The Blair Witch Project (Daniel Myrick; Eduardo Sánchez, 1999)

Hi ha vegades en què, sense voler, una cosa feta amb una intenció, inesperadament acaba convertint-se en un fenomen completament diferent. Aquest és el cas de The Blair Witch Project, una pel·lícula de baix pressupost que va esdevenir un fenomen mundial del cinema de terror. Valent-se del recurs del document trobat – cosa que, per cert, ja feia Cervantes al Quixot – els dos directors, Daniel Myrick i Eduardo Sánchez ens mostren les cintes gravades per un grup de joves perduts a un bosc, que amb les seves càmeres han enregistrat el que s’hi van trobar. Haig de dir que és realment sorprenent el que es pot fer amb molt poca cosa si s’administra bé: aquest és un d’aquells films que t’ho fan passar realment malament sense pràcticament ni una gota de sang ni cap mena d’efectes especials espectaculars. Una de les maneres de saber quan un film ha marcat una època és veure la seva repercussió en el gènere. En el cas que ens ocupa és sobradament evident: si no fos per The Blair Witch Project, no haguessin vist la llum sagues com la repetitiva però exitosa Paranormal Activity (2007). Si no l’heu vist, aquí teniu el tràiler.

A Pale Blue Dot (Carl Sagan, 1994)

No acostumo a recomanar llibres de divulgació científica. Tampoc els acostumo a llegir, simplement perquè se’m fan una mica pesats. Ningú és perfecte. Tanmateix avui us proposo un llibre de divulgació científica particular, escrit pel cèlebre Carl Sagan, conegut per la seva sèrie documental Cosmos (1980). En aquest llibre, titulat A Pale Blue Dot, Sagan barreja molt encertadament ciència, antropologia i filosofia per proposar una visió nova de l’espècie humana. De fet, el títol – un punt blau pàl·lid – fa referència a una fotografia concreta, presa per la sonda Voyager I el 1990 quan abandonava el Sistema Solar i mirava enrere. En aquesta, es veu la Terra flotant al bell mig d’una immensitat negra, com un puntet blau pàl·lid, petit i fràgil. Al meu entendre, Carl Sagan era un humanista com n’hi ha hagut pocs, des de la ciència reivindicava el caràcter humà i el millor de la nostra espècie; i igual que amb la ciència, podria haver-ho fet amb l’art, n’estic segur. Aquest llibre, tot i que dens per la quantitat d’informació que proporciona, és un recordatori per no oblidar que com a espècie, som capaços de coses molt bones a part de matar-nos els uns als altres sense parar.

Passion And Warfare (Steve Vai, 1990)

Laca, guitarres, cuir estrafolari escanyant la carn d’olla i molta, molta música. Els vuitanta musicals als USA es podrien resumir amb això si a la mescla hi afegim alguna tona de cocaïna i drogues diverses. No obstant això, com en totes les coses hi ha matisos; Steve Vai no és un més dins el món rocker dels últims trenta anys, sinó que és probablement un dels virtuosos de la guitarra elèctrica més importants de la història. Aquest àlbum, Passion and Warfare, el segon en solitari d’aquest músic després de passar per bandes com Alcatrazz o Whitesnake, mostra un desplegament d’una qualitat tècnica extrema, d’aires exòtics a vegades – només cal sentir For The Love Of God – que fan gaudir a l’oient fins allà on vulgui. Ara bé, tot té una contrapartida: la música instrumental i/o experimental s’ha d’agafar amb ganes, perquè si l’escoltes a contrapèl, mai la podràs gaudir. Amb Passion and Warfare passa exactament això, cal agafar-lo amb predisposició a sentir alguna cosa diferent i curiosa, bella però a vegades aspre i estrident; i és aquí on rau la seva bellesa. Podeu sentir l’àlbum aquí.