que podria estructurar-se al voltant d’esdeveniments com el Gutter Fest o Ars-libris, que ofereixen productes a preus més econòmics amb la mateixa qualitat. Així com les vendes per internet que atreure el 61% dels nous compradors. Tot i així, sempre cal recordar que l’art plàstic, té com a resultat un producte únic i contemplatiu, un producte evidentment de luxe, que per desgràcia només una minoria es pot permetre i el pot entendre.

- Publicitat -