Joan Cornellà és un fantasma, no un monstre. No concedeix entrevistes i les seves aparicions públiques són poc freqüents. Nosaltres no l’hem entrevistat i hem deixat que la seva obra parlés. Hem deixat impressionar-nos pel seu humor negre, pel seu estil i pel seu èxit.
L’humor negre és com les cames, n’hi ha qui en té i qui no. Aquest acudit és extremadament violent. És una contradicció en ell mateix i és una veritat absoluta. En pots tenir o no. Les nostres extremitats queden reduïdes a una possibilitat. L’obra de Joan Cornellà (Barcelona, 1981) opera en aquests termes, i té la seva justificació en el gran èxit de públic i vendes. A l’humor com a instrument de la veritat, com diu Guillem de Baskerville a El nom de la rosa, l’artista barceloní crea vinyetes que gràcies a un humor absurd i negre ens atreuen profundament. L‘obra de Joan Cornellà fa servir l’humor per alliberar-nos d’un desig interior. El riure distreu, per alguns instants, als vilatans de la por com es sentència a la novel·la d’Umberto Eco. Per això és perillós, per això ens atrau.
L’estil de Joan Cornellà
Llicenciat en Belles Arts, aplicà la seva habilitat al còmic en un primer moment, engreixant les files de El Jueves. Els seus còmics tornaven a l’estètica premariscal del còmic barceloní. Un dibuix underground lligat a les modes americanes, allunyat del còmic net de línia clara. Un estil superat, tal com hem pogut veure en l’última edició del Gutter Fest. Un estil que deixa enrreré el 2013 amb Mox Nox.
L’estil de Cornellà és naïf, perfectament reconeixible. L’artista crea una petita història, normalment circular, de mitja dotzena de vinyetes. Els colors són plans, les cares són similars, són expressament idiotes. Els seus moviments intuïtius. Els personatges no tenen moral. Sàtirs, muses, són l’alliberació total del subconscient. Allò que mai faríem, allò que tots voldríem fer. És allò que fan. Són el Soleràs d’Incerta Glòria interpretat per Oriol Pla. De la mateixa manera ens voldríem apuntar amb una pistola de selfie o escalfar-nos amb un bidó on crema una persona. Però gràcies a la racionalitat i el sentit comú no ho fem.
No preguntis, deixa actuar el subconscient.
La crítica social sembla el seu signe. Però no ho és. No hi ha cap discurs polític al seu darrere, més que la descripció d’un subconscient boig. Joan Cornellà mostra el subconscient del nostre temps. En la seva barreja de surrealisme i còmic, Cornellà allibera els nostres pensaments, com diu Slavoj Zizek a Inés Martín Rodrigo; “Creo, y esto le puede sorprender, que en lo más profundo de nosotros somos malvados. Sólo los recuerdos superficiales o los milagros hacen que sigamos siendo éticos.”
Com afirma el mateix autor: Jo no tracto amb la realitat. Ell tracta amb el subconscient. Les seves absurdes vinyetes són el somni d’un personatge d’una novel·la o d’una sèrie. Pot ser que ho somií Peter Griffin o Frank Underwood. Les sis vinyetes que caracteritzen els seus llibres són una finestra dins de nosaltres mateixos, una finestra dels nostres horrors. Absurds i surrealistes, cruels i encertades. L’humor camufla una catarsi, l’humor espanta la realitat. Alhora que ens allibera de la por dels nostres somnis.
Els malsons som nosaltres
Jorge Luis Borges en un dels seus llibres fa una molta bona apreciació, nightmare en anglès ve de nit, night i mare, egua. Amb el seu pes, amb la seva potència. Però sense el gran atribut del cavall. D’alguna manera, en aquest patetisme, en aquest acudit; s’inscriu l’obra de Joan Cornellà. No perdem un braç per una ximpleria, el perdem per salvar un camarada. En les seves històries circulars, hi ha una egua, la seva força en la història, però l’amable dibuix fa que no hi hagi heroi, que no hi hagi cap mena de virilitat, o del que podríem entendre com a tal.
Exactament per això Joan Cornellà ens mostra el nostre subconscient. Per què el fa massa real. La dualitat que emana el fa real. El guió és dur, agressiu, horrorós, inquietant. Alhora que amable, humorístic i somrient. Les seves històries són patètiques en el sentit més estricte de la paraula, però també són iròniques i per això ens fan riure. Ens provoquen una rialla per la qual per un petit moment pot escapar el nostre subconscient. Joan Cornellà ha sabut veure que el nostre subconscient és un monstre i que de tant en tant l’hem d’esbargir.
El Planeta Prohibit, de 1956, és un film de ciència-ficció que emula La Tempesta de Shakespeare. En un planeta llunyà, hi ha un monstre que fa tot allò que ningú vol fer. Al final, resulta que el monstre no existeix, el monstre és el subconscient de l’únic habitant del planeta. El monstre realitza les fantasies macabres, que nosaltres no podem fer. Cornellà d’alguna manera és aquest monstre. Però no és un monstre tradicional. És un monstre que ens fa riure, ja que som nosaltres.