Sala Parés: 140 anys de galerisme a Barcelona

 

El carrer Petritxol és sinònim de xocolata, de la gran senyera que el travessa i la Sala Parés. Una galeria que n’ha fet 140. L’exposició “Memòria 140 anys” repassa la història de la sala a través dels seus quadres. Ens hem de trobar amb Helena Maragall, entrem dins. S’aixeca suaument per saludar-nos.

Helena Maragall “assistant to the director” de la Sala Parés treballa enmig de les exposicions de la galeria més antiga d’Espanya. I ho fa també al número 5 del carrer Petritxol. Davant seu té una gran atri blanc, les parets ensenyen el seu negoci. Blanques, lluminoses. A la seva esquena té l’entrada, tallada en fusta noble, si tracem una línia recta, a tres o quatre metres (a la seva esquena) trobem el despatx del seu pare; Joan Antón Maragall, director de la galeria. Helena Maragall, des de la seva vidriosa i polida taula admirada també el segon pis de la sala (pertanyent a l’extinta galeria Trama). L’Helena, de petita, va jugar a fet i amagar al magatzem, situat al fons i a l’esquerra del seu escriptorium. Per arribar-hi s’ha de travessar una sala folrada de vellut porpra (l’esplendor del color fa pensar nostàlgicament amb la Barcelona burgesa). Allà hi van trobar un gat que en un moment indeterminat va quedar sepultat dins d’un banc. Aquesta sala porpra és on va començar tot. El número 3 del carrer Petritxol és on va néixer la Sala Parés.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

El 1877 la Sala Parés era una botiga dedicada a la venda de litografies, material per artistes i marcs. Les mateixes obres que s’hi emmarcaven es venien després. El senyor Joan Parés va tancar el cercle del seu negoci. Amb els anys va comprar el local del costat, el número 5. Hi exposaven tots els grans artistes de la fi de segle. L’Helena, vestida amb una bonica i llarga jaqueta blanca, m’explica com els burgesos admiraven art al sortir de la missa de l’Església del Pi els diumenges. Gaudien amb Rusiñol, Meifren, Sorolla. L’ordre inherent a un negoci centenari és contestat per Joan Antón Maragall:

- Publicitat -

– També ens despentinem. Nosaltres ens hem despentinat quan vam pintar les sagrades parets morades de la Sala Parés de blanc, nosaltres ens hem despentinat fent exposicions de fotografia. I ens seguirem despentinant, jo crec que cada vegada més presentant artistes que d’alguna manera trenquen amb l’estereotip de la sala pares. D’aquí a 15 dies inaugurem una exposició que es diu ciutat liquida, que tracta com la ciutat s’autodestrueix. I això no és massa l’estereotip de la Sala Pares. Jo diria que ens despentinem unes 10 vegades l’any, com a mínim-.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

Un trencament o adaptació a la galeria més antiga d’Espanya. La història de l’art del segle XX a Catalunya es pot explicar a través de la Sala Parés, així com de la família Maragall. El 1925 els germans Joan Antón i Raimon Maragall la van comprar. I van iniciar una saga de galeristes que tractà amb Mompou, Manolo Hugué, Llorens-Artigas, Pau Gargallo, o Pere Pruna. Les coses han canviat. L’era digital ha arribat. L’Helena modernitza el sistema informàtic, adaptant-se a les noves necessitats. Preocupada pel futur, la seva feina es basa en la gestió, en l’hercúlia tasca de portar una galeria centenària al segle XXI. El seu pare (Joan Antón Maragall) ja ho va fer en el seu moment. En el seu càlid despatx relata l’inici a la galeria:

