Que en Pasqual Maragall no recordi res és una magnífica metàfora del país, d’allò que pogué ser i només arribà a mitges.

Ara fa pocs dies mirava les imatges del 17 d’octubre de 1986, quan el Samaranch ens donà els jocs com si així expiés tots els seus mals franquistes. L’aleshores batlle saltava i amb ell ho feia tota la ciutat, embogida davant quelcom excepcional, una raresa irrepetible, una fita insòlita a un món on aquests esdeveniments es concedeixen a ciutats grans, però sempre hi ha excepcions.

Mirava les imatges i finalment vaig entendre que l’alcalde no anava amb una toga universitària com vaig pensar durant anys. Vestia una gavardina llarguíssima i molt surrealista que el blanc i negre de les fotos m’ha fet confondre durant dècades amb una altra mena d’indumentària.

Si observava aquelles instantànies era perquè havia de preparar una xerrada sobre les dues novel.les més significatives d’Eduardo Mendoza, La verdad sobre el caso Savolta i La ciudad de los prodigios. La primera l’enllestí l’any 1971 i passà el típic tràngol que el públic no contempla. Veié la llum pública pocs mesos abans de la mort de Franco i suposà un retorn a una prosa amant d’explicar històries després del marasme experimental dels seixanta, comprensible si es considera que fou aleshores quan la literatura perdé la primacia i la música popular agafà el seu lloc al podi on les persones pugen per a entendre el món.

Savolta és una obra molt interessant a nivell estructural que només coincideix amb La ciudad de los prodigios per una manipulació conscient de la Història amb majúscula que l’autor empra com a escenari de la història en minúscula. Per això els llibres, malgrat dotar-se d’una potent base documental, són plens d’errors de cronologia i d’invencions surrealistes que deuen haver constituït la base de coneixement barceloní de molts lectors, els mateixos que a identifiquen els prodigis amb la princesa del Mediterrani quan aquests remeten a les proeses del gran i mesquí arribista que és Onofre Bouvila.

La novel.la irrompé a la platea de les lletres poc abans de la nominació olímpica. No es pot obviar aquest fet, doncs en part és el que li donà la categoria de símbol i l’elevà a una categoria que encara no sé si mereix.

Prou de Mendoza. O no. Dissabte a la tarda em vaig posar a cercar imatges per a la presentació de la xerrada. A mitjanit, després d’un descans, vaig entestar-me a una que complementés una del passeig de Gràcia l’any 1880. M’hi havia fixat perquè a la part dreta es veia la torre d’un edifici desaparegut que sortia a la de finals del segle XIX. Recordava que a la meva recerca havia vist 1905 i clar, l’indret era passeig de Gràcia, més o menys a l’alçada de la boca de metro de Catalunya.

Vaig anar a l’historial i després d’eliminar tota la informació del temps malgastat entre xarxes socials, porno i fútbol vaig anar directament als enllaços que mostraven la meva feina entre el blanc i negre del passat. Vaga general de 1890, manifestació per l’amnistia del presos de Montjuic, Exposició de 1888, Neptú, Setmana Tràgica, Cambó 1917, passeig de Gràcia 1905, Tramvies 1870, Ciudad de los Prodigios, Odón Mostaza, Lucanor Trismegisto. Res de res. La foto s’havia volatilitzat. De cop i volta, com a la carta robada de Poe, vaig obrir el llibre que tenia al costat de l’ordinador i la imatge aparegué.

A l’esquerra dos burgesos somreien. Eren els que m’havien fascinat del retrat anònim. Un d’ells podria ser un Onofre Bouvila qualsevol. Però no vaig per aquí, no em trobareu líric, no pas, doncs si escric sobre el tema és perquè fa temps penso diversos aspectes de l’actual culte a la imatge.

Vivim envoltats de les mateixes des d’una perspectiva malaltissa. El fet de localitzar als barcelonins de 1905 a un volum em confirmà el que sostinc des de fa temps. Per no tot és a Internet, temple de les icones del segle XXI, indret on el culte és d’una banalitat vomitiva perquè entre m’agrada i veure sense mirar resulta senzill arribar a la conclusió que gairebé mai s’analitzen els quadres, fotografies o collages que poblen el món virtual, una paradoxa punyent, una misèria devastadora, doncs no deixa de ser sorprenent que allò que s’idolatra estigui posseït de buidor semiòtica, amb una rellevància irrellevant fruit del seu caràcter efímer.

Això que explico és conseqüència d’un temps ràpid on no es desitja el pensament i moltes arts s’aboquen a un punt d’excés comercial on la qualitat es veu suplantada per lemes comercials que segurament no es creuen ni els que els promouen. El mateix passa al món públic i privat del social media, símbol màxim d’aquesta tempesta d’imatges sense una lupa a la vora a la recerca de significats i significants. Les bromes són pèssimes, la curiositat inexistent.

Fa pocs anys podíem viure amb poques i concretes representacions del que ens envolta. Al cap i a la fi l’actual allau és fruit d’un progrés de la tècnica. Del carret hem passat a l’infinit, de l’aprofitament al malbaratament absolut. Si Nuccio Ordine parlava de la utilitat d’allò inútil nosaltres hauríem d’inventar la inutilitat de l’inútil, doncs de la cascada que contemplem al llarg del dia gairebé tot cau a l’amnèsia i al més que comprensible oblit.

D’aquí em vingué en un atac de lluïdesa la idea d’una querella iconoclasta. No tindria sentit, només es pot fer com amb la informació, amb criteri propi, prescindint del que ens volen imposar travestit de modernitat i crear-nos la nostra fins a entendre que així sorgirà, altrament caurem al parany i no en sortirem il·lesos. La llàstima de l’alzheimer d’en Maragall és que els seus records eren importants i traçaven una línia precisa que unia mitjançant la reflexió passat amb present cap al futur. És un digne anhel.