L’últim cap de setmana, Barcelona, va acollir dos esdeveniments que en mostren la vitalitat de la ciutat. El primer, el simposi Internacional de Crítica d’Art, el segon; el Festival Plaga. Aquests dos esdeveniments juguen amb la llei del l’ iceberg: quan apareixen només se’ls veu durant dos o tres dies, normalment en llocs secrets i amagats de la ciutat, però si sorgeixen, si poden arribar a materialitzar-se, no és per la voluntat intransigent d’un gestor, un crític o la vanitat d’un líder, és perquè responen a un anhel general, a una crida, a un prec d’un grup més o menys gran, que necessita aquesta aquestes per existir i poder continuar.
El X Simposi Internacional de Crítica d’art tingué a Joan Minguet a l’avantguarda, i un seguit de conferències ineludibles, com la que David G. Torres donà la volta a Greenberg. El simposi exposà la pregunta: ¿dónde se encuentra la crítica de arte hoy? El mitjà orgànic d’aquest encontre el podem trobar en la publicació digital A-Desk, on s’hi va fer un seguiment exhaustiu, amb textos preparatoris de la trobada i cròniques posteriors. A la crònica de Marina Vives del dia 15 de novembre, podem llegir: Más allá del sentido clásico de la crítica, en el que se emitían juicios no implicados, la criticalidad actual contiene un poder de transformación en sí. No se trata solo de juzgar, pienso que el reto es ensanchar las ya de por sí blandas fronteras de la producción actual, llevar la crítica de lo real al campo de lo real, asumir de una vez de una forma holística la contemporaneidad. Y mojarse en ella. Una crítica d’art que ja no adopta el seu paper tradicional, que ja no és una puntuació en un diari, que ja no prescriu art a altres espectadors, ara l’interpreta des de tots els punts de vista, ja sigui des del mateix artista, ballarí, o creador de meta-art.
El meta-art, aquell art que és autoreferencial i que tracta els problemes de l’art i les seves estructures, també el podíem trobar “exposat” al Festival Plaga. Un festival que anima la vida de la it people barcelonina. Ho fa des de les plataformes que li són pròpies, el Passadís, el cau del pou de la figuera, el grup Nyam-nyam, entre altres. Un festival que aplega a joves inquiets amb l’art més nou, que el creen amb uns conceptes, formes i exhibicions que fan que a priori no el puguem entendre. Un grup format nuclearment per Caterina Almirall, Anna Dot, Palma Lombardo, Blai Marginedas i Irina Mutt. I que s’estenen a una xarxa de pensament que hauria d’interessar molt a l’afeccionat a l’art. Una xarxa jove, creativa i transgressora que ens els seus espais crea noves tendències que a ells els hi són naturals. Persones que s’associen per fer allò que les institucions encara no han acceptat però, ho faran. Així la llibertat de creació d’experimentació i de mostra del resultat és total. Una llibertat construïda per ella mateixa com a necessària, i com a reacció. Una llibertat artística, però, lligada a l’estil actual de basar l’art en la paraula escrita, fent de l’art més que un objecte, un moment en el qual succeeixen certes coses.
La discussió, l’acció van ser combinades. Actuacions com la d’Inditext, on gràcies a la música es va posar de relleu la paradoxa que l’H&M faci samarretes exaltant la revolució, són pertinents i necessàries, de la mateixa manera que altres generacions no deixaven de proclamar el passat nazi de la família Thyssen. La creació de nous espais, de noves rutines, que ens molestin, que ens exaltin i que les critiquem, perquè només així podrem avançar, només així podrem fer coses noves, encara que en un primer moment només ens semblin reformulacions de la cosa passada. Són els elements que necessitem per albirar noves regions, noves cartografies, noves coses sobre les quals puguem opinar, badallar o emocionar-nos. I tot això només és possible si hi ha una xarxa, i aquesta actua com una plaga.