Quan pensem en els Estats Units, el socialisme no és la cosa que ens sol venir més al cap, més aviat, tot al contrari. El cas és però, que des del final del segle XIX fins al final de la dècada dels quaranta es van succeir una sèrie de moviments de tall progressista, contrastant amb l’anomenada Època Daurada ‘Gilded Age’, on els trusts, monopolis i la corrupció i clientelisme polític van campar còmodament per la república nord-americana.

Ens situem a l’any 1934, l’italoamericà baixet i geniüt Fiorello La Guardia és escollit alcalde de Nova York després d’haver derrotat la xarxa clientelar coneguda com Tammany Hall. Immediatament aconseguirà com a col·laborador a Rexford Guy Tugwell, membre del Brain Trust, grup d’acadèmics assessors del president Franklin Delano Roosevelt. Tugwell, de consciència clarament d’esquerres, partia de la idea de la planificació i intervenció governamental en l’economia i prenia com a ideal un govern fort capaç de plantar cara als monopolis, trusts, i patronals. Durant el New Deal va presentar una sèrie de ciutats planificades a partir de la idea de «Ciutat Jardí» del pensador anglès Ebenezer Howard a diversos punts de la geografia nord-americana. Malgrat que finalment només se’n executessin tres (Greenbelt, Maryland; Greenhills, Ohio; i Greendale, Wisconsin), aquests espais volien representar una alternativa al desenvolupament immobiliari privat alhora que garantien la sobirania sobre l’espai als seus habitants. Les ciutats, de les quals se’n poden veure fotos aquí, garantien l’accés tant a un habitatge suficient com a l’espai verd, serveis, i espai comunitari.

Però tornem a Nova York. La Guardia aconsegueix, no sense esforç, crear una Comissió de Planificació urbanística que li servís com a reforç institucional dins de l’Ajuntament per als seus projectes reformadors, rebuts amb considerable escepticisme no només per l’oposició liberal i conservadora sinó per bona part dels tècnics d’alt nivell. Tugwell, que havia partit peres amb el president Roosevelt poc abans de les presidencials de 1936, serà convidat a presidir aquesta comissió, que, el gener de 1938, iniciarà la seva activitat. Tugwell, amb una fe absoluta en la planificació, volgué convertir-la en el «quart poder», amb l’objectiu de poder prendre decisions sense dependre del poder polític. Quasi mai li fou fàcil.

Amb tot, es va començar a plantejar una Nova York diferent, amb idees com la introducció de lloguer social en barris que necessitaven una renovació en comptes de fer-los de bell nou. Tot i que la motivació era econòmica (els costos a llarg termini de construir nous barris eren més grans que els de la renovació), es va introduir una idea que es sentiria encara avui. Pel que fa a l’ordenació, la seva visió sobre el bé públic i la planificació econòmica li va valdre l’enemistat amb el sector empresarial de la ciutat. I no sense raó: Tugwell proposava directament suprimir la distinció entre espai públic i privat a l’hora de regular usos del territori de cara a l’interès general. Així mateix, en comptes de vetar l’entrada als usos perjudicials (Creant un monopoli de facto pels ja establerts), proposava el tancament directe de les activitats contràries al bé comú. La pressió dels lobis a nivell federal aconseguí que el Congrés aturés bona part de les ordenacions retroactives de la Comissió.

El gran projecte de Tugwell va ser el Pla Mestre de Nova York, que hauria de guiar el desenvolupament de la ciutat entre 1940 i 1990. Aquesta òpera magna preveia, entre d’altres, que a 1990, un terç de la superfície de la ciutat fos espai verd obert. Així mateix, proposava també la creació de ciutats jardí seguint el model de les viles que havia planificat en la seva etapa al govern federal, que encerclarien Manhattan de parcs. La proposta incloïa petits nuclis relativament densos i independents entre sí, incloent usos comercials, recreatius i d’habitatge amb l’objectiu de crear comunitats compactes. La Nova York imaginada combinava una planificació detallada a nivell de barri i uns objectius polítics ambiciosos d’habitabilitat i bé comú compartit.

Sense el suport de La Guardia, que veia com l’oposició d’empresaris, part dels sindicats i un sector important de l’ajuntament s’oposava al projecte (posant en risc el seu tercer mandat), i una arquitectura institucional en contra, Tugwell va acabar descartant el seu gran projecte i acceptant el càrrec de governador de Puerto Rico. Robert Moses, director de Parcs de Nova York fou, probablement l’opositor més violent dins del consistori al projecte de Tugwell. Si bé va començar la seva carrera política inspirat pels valors de l’Era Progressista, acabà renegant del concepte de planificació. Així, va proposar un sistema d’inspiració liberal de conciliació entre els diversos grups d’interès que, segons ell, només podien arribar a compromisos i qualsevol visió top-down cap al bé comú acabaria per ser necessàriament antidemocràtica. La Guardia, fent un cop de timó radical, li va comprar el projecte i el nomenà successor de Rexford Tugwell. Irònicament, va passar a la història com el gran exemple de la planificació pro-sector privat amb les crítiques de Jane Jacobs, paladina de l’urbanisme progressista del darrer terç del segle XX, acusant-lo de no escoltar els veïns i promoure un model disfuncional per a tothom.

Avui, però, Nova York és tal i com la coneixem: desigual, poc verda, amb poca barreja d’usos… Només podem imaginar-nos com hagués estat si l’any 1990 hagués conclòs el pla mestre de Tugwell (un paral·lelisme curiós amb el malaguanyat Pla Cerdà, amb el qual compartien prou semblances ideològiques) i treure’n una important lliçó política: les propostes ambicioses volen mà esquerra o un poder polític desmesurat. Tugwell, de tarannà poc conciliador i, jutjant pels seus escrits, decididament pedant, va aconseguir guanyar-se l’animadversió de mig consistori i, de retruc, mitja ciutat. De resultes d’això va perdre el favor de La Guardia i la seva utopia va quedar condemnada a acumular pols en algun calaix dels arxius de la ciutat.

Fonts

• Gelfand, Mark I. «Rexford G. Tugwell and the Frustration of Planning in New York City». Journal of the American Planning Association 51 (30 juny 1985): 151-60. https://doi.org/10.1080/01944368508976206.
• Gunderson, Dean. «Rex the Red». Planning Required (blog), 3 febrer 2014. https://boiseplanning.wordpress.com/2014/02/03/rex-the-red/.
• Nelson, Garrett Dash. «Rexford Guy Tugwell and the Case for Big Urbanism». Places Journal, 9 gener 2018. https://placesjournal.org/article/rexford-guy-tugwell-and-the-case-for-big-urbanism/.
• Tugwell, Rexford Guy. «The Principle of Planning and the Institution of Laissez Faire». The American Economic Review 22, núm. 1 (1932): 75-92.