Jordi Corominas i Julián (Barcelona, 1979) es podria definir, sincerament, com una persona multidisciplinària. No en un sentit esnob, ho és per convicció. Poeta, escriptor, crític, generador d’idees. Corominas ha traduït a Jean Cocteau, ha entès que la poesia i el teatre es poden combinar i ha fundat Loopoesia.

Aquesta entrevista va tenir lloc al novembre, la data em sembla llunyana, però l’efecte de les seves paraules encara perdura. Deixem parlar a un dels joves intel·lectuals catalans més crítics i verdaderament incòmodes. El seu somriure ens acompanya, potser la seva marca més visible.

Al documentar-me t’he vist a la xarxa com a poeta, escriptor, crític, agitador cultural, quasi Agitprop, escrius regularment al Confidencial.es, al Diario.es, Revista de Letras, Quimera, LEER…

Ja fa 12 anys que escric en revistes i coses per l’estil. Per exemple a Quimera, que en el seu moment va tenir força importància, hi vaig col·laborar en dos números, tenia 24 anys. I a Revista de Letras, que encara existeix, quan començava. Està tan mal fet el sector cultural, en aquest país, que no m’importava treballar gratis. Hi havia l’avantatge que m’enviaven els llibres a casa. Quan tens 25 anys que t’enviïn llibres de 30 euros a casa. Escriure sobre ells era meravellós. Amb el pas del temps vaig passar a col·laborar amb diverses revistes. Al final créixer és que et valorin la teva feina i en un sistema capitalista que et valorin la teva feina és cobrar. Ara em centro en El confidencial, on curiosament vaig començar fent crítica literària. Però l’editor em va dir que fes crítica d’art, i a mi em va molt bé, ja que el món literari és molt cansat. Ara parlo moltes vegades de gent morta: no es queixen i és més interessant. D’altra banda a El Diario.es hi escric de política. A El Mundo hi escric més de cultura. Ara l’aniré deixant, perquè El Confidencial és molt més potent i sap moure molt la visibilitat a les xarxes social. El Mundo és un diari amb molt de prestigi però al mateix temps, el seu sistema d’Internet s’ha quedat antiquat. Com més lectors tingui, més beneficis tindré jo.

Has escrit llibres i novel·les; una biografia en italià.

Aquesta biografia la vaig escriure en castellà, però va ser surrealista. A Itàlia als llicenciats els diuen dottores, cosa que els agrada molt. El meu professor em va dir, tu a Espanya per ser doctor has de fer una tesi doctoral, però em volia reconèixer el mèrit i llavors em va encarregar un llibre, que era una cosa delirant. La biografia de Santa Macrina, la fundadora dels convents al segle IV dC. Va ser una bogeria, tenia 25 anys i em va sortir un llibre en italià. Que et publiquin en una llengua estrangera és un xoc! Les biografies m’agraden molt, però una biografia d’una dona que tenia nou germans i que de cop i volta li agafa un raptus i decideix dedicar la seva vida a fundar convents, ja que no crec que tornés a tractar aquest tema, va ser brutal.

Has passat per la ràdio, on si que parles dels morts.

La ràdio és una cosa estranya. Quan era adolescent jo volia fer ràdio. Hi ha escoles de ràdio que funcionen prou bé aquí, però vaig deixar passar l’oportunitat. L’any 2009 a una revista gratuïta, que era trilingüe, BCN Week, vaig fer unes columnes que es deien “matar en Barcelona” sobre crims. Un dia em van trucar de la cadena Ser, i jo al·lucinant, per mi és com si et truqués el Barça. Em van dir de fer una secció de crònica negra setmanal. Hi vaig estar un any allà. Em van fer fora quan va començar la crisi, juntament amb molts col·laboradors, que pagaven molt bé per cert. Ara la ràdio ja no es paga tan bé com fa set anys, ni de conya. Llavors el darrer dia d’agost del 2009, estava desesperat, ja que em pensava que no tornaria a fer ràdio mai més i de cop i volta em van trucar de Ràdio Nacional, ara ja hi porto 7 anys.

 “Està tan mal fet el sector cultural, en aquest país, que no m’importava treballar gratis”

Sempre té vist somrient a les fotos.

No m’agrada posar en posició de pensar, (riu) tothom ho fa. Això és com una altra cosa que diuen de mi, que m’encanta parlar amb la gent. Hi ha gent que és molt callada. Jo parlo molt. Un dia una amiga em va dir… és que tu parles molt. Vaig respondre: passo 10 hores a casa en silenci, i quan surto fora em toca parlar. A veure, també diuen que sóc força estrany perquè sóc molt optimista. I això també fa que em prengui les coses amb un somriure, però no d’una manera naïf. Només el sol fet d’estar aquí avui em sembla al·lucinant, ja que són coses que valen la pena i m’agrada donar suport a iniciatives. I si alguna cosa no m’agrada, tothom sap que sóc molt punky, però prefereixo gastar la mala llet escrivint o criticant d’una manera constructiva. Prefereixo somriure.

Ara et faré una pregunta, la primera de l’entrevista. Amb tot el teu currículum, quina consideres la teva professió?

Segurament seria la d’agent cultural. Escriptor, dins de l’escriptura, que ho enfoco amb el compromís, ja que t’has de comprometre amb la societat que tens al teu voltant. Analitzar-la d’una manera crítica, poc complaent. Intentar entendre quines són les seves fissures, i parlar d’elles per diagnosticar els problemes, però potser no les solucions. El fet de diagnosticar-les serveix per que altres persones puguin pensar aquestes solucions. Una solució relativa al present no depèn d’una persona, és una feina col·lectiva. Crec molt en el compromís, però també que hi ha molts escriptors de la meva generació, d’altra banda molt interessant, que destaquen per la manca d’ètica, aquí semblarà que siguin nazis, no, no… Destaquen per la manca d’implicació amb la societat del seu temps. I per una cosa que a mi em decep molt,  i és que estem en un moment cultural que fins i tot entre la gent jove, les tendències estan cada vegada més cap a la dreta. Al·lucino. Al veure el panorama de la literatura espanyola contemporània, panorama ben interessant, és molt complicat amb escriptors de la meva generació trobar a gent veritablement compromesa i que es posicioni a l’esquerra. Em sembla indignant. Normalment és el que fa la cultura. I és que quan es veu el món que tira cap a la dreta, avancen cap al conservadorisme força perillós. M’empipa profundament que la cultura no navegui  a contracorrent.

Tu indagues el suficient, aconsegueixes emprenyar a tothom.

Sí, emprenyo força a la gent.

Tens un gran apreciï a Itàlia, has parlat a l’Institut italià de Barcelona amb l’Enric Juliana i d’altres. Il Gattopardo t’apassiona; Tot ha de canviar, perquè no canvií res. A Barcelona hi ha un moment de canvi, tu creus que Ada Colau ho vol canviar tot per no canviar res?

Jo crec que sí que vol canviar molt, el problema és si li deixen fer les coses o no. Als EUA ha sortit el Donald Trump i la gent té molta por però hi ha una qüestió molt interessant. Els EUA són una superestructura on aquest senyor òbviament podrà fer més que l’Obama, el Senat i el Congrés són republicans. Però la superestructura, pensant en l’aspecte militar o econòmic, no permetrà que faci tot el que li plagui. En el cas de l’Ada Colau que passa? Que va guanyar les eleccions amb 14.000 vots d’avantatge sobre el segon, que és una misèria. Té 11 regidors de 41 i el que seria més natural; una coalició amb PSC ERC i CUP no es dóna. Per una qüestió que a mi se m’escapa però que acostumo a jutjar més per la imbecil·litat d’alguns representant polítics, com l’Alfred Bosch, que em sembla un desastre. Això fa que no hi pugui haver estabilitat i que l’ Ada tingui molts problemes per aprovar lleis que són bàsiques i essencials. Hi ha una llavor de canvi a Barcelona? Sí, sens dubte. I passat un any i mig després de les eleccions, la noto diferent. Hi ha Xavier Trias, que està fent una feina que a ell li encanta però no la que hauria de fer. Hauria de fer una oposició col·laborativa i està fent una oposició destructiva. Quan hi havia en Trias, estava en completa guerra amb ell pel tema de turisme. Perquè ell i Hereu, potenciaven la marca BCN, que no és Barcelona. En l’àmbit cultural, petites coses que poden ser molt significatives, com deia el Capità Enciam. El que t’acabes trobant és que hi ha exposicions amb missatge, estan fent a Montjuïc una exposició que parla de l’atemptat al carrer dels Canvis Nous el 1896 i la repressió sobre els anarquistes. Durant 70 anys Barcelona va ser la capital dels anarquistes. Com és que no hi ha referències als carrers sobre aquest tema? És un episodi fonamental d’aquesta societat. L’exposició del MACBA ja ho tractava això. Al documentar-me sobre la democratització de la representació de l’espai a Barcelona, sé que l’ajuntament començarà a posar plaques que recordin la història obrera de la ciutat. Barcelona no és només una ciutat burgesa. Els marginats no hi són representats. Com que no són al carrer, no existeixen.

Ara l’Ajuntament de Barcelona ha traspassat les competències de cultura al PSC.

Ho estan deixant al Collboni, fent un gattopardisme, però el cas més flagrant; l’exposició de Franco, perdó, de les seves estàtues. L’apropiació de l’espai urbà. De cop i volta el mercat més antic de la ciutat, que als setanta es volia tirar a terra i va salvar l’acció veïnal, es transforma en un lloc simbòlic per una determinada classe política, que així ho vol. Ho enfoca als fets de fa tres-cents anys, amb el fossar de les moreres que al seu moment es va carregar una passa de pont que hi havia allà. Em sembla molt bé recordar a les víctimes però el que fa l’ajuntament actual, és re formular l’espai del Born i parlar d’una cosa amb la qual estic molt d’acord. No recordem una cosa, hem de recordar-les totes. No hi ha una Catalunya, hi ha moltes catalunyes. Com també hi ha moltes espanyes. L’estàtua de Franco es jutja com una provocació, una estàtua que s’estava podrint als magatzems, un misteri el que ha passat amb el cap.

“Durant 70 anys Barcelona va ser la capital dels anarquistes. Com és que no hi ha referències als carrers sobre aquest tema?”

Uns història de novel·la negra…

Sí, però mira que passa. L’estàtua es queda allà quatre dies amb una campanya brutal per a desacreditar l’exposició, quan era una exposició que volia explicar precisament com el franquisme a partir de dues estàtues havia manipulat l’espai urbà. És una mica el caçador, caçat. Perquè CiU, perdó, PDCAT llença una campanya contra aquest fet, l’estàtua l’acaben retirant i malgrat que és una estàtua del patrimoni, no es multa a les persones que han danyat l’estàtua. Corramos un tupido velo. Què passa?, fent això anul·les la possibilitat de tenir un debat crític sobre el passat. I en debatre el passat, s’arriba al present. La història de Barcelona, Espanya i Catalunya l’estan manipulant les classes polítiques i llavors els historiadors, que són les persones encarregades de transmetre la història queden anul·lades i això provoca ignorància. Per això estava d’acord amb aquesta exposició. No sé la teva generació, però la meva generació al BUP i al COU no ens van donar mai la Segona República, ni Guerra Civil o franquisme. Ho vaig fer al doctorat de la universitat. Que passa? És la història recent del país. Em sembla molt preocupant, que fets tan fonamentals, s’amaguin amb altres que acostumen a ser cortines de fum, que donen més de què parlar. A Barcelona passa molt, no som andalusos, però som uns xerraires… De mala mena.

Ara et preguntaré per Antonio Gramsci, un autor que de ben segur coneixes. Gramsci descriu molt bé la funció dels intel·lectuals en el si de la societat i de la seva utilitat en la lluita política. Tu ets útil com a intel·lectual?

Suposo que sí que sóc útil, però en el sentit que intento respectar molt el que suposa aquesta paraula. L’altre dia parlava amb una persona que haurien de prendre molt més seriosament perquè parla clar i català, l’Elvira Lindo. Em deia el greu que li sap que s’estigui menyspreant la figura de l’intel·lectual, ja que fa nosa, perquè és molest. L’intel·lectual ha d’impedir el pensament únic. La nostra època vol un pensament únic. Des de que va caure el mur sembla que hagin mort els intel·lectuals. O han passat a la dreta. Però llavors és un intel·lectual afí i còmode amb el poder. A mi m’agrada anar a la contra, tocar allò que no sona. Un intel·lectual que m’agrada molt és Joan Maragall, sempre el menciono, amb, per exemple l’article “La ciutat del perdó”, on precisament parlant de Barcelona els diu als rics, després de la Setmana Tràgica; escolteu els pobres, intenteu escoltar a l’altre. Què li passa a Joan Maragall? En Prat de la Riba censura l’article. Un altre que seria meravellós que existís seria, encara que el deixen com a frase de samarreta, l’Albert Camus. Era una persona que malgrat ser d’esquerres, quan havia de criticar l’esquerra, perquè l’esquerra èticament o des de la seva responsabilitat no feia alguna cosa bé, la criticava. Quan havia de criticar la dreta, també. L’intel·lectual no pot estar còmode ni a dreta o esquerra. Jo, per exemple, sóc més partidari de l’Ada Colau, però el meu deure és criticar-la si no fa alguna cosa bé. Arribats a aquest punt, crec que potser aquesta és la utilitat de l’intel·lectual. A El Español fa tres setmanes va sortir un article d’Íñigo F. Lomana que parlava de la prosa cipotuda. Parla de columnistes que l’escriptor jutjava d’extrem centre, què cony és això? Deia, el Manuel Jabois, Jorge Bustos, Antonio Lucas, amb el seu pare ideològic que seria el Perez Reverte. Al seu voltant es genera un fenòmen fan, i dóna la sensació que són progres i són gattopardistes, una màscara per simular una cosa que és moderna i no ho és. Extrem centre és una fal·làcia, aquest intel·lectual, columnista, no critica mai, només fa una cosa que és bonica, amb unes paraules força agressives però que no diuen res. I això no és la funció de l’intel·lectual. L’intel·lectual ha de dotar els seus textos de contingut per fer pensar qui ho llegeix.

Hi ha l’exemple de Jotdown, com a revista que ens fa votar al PSOE, però sembla pràcticament comunista.

Per exemple ara, amb el tema de la ràdio, havia de preparar una autora americana, que coneixia de feina anys. Em preparava la biografia de la Dorothy Parker. Vaig trobar un article de Jotdown sobre ella. I eren set pàgines en les quals no deia res. Oi quina modernitat, que bé que escriure, però si no dius res, quin interès tinc en què facis fotos en blanc i negre, has de dotar d’un contingut i d’una ètica, i aquest contingut i aquesta ètica acaben sent la responsabilitat. Encara que la vida pública i privada són coses diferents. Jotdown ven ser la cosa més cool del moment, però aporta ben poc.

“L’intel·lectual no pot estar còmode ni a dreta o esquerra. Jo per exemple sóc més partidari de l’Ada Colau, però el meu deure és criticar-la si no fa alguna cosa bé”

Canviant de tema: Stefan Zweig, en la seva definició del nacionalisme, el veu com allò que enverina la flor de la cultura europea; el nacionalisme espanyol enverina els pobles de l’estat espanyol?

L’unionisme, tornem al problema. Ara amb l’independentisme ha passat una cosa molt greu. Del catalanisme que treballava per millor Catalunya i intentar millorar Espanya i per tant era inclusiu, hem passat al nacionalisme. L’independentisme és nacionalisme, no és catalanisme. És endogen, no mira cap enfora, si tu et vols separar d’una cosa i no vols millorar la resta, estàs canviant el paradigma. Llavors clar, jo com que no sóc independentista em diuen bestieses salvatges: si seria candidat de Ciudadanos, que si seria candidat del PSC, que si sóc feixista… coses al·lucinant que he hagut d’aguantar. No em molesta però em desagrada, és aquesta cosa que durant aquests anys s’ha fet un català de primera i un català de segona. Hi ha un llibre del Javier Pérez Andújar que es diu: Catalanes todos, ja que catalans tots ho som i ho som igual. Jo sóc federalista, però no considero que el meu federalisme tingui res a veure amb la paraula unionista. La paraula unionista és de per si despectiva, jo sóc catalanista i federalista. Jo crec que a partir de Catalunya encara que sigui una utopia és possible viure a Espanya i crec que es pot fer a partir d’una idea de Catalunya, en el meu cas inspirada amb el Pasqual Maragall, Espanya com a nació de nacions. I Maragall parlava d’Espanya plural, amb un discurs molt potent, que venia d’un senyor que, per exemple, l’actual procés ha oblidat, que es Valentí Almirall, el primer federalista de casa nostra. I totes aquestes idees em semblen valides. Fent una veritable federació amb algunes autonomies d’Espanya amb més potencials, es podria creure a Espanya. Amb el tema de si el nacionalisme espanyol és dolent, tots ho són. Tots són absolutament dolents. L’altre dia, pensant en aquesta entrevista, justament nedant, el meu moment de pau del dia, sabia que em preguntaries això, i vaig fer una espècia de croquis mental: Jo seria catalanista, però seria sobretot europeista. He nascut aquí, no em produeix vergonya ser espanyol, però el meu llegat és europeu. Jo surto de Barcelona on em sento molt privilegiat per ser-hi i puc anar xupant de totes aquestes cultures, des de Stefan Zweig fins a Itàlia, passant per França, Anglaterra, Espanya i Catalunya. Faig Europa, Espanya, Catalunya, Barcelona. Però no ho sé. Una persona que m’ha influït i m’ha ajudat molt, Enrique Vila Matas, a ell li pregunten, tu que ets? I ell respon: jo sóc escriptor. No ets escriptor espanyol? No, jo sóc escriptor espanyol, si, sóc escriptor espanyol, m’encasello, com a molt serè escriptor europeu, però no, sóc escriptor. És un senyor que beu de França, Sud-amèrica, Alemanya. Jo crec que el nacionalisme espanyol i castellà s’equivoquen només pel fet d’existir. Si tu ets espanyol o català, t’encaselles. És un error.

Els catalans ens hem inventat el nostre passat?

Se l’han inventat, alguns se l’han cregut uns i altres no.

Potser hem malgastat el nostre l’imaginari col·lectiu català?

Depèn de quin passat sigui, si anem a l’any 1714, clar. El 2011 vaig estar al 15M tant a Madrid com Barcelona. El de Madrid era més organitzat. A Barcelona va arribar al caos, al final amb el setge al Parlament, des del punt de vista de determinada premsa. Sempre sortien als diaris les manifestacions amb un miler de persones, jo he vist la plaça Catalunya amb 20.000 persones al 15M. Evidentment no es la manifestació mig miler de nazis del 12-O que deien que hi havia cent cinc mil persones i eren quatre gats. A partir del setge la idea que té la historiografia que és contrària al procés és que es passà de les retallades a les estelades. Va donar la coincidència històrica, que s’engega el 2012 amb el milió de persones i queden dos anys pel 1714, és un còctel perfecte, i s’ha potenciat molt aquest relat. Però s’ha fet d’una manera que genera molta polèmica. Per exemple, jo no sóc un expert en el segle XVIII, però la guerra s’emmarca dins d’una altra d’europea. És una gran tragèdia, en la que s’acaba un model d’Espanya on la corona d’Aragó tenia unes prerrogatives que convertien Espanya en un estat federal. Això és el que jo lamento. Lamento també l’opressió, com és comprensible, i que la llengua catalana durant un segle i mig gairebé perdès el seu ús culte. Això que jo dic, els que han creat el relat del procés no ho diuen. D’altra banda em sembla molt més greu la derrota de 1939 que la de 1714, i això no ho dic només jo, ja ho mencionà abans un personatge com en Cambó, ara proscrit del relat actual independentista per motius que farien que el diàleg s’allargués massa.

En aquest discursos, normalment es generen frases fetes, llocs comuns on els tertulians que ens expliquen la realitat fixen els seus mots. Hi ha algú que els crea?

Possiblement hi ha un laboratori. Hi ha un personatge que presumeix molt de crear idees, com el Toni Aira. Però aquí ja et poses en un punt que és un altre factor. Com acceptem, quant a societat, que a Catalunya hi hagi 15 tertúlies polítiques i que deu d’elles repeteixin les mateixes persones? Aquests són generadors d’opinió. Fa poc que havien de parlar de les eleccions americanes a Els matins de TV3 i la presentadora tenia als habituals, se’ls va mirar amb un somriure d’orella a orella i els preguntà si ells eren experts dels EUA. Els tertulians es van quedar callats com dient; quina mala bava. Ella devia pensar, estic aquí amb vosaltres parlant d’eleccions americanes i no en teniu ni puta idea. Però en fi, si els haguessin parlat del procés sí que tindrien idees.

Ara hi ha de president el Carles Puigdemont. L’ Artur Mas, m’agradi o no, com a figura directora de tot aquest tema, tenia una presència important, donava una convicció fort a la gent. Tenia uns col·laboradors, que de vint anys enrere es coneixen com el pinyol. Que sí que eren independentistes. Ara amb el canvi polític que ha generat el procés s’ha fet una tempesta perfecta. Ara tot això ha desaparegut i no sé qui porta el timó. Abans eren l’Artur Mas, el Josep Rull, el Turull, el David Madí, més apartat. Aquestes persones sí que feien un think-thank. Ara no ho sé, a veure ara si la CUP posa bastons a les rodes.

El cas de la victòria de Donald Trump als Estats Units evidencia el tema dels generadors d’opinió. Desconeixement, arguments trivials, anècdotes convertides en categories, etc… Quina funció està fent l’intel·lectual?

Slaovj Zizek, és intel·lectual de referència, però clar, ara te’l venen com un clown, de vegades. Ara va treure un llibre amb Anagrama que es deia; El humor según Zizek, però que eren acudits del tio. Imagina’t a Schopenhauer fent un llibre d’acudits. No ho sé. La filosofia o la intel·lectualitat no és el club de la comèdia. És una qüestió de generar continguts. Porto aquest llibre perquè m’ha arribat a casa avui, parla de l’André Gide, que és l’exemple del que a mi em sembla un intel·lectual. Jo escric moltes xorrades a Twitter però hi ha vegades que dic; ho escriuré això, i penso que si l’André Gide no ho hagués fet, jo tampoc. És una forma de control. El problema de la nostra època és la desinformació. Al final la missió dels ciutadans en tot cas és tenir un criteri propi informatiu. I això es fa llegint molt i purgant, purgant, purgant. Però clar ens bombardegen contínuament. La notícia que és important avui demà ja no ho és, l’oblidem. Les ments humanes per desgràcia s’adapten al que els hi poses al plat. Ens trobem que un adolescent a internet no pot llegir més de 8 minuts seguits segons diuen. És tràgic això. Les idees s’evaporen així. Ens falta consistència.

“Com acceptem, quant a societat, que a Catalunya hi hagi 15 tertúlies polítiques i que deu d’elles repeteixin les mateixes persones?”

Has deixat de fer poesia per dedicar-te a fer-te shows de poesia. No estàs fent això mateix, fer-ho més fàcil, més instantani?

De fet l’escrit, clar, la poesia, la poesia és un part molt llarg. Jo ja penso nou mesos abans de posar-me a escriure. Vaig pensant les idees, les encadeno. Anant a recitals de poesia veia que  els poetes anaven amb un faristol i posaven un paper allà i apa, a recitar: Angel de amor que en esta apartada orilla… I que ho feien sense esma, quina poca empatia. Quan té moltes possibilitats, s’han enquilosado els models. I un bon dia, a un amic meu que era DJ; li vaig ensenyar un poema i em va dir que li volia posar música. I jo vaig dir; però no li posaràs música i ja està, no estaran 6 o 7 persones escoltant i prou, li hem de donar xixa. Llavors, del poema vam passar a la música, de la música a l’escenari i ho vam completar amb projeccions…

I al final vas acabar anant a Xile amb Loopoesia….

Sí, no me n’havia adonat (riu). Cada any el projecte és diferent i si ajuntes els vuit poemaris, veus que és un de sol. La idea sempre havia sigut apropar la poesia a la gent. Tens música, tens imatges. En castellà el tema de les performances són més concrets que nosaltres. Li diuen acció. Li dónes vida a la poesia, amb tot el que hem dit, intentes crear una espècie de tot harmònic. Exigeix molt esforç mental perquè al públic mai l’has de tractar com un subnormal profund, cosa que també es fa molt. Hi ha gent que li agrada i gent que no. Com que ja fa set anys d’això, sé que és una cosa que quedarà. M’he passejat pel món i he vist que ningú ho fa. En aquesta època d’imatges, tants vídeos i coses. Potser algú ho mira d’aquí a 20 anys i es preguntarà que fèiem i mirarà els vídeos.

Si més no, l’escena veient-ne vestit de Papa, quedarà en les nostres retines.

Si, el millor papa va ser el 7 de novembre del 2010 perquè va venir el Ratzinger a Barcelona i nosaltres vam organitzar una missa loopoètica a prop de la Sagrada Família. Jo anava disfressat de Papa, amb dues ballarines i hi havia una monja. Donava hòsties consagrades a la gent i el calze era un orinal d’hipopòtam taronja, i en lloc d’hòsties, les llaminadures de Haribo. Va ser un èxit al·lucinant, van venir 120 persones. Va ser molt arriscat, ho va tractar alguna premsa. Però quina és la cosa, tu ho deies abans, la gent de la poesia va pensar; què fa aquest tipus? La gent ve més o menys, però els que no venen mai són els poetes, no tots clar. Consideren que no combregues amb una cosa molt pròpia del món cultural i molt visible que són les capelletes. A partir de la poesia i amb la meva experiència veig que sempre he intentat anar per lliure, no m’he volgut casar amb grups, perquè considero que és obscè.

Les teves performances són dadaistes o avantguardistes?

Sí, i és que el dadà i l’avantguarda en el fons són profundament racionals. Tenen una profunda racionalitat. Va començar molt així, jo anava amb una màscara, una capa, amb un vestit morat i una camisa rosa, tirava llaminadures al públic. I hi havia gent que les recollia de terra, cosa bastant fastigosa. Feia escriptura automàtica a l’escenari. Vam fer un xou el 2011, que va ser un any molt bo, però amb menys públic, ja que vam tenir menys cobertura mediàtica aquí, en que vam tractar el tema del negre de Banyoles. Era una crítica al colonialisme i a l’absurd. Aquest estrany absurd català, que a mi m’encanta, ja que crec que els catalans som molt surrealistes. Els catalans tenim la moreneta i el negre de Banyoles. Al poemari es casaven, però la premsa i alguns espais em van vetar, ja que consideraven que era una ofensa a la cultura local. S’ha de ser crític. Aquell any em vaig quedar sol i ho vaig començar a ordenar tot. Ara és tot mil·limètric, tot es correspon. És una exigència que no falli res mai. Quan alguna cosa ho fa, jo me’n adono però el públic no.

“Loopesía exigeix molt esforç mental perquè al públic mai l’has de tractar com un subnormal profund”

Tirnat una mica enrere, en el teu acte creatiu, la teva poesia, ets molt referencial, com a historiador et va sortint aquesta faceta. Creus en algun tipus d’inspiració romàntica?

No, jo crec al contrari. No sé si era Joseph Conrad que li volia fer entendre a la seva dona que quan mirava per la finestra estava treballant. O Picasso que deia que la inspiració t’ha d’agafar treballant. Jo no crec en les muses. Un bon futbolista ha d’entrenar i practicar molt. Un escriptor ha de llegir molt. No et ve sol. Un metge té una intuïció brillant, però la té, ja que ha treballat totes les parcel·les del coneixement. I llavors pot anar un pas per davant. Amb el tema de la poesia jo vaig veure que hi havia una sèrie de limitacions, i que els recitals normals no m’agradaven. Volia traspassar els llindars, anar més enllà. En el cas de l’escriptura, és això, llegint una barbaritat. Tu pots tenir talent, però si no l’estimules, de què serveix. No crec en les muses.

Vaig llegir una crònica teva sobre un 11 de setembre en que parlaves quasi a través de referències.

La referencialitat sempre hi és. Ara em ve al cap l’exposició de Picasso i Romànic del MNAC. La major part de les crítiques eren una transcripció de la nota de premsa. Si jo tinc la possibilitat d’introduir referències, que no es poden per pedanteria, sinó perquè deia de la capacitat de relació. Una vegada em van preguntar; quan escrius poesia en què penses; téns algun tema concret? I vaig respondre de forma nefasta traient una radiografia d’una paperera; si haig d’escriure sobre aquestes radiografies, hi escriuria. El fotut va ser que vaig sortir, un tipus em va donar un cop i em vaig fissurar les costelles. I llavors vaig pensar molt a les radiografies. Tot està relacionat i hi ha unes referències que són essencials i les menciono perquè per mi són importants. Ara al setembre sortirà un assaig on passejo per París i Florència. I a París vaig anar a buscar els meus tòtems. Doncs amb Jean Cocteau per un carrer, em feia anar a un altre personatge. I em sembla que és natural. És quan vas al bar amb els amics i dius: Hola bon dia; i al cap de cinc hores estàs parlant de la cria de la carxofa silvestre. La ment humana funciona així, la qüestió és donar coherència a tot això. No s’ha de fer perquè sí.

A la radio parles d’autors, en els teus articles parles de més autors.

Però perquè també per feina he de llegir cinc llibres a la setmana. Si la setmana passada em va tocar llegir-me 1600 pàgines, donar vuit classes, fer dos programes de ràdio, fer una presentació i tot això les vaig llegir. També vaig sortir. Quan estic a casa no sé no llegir i això ho hauria de millorar. Em costa molt no fer res. Sóc víctima de la meva època. Justament una cosa que està fent la nostra època és que ens prohibeix l’avorriment, que és necessari per pensar. Hauria de fer migdiada, em donaria un estímul per pensar més. I en canvi arribo a casa i em poso a llegir fins a les dues del matí.

Ara entenc per que escrius tant. La teva bibliografia avança amb empenta.

Si tu dius que empenta… és el treball de formigueta. Tal com està estipulada la carrera en les humanitats, és una carrera de fons. Sobretot si vas per lliure i no tens padrins. Jo he vist gent de vint anys en el món de la literatura, suposo que també passa en la pintura i les altres arts. Que veus que són una creació de màrqueting. A veure, tot és màrqueting, perquè la nostra època és així, però a mi no m’agrada. També crec que si fas un treball constant, pots veure una coherència, una evolució del pensament, Tampoc tinc la necessitat de publicar un llibre de poemes l’any. És el projecte que ho ha generat, però la constància és moltes vegades perquè si m’avorreixo, creo coses. Ara al setembre surt aquest llibre, també tinc entre mans un llibre en català sobre Barcelona i una novel·la curta en castellà. Són quatre llibres. D’on treus el temps? Doncs no ho sé, la veritat.

Has dit que la teva carrera era una cursa de fons, quina és la meta?

Ara diré una cosa una miqueta nazi, però la meta arriba quan et mors. Si fos persona de cultura o treballador manual… que també en ser escriptor, jo no em vull jubilar als seixanta-cinc anys, no ho voldria fer tampoc. M’agradaria crear continguts fins que em mori. Hi ha vegades que en pensar en les coses… però tots aquí estem amb algun o altre problema econòmic, si et vols guanyar la vida amb això, has de ser autònom. I sent autònom hi ha vegades que no podem desenvolupar tota l’energia en allò que volem. Però tot i que les coses cada vegada vagin pitjor, estàs en aquesta estranya precarietat. Però després hi ha coses, com estar avui aquí o que et surti un article publicat o que vas de festa i veus que tampoc estàs tan malament. Llavors et treuen 300 euros al mes per ser autònom i et preguntes que estàs fent. I perquè la meva feina té aquesta taxa. Si mínimament pogués transformar algun concepte d’aquesta societat segons els paràmetres que a mi m’interessen, potser hauré aconseguit alguna cosa. I tu deies abans que incomodo a la majoria, que m’agrada molt, està molt bé que incomodi a la majoria. El món actual és molt complaent, jo llegeixo els diaris i em pregunto si serveix per a alguna cosa. Totes les capçaleres estan venudes. No vull ser la veu que clama al desert, tampoc em veig com un veu que clama així, però tant de bo hi hagués una possibilitat, que amb allò que faig hi hagués més veus dissidents. Crec que és molt important que hi hagi una dissidència no populista, no de cara a la galeria, una dissidència veritable, que a partir d’oferir alternatives de qüestionar allò que la majoria de poders ens volen imposar d’una manera molt poc subtil.