L’any trenta abans de Crist, Octavi i Marc Antoni es disputaven el control de Roma. Per fer-ho, van emular-se als déus de l’Olimp. Octavi era Apol•lo, Marc Antoni; Dionís. Segons el relat del vencedor, Octavi, era l’ordre enfront de la decadència. Era representat com Apol•lo, ell era la victòria i només ell podia fer tornar a Roma a l’ordre moral i social. Marc Antoni era considerat un servidor de Cleòpatra, impiu i efeminat. Es considerava que estava permanentment embruixat per la faraona. Les estàtues de Dionís representaven a Marc Antoni i les d’Apol·lo a Octavi. El triomf sobre Marc Antoni es va celebrar amb la inauguració del Fòrum del Temple Divus Iulius i amb una nova Cúria a Roma. La campanya per fondre les antigues estàtues de bronze per fer-ne de noves, va permetre fer una gran neteja de tot allò que molestés la nova política cultural d’Octavi.
Octavi va desenvolupar una política per superar el trauma de la seva victòria. Va renovar els temples per coherència amb els seus postulats del retorn a la religió, va emprendre accions contra el luxe privat i va fer noves lleis per recuperar la moral romana suposadament perduda. Tenia un pla i el va aplicar. Va renovar Roma i aquesta va tornar a ser magna. Això evidentment va comportar contradiccions, falta de pressupost, homes convertits de la nit al dia en entusiastes d’Octavi i tot el que es vulgui. Va convertir idees en edificis i va fer edificis per compartir idees.
A Barcelona i per extensió a Catalunya ens poden trobar en una situació similar. Hi ha partits que volen garantir l’ordre, hi ha partits que l’ordre creu que són la disbauxa. Els dos xoquen i tenen friccions, però cap dels dos s’imposa, no tenen un pla concret. No hi ha hagut cap llei seriosa de memòria històrica a l’Espanya postfranquista. Cap governant ha tingut esma, ningú ha tingut prou força per aconseguir-la. José María Benegas va definir la llei d’Amnistia del 1977 com: una ley de punto final: renunciamos a revisar el pasado y a exigir las responsabilidades generadas durante cuarenta años de dictadura. El franquisme no s’ha jutjat. És obvi però ho hauríem de repetir cada dia. A Alemanya van fer els judicis de Nuremberg. Almenys Hitler va ser obligat per les circumstàncies a disparar-se un tret al cap. Franco va morir al llit. No ens podem comparar amb altres països en aquest sentit. Almenys ells van fer alguna cosa. Van tenir un pla i el van aplicar. Saben que el feixisme és la barbàrie i no entonen la cantarella de; Franco va fer coses bones, en els dos bàndols es van cometre atrocitats, etc. No! Un bàndol, el franquista, es va revoltar a traïció i va aniquilar (literalment) la legalitat vigent.
Partint d’aquesta base. S’ha d’exposar una estàtua de Franco al Centre Cultural del Born? Depèn. Quin sentit té? Obeeix a un pla, una política de l’administració que serà constant en el temps per demonitzar (i sí, sento ser tan categòric) la figura del general i tots els seus seguidors? Es depuraran tots els noms franquistes de la ciutat de Barcelona i s’explicarà el que van fer durant quaranta anys? Tindrà conseqüències aquesta exposició, més enllà de la polèmica generada? L’ajuntament de Barcelona contextualitzarà tots els rastres del feixisme a Barcelona per fer entendre que és la barbàrie? Juan Antonio Samaranch continua sent un nom vàlid per anomenar un museu?
Aventurant-me i esperant equivocar-me, aquesta exposició serà com tantes d’altres que s’han fet i no han anat acompanyades de lleis de depuració de funcionaris franquistes, judicis als col•laboradors. A les empreses que van fer possible el règim o de persecució legal dels partits que no condemnin o que comparteixin les idees del General Franco. El que es necessita saber; no és, si s’exposaran estàtues de Franco al Born, sinó saber si al final es podran obrir les foses comunes per enterrar dignament als caiguts per la llibertat (tasca que amb moltes dificultats s’està duent a terme). El que s’ha de fer és una política cultural pública coherent, de denúncia sistemàtica d’aquells que van privar als pobles d’Espanya de la llibertat. Aquesta exposició serà un simple bluf en aquest sentit. La consegüent polèmica obeeix més al fet de marcar terreny i eixamplar l’esquerda entre l’esquerra independentista i els comuns que a cap altra cosa.
Si Ada Colau volgués fer una veritable política antifranquista, portaria els símbols de la II República de la perifèria de la ciutat al seu bell centre. El Pavelló de la República ha de ser a sota la Ronda de Dalt? L’estàtua de la República de Josep Viladomat ha d’estar a Nou Barris o al centre de la ciutat? Han de ser a lloc on hom ho pugui admirar, saludar i entengui la seva importància. Ada Colau hauria de fer com Octavi i no ser admirada com Marc Antoni. Hauria de crear i construir la ciutat amb els seus símbols, hauria de moure estàtues de lloc i de fer-ne de noves. Hauria canviar nomenclàtors de museus i fer espais culturals dedicats a allò que li sigui més coherent. Però tot això vol dir prendre decisions, incomodar i ordenar. Vol dir deixar-se de foteses i passar a l’acció. Tenir un pla. Vol dir que si un dia és el dia sense cotxes, no en circuli cap. Vol dir actuar contra uns i fer en benefici d’altres. Esperem que a Barcelona això sigui possible i es deixi d’actuar pensant en lluites minúscules, lluites que només són fruit d’actituds tactistes i sense cap visió de futur. Cal traçar un pla, cal dur-lo a terme.