Hola Carla! (dic a mig metre de l’escultora)
(silenci, la cara d’ella comença a somriure i al cap de dos segons…) Joan! Què tal?

Només entrar a l’exposició: Francesc Torres. La capsa entròpica [El museu d’objectes perduts] al MNAC em trobo a Carla Cascales, que acaba de tornar de Madrid. Les seves obres blanques i pures xoquen amb el MNAC. Ens trobem dins d’una sala fosca i els dos vestim, també fosc. Però no és qüestió d’importunar. Acabades les salutacions cordials, començo a veure l’exposició. A gaudir-la, ja que és la primera exposició en mesos que gaudeixo d’una manera sincera. He arribat al MNAC per culpa de l’Instagram de Marc Herrero, un dels pintors més crítics contra el capitalisme depredador. Em submergeixo en el caos. A Barcelona hi impera l’ordre burgès, però avui, almenys podré passar una estona de la tarda del dissabte en un mar de llibertat artística.

La Capsa Entròpica de Franscesc Torres (Barcelona, 1948) és una exposició feta amb aquest raonament: Imaginem-nos que agafem una capsa i que, abans de tancar-la, hi col·loquem amb molta cura, en un procés lent i elaborat, un conjunt d’objectes preciosos. (…) Imaginem-nos que ensopeguem en baixar l’escala i (…) cau de rodolons escales avall sense arribar a obrir-se. Aquesta exposició és el resultat de l’ensopegada imaginària i del que esdevé al contingut de la capsa. En resum, vaig agafar un museu amb les mans i, com en una pel·lícula de Buster Keaton, vaig baixar rodolant per l’escala. Com justifica el mateix comissari i artista: Francesc Torres.

La Capsa Entròpica, la redempció del MNAC

Aquesta exposició és un dels millors encerts del MNAC, encara recuperant-se de la nefasta i fins i tot negligent exposició Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977. La Capsa Entròpica parla perfectament de la història de l’art del nostre país, d’una manera planera, irònica i punyent. Francesc Torres ha recuperat dels dipòsits del museu un recull d’obres per posar-lo en evidència, i quina millor manera d’agafar les que estan fetes malbé? El discurs s’ordena en diferents àmbits, per tal d’estructurar una narració clara i sofisticada. De La Capsa Entròpica hem de destacar l‘inici i l’esperit de l’exposició.

Captatio benevolentiae: què és l’art?

La captatio benevolentiae de l’exposció és una reflexió interessantíssima sobre l’art mateix. Veiem un retrat de Sant Francesc d’Assís de Francisco de Zurbarán i un Aston Martin DBS de 2007 completament destrossat. L’art antic, l’art nou. Una peça dels grans Mestres i el súmmum de la bellesa de les futuristes, junts, per què només entrar reflexionem sobre què és l’art, sota el llençol de la narració de l’exposició. Només aquest fet, mostra la ment viva i desperta del comissari-artista de l’exposició i la seva capacitat narrativa, de ben segur superior a la de molts comissaris professionals. Comissaris que en les últimes temporades han estat polèmica al MACBA, al Born i al mateix MNAC. Paradoxalment en el moment on es teoritza més sobre el comissariat d’exposicions, una de les millors de l’any té un artista per comissari.

Una exposició amb esperit propi

Com ja va passar amb l’exposició encarregada de comissaria a Perejaume l’hivern del 2015 Maniobra Perejaume la capacitat plàstica i narrativa de l’artista es desenvolupen amb naturalitat i encert. Però també fan que l’exposició tingui un esperit, una atmosfera, quelcom més enllà de la juxtaposició de quadres en una sala. Passejant i intentant no pertorbar la tranquil·litat de Cascales, llegeixo en les obres una ironia auto destructora. Massa vegades he pensat en la història com un cúmul de fets directament bojos. Com si Déu escrivís un llarg llibre i nosaltres a cada pàgina féssim alguna cosa per complicar-ho tot. En uns moments on es parla tant de la violència i el trencament del consens comú, veus en aquesta exposició que als nostres avantpassats els consensos els hi eren una mica indiferents. A la mínima hom sortia al carrer a destrossar les imatges que més li recordessin a l’enemic o a l’opressor.

Tant l’inici de l’exposició com en el seu cos, veiem la capacitat de Francesc Torres per dotar d’esperit una exposició. El MNAC ha encertat completament en l’elecció d’un artista per tal d’explorar els fons del museu. Una exploració que en els pròxims mesos o temporades aniria encaminada cap a explorar l’art català d’entre l’any 1939 i 1975. Un art que està fora del MNAC i del MACBA actualment. I que de forma privada exposa la Fundació Vila Casas. Aquesta obertura permetrà exposar a pintors i pintures que actualment queden fora del mainstream, però que per la seva qualitat no s’entén que quedin ignorats.
Visitant l’exposició no he pogut evitar embadalir-me davant les pel·lícules pornogràfiques d’Alfons XIII, o submergir-me en els murals desgraciats de Josep Maria Sert i de Francesc Pla Duran (el Vigatà). Alhora que quedar-me xerrant amb davant de les corregudes de Buster Keaton, i pensar que sí, que al final la història és una gran estampida de fets inconnexos, i que potser hi donem moltes voltes a tot plegat. Simplement existeix l’atzar. De vegades oblidem que l’art és una mentida i que el seu joc és ser el més real possible, per fer-nos pensar d’una determinada manera. Gràcies a Francesc Torres durant uns mesos hem pogut pensar al seu aire. Surto de l’exposició i per sort Carla Cascales ja ha marxat també. Els núvols s’exhibeixen davant del museu, semblen escultures de la jove artista. L’exposició tanca, haurà de passar temps per ser superada.