Als 25 anys el meu pare em va dir si volia ser galerista o no. Jo era una persona que anava amb cabells i barba llarga, amb una samarra de pell girada i considerava que això de ser galerista era una cosa excessivament burgesa. I que no acordava amb els meus principis. Als trenta i pocs anys, quan el meu pare en tenia 82, i ha haver una situació de complicació a la galeria. Jo era un executiu d’empresa i vaig veure que algun dia o altre acabaria sent galerista i a partir d’aquí vaig començar a interessar-me pel món de l’art. Vaig començar a llegir, i a veure molt art i això em va anar introduint progressivament en aquest món, però quan vaig assumir la direcció de la galeria era una persona que entrava bàsicament a posar ordre. En una empresa familiar de molt anys i que posar ordre vol dir modernitzar-la i posar-la al dia i els meus coneixements d’art, i la meva vivència personal de l’art, eren insuficients per la tasca que anava a fer. Vaig tenir la sort de tenir la meva germana Marta al costat que si que havia adquirit aquesta vivència profunda de l’art. I que me la va transmetre. I ara amb més de trenta anys a l’espatlla ja em començo a sentir prou capacitat per ser galerista. I això de ser galerista no és com el sacerdoci que ve per inspiració o per unció, si no que els galeristes s’hi fan el dia que decideixen arribar-ho a ser. I els anys que passen després per arribar-ho a ser. Si no hagués estat galerista tinc molt clar que hagués hagut de ser advocat-.

-O director d’orquestra – aclareix l’Helena.

-Això ja era més complicat – contesta el seu pare.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

L’Helena és la còmplice de la conversa amb el seu pare. Podem veure la majestat de Joan Antón assegut davant del seu ordinador. L’elegància ve donada amb la seva camisa tapada per una armilla de feltre i una americana. Tot concorda en el despatx tapiat que regenta. L’Helena és un punt de llum, i també de professionalitat. Sempre atenta, amb una llibreta. “En aquest ofici cal tenir un peu al cel i l’altre a la Terra” explicita. Ella participa del fet artístic fent-lo possible. Joan Antón el descobreix, agafa aire i calmadament exposa com troba el artistes:

La primera eina de contacte és la pantalla. Es tracta de veure imatges de les seves obres i això descarta molt. Llavors et concentres en cert nombre d’artistes que per tu mateix han passat la criba de la imatge fotogràfica i el següent pas és la visió directe de l’obra i el coneixement personal de l’artista. Per mi hi ha una element fonamental: la coherència entre l’obra i el que em reflecteix la personalitat de l’artista. Si això no casa, vol dir que passa alguna cosa. Això és molt subtil. I és quelcom que potser és per l’experiència d’uns quans anys. Però l’explicació que et fa un artista de la seva obra, com la fonamenta, com explica el procés i com veus que això queda plasmat en la seva obra. Com ha evolucionat, i arribes a tenir el concepte de que pot ser un artista interessant o no. L’altre pas és veure si és interessant per la galeria o no. Si és coherent per la galeria i si creus que a més funcionarà a la galeria. Aquesta segona fase no sempre és determinant. En algunes ocasions hi ha artistes que jo els veig amb suficient pes per arriscar-me. Però aquest risc els prens quan la primera fase, la de la relació o l’impacte de l’obra amb la persona o personalitat, quan veus que allò primer té una solidesa molt important, i estàs en el dubte de si encaixarà, no encaixarà, de vegades decideixes jugar-te-la o no-.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

La seva visió és pragmàtica alhora que es basa en intangibles, quan apago la gravadora, el seus llavis fan un copet al trobar-se i somriu. Detalla que el matí abans, un client, ara amic, li ha enviat un missatge consultant si una adquisició era bona idea o no. El tracte personal, els llaços que es generen en les exposicions, amb els artistes. Goytisolo acabava de sortir del despatx quan jo hi he entrat, és allò que té més en compte. L’Helena és un bell reflex d’aquest fet, en les seves converses no hi ha falsa cortesia. Podem intuir que ha preparat la conversa, però en superar les formalitats, brillen una mica els ulls i surt del guió mostrant les paradoxes del seu ofici. La seva joventut queda anotada amb la pulcritud de les seves gestions, en la seva visió d’estratègia i modernització. Potser el seu pare hi va entrar de la mateixa manera que l’Helena ara també ho ha fet. Segur que no ho ha fet pel bourgeois bohemian glamur de la professió, una condició que el forani suposa del món de l’art. El seus ulls escruten beneficis, càlculs i noves maneres de gestionar el negoci i de beneficiar a artistes i galeria. Abandonem la càlida conversa. Hem de suposar que tornarà al seu escriptori, a mirar les nívies parets. Els seus fills també jugaran al magatzem? La roda de la història gira, els raonaments de l’Helena ens fan veure un fet, si fos per ella, encara girarien més ràpid.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca