Dijous 02 Abril, 2020

Sitges 6, 7, 8 i 9: Adieu a Godard, grans descobriments i un palmarès no especialment encertat

Més llegits

L’Espanya infectada

Aquests dies de confinament he avançat en una lectura que tenia a mitges, Ascenso y Crisis: Europa, 1950-2017, un...

El Gobierno retalla 215M€ del fons que rep Catalunya per a polítiques actives d’ocupació

El Ministeri de Treball i Economia Social ha retallat en 215 milions d'euros el fons que rep la Generalitat...

La democràcia es basa a retre comptes

En un temps on la bona fe impregna les lluites que han de combatre el feixisme excloent ha sorgit...

El fast food del sexe

Molt bé, ens quedem a casa. Molt bé, fem teletreball. Molt bé, fem ioga a l’estora del menjador. Ens...

Ábalos retreu la gratuïtat de transports i peatges a Catalunya

El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, ha dit aquest dimarts que li sembla "una...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Podria fer una crítica pretensiosa titllant Adieu au language d’obra mestra radical i diagnòstic esqueixat però omniabastant d’una realitat contemporània que s’enfonsa, però no em dóna la gana. Les pel·lícules d’aquestes característiques sovint presenten dues opcions, totalment legítimes, que permeten entrar en el joc i abonar-se a la pedanteria (exercici molt recomanable i definitivament alliberador) o bé tancar-se en banda i desitjar que l’autor faci una migdiada abraçat a Excalibur. Aquest “cant de cigne en què Jean-Luc Godard recull les seves preocupacions vitals alhora que efectua un brillant exercici metalingüístic i es reafirma com a cineasta d’avantguarda més de 50 anys després del seu debut” (com deu haver escrit algun) em fa inclinar, més aviat, cap a la segona opció. Entenc el missatge, m’interessen les seves múltiples referències i fins i tot em fascinen alguns usos radicalment innovadors que fa del 3D, però tot plegat no acaba sent més que el refregit d’un seguit de discursos que ja cansen i que dóna forma a una pel·lícula que es pensa que és més intel·ligent i trencadora del que realment és.

Jesse Eisenberg es treu de la màniga una interpretació magnífica a The Double. Acompanyat de Mia Wasikowska (que també es certificà a Secció Oficial com a gran actriu amb Maps to the stars), Eisenberg borda el seu paper com a home invisible alienat pel sistema en aquesta brillant adaptació de Dostoievski. L’atmosfera, que ens transporta a un món brut i aclaparador digne del Brazil de Terry Gilliam, troba el seu referent evident en Kafka, i l’argument en la temàtica clàssica del Döppelgänger. Amb reminiscències del millor Polanski, Richard Ayoade ens delecta amb un festí d’ambigüetat i tensió que probablement no passi desapercebut al palmarès (o això pensava quan vaig escriure aquestes línies després de la projecció). L’únic problema de tot plegat és que la pel·lícula excel·leix en un univers específic on molts altres ja havien clavat la bandera, i no té la possibilitat de sentir-se única, però encara així es tracta d’un film impecable.

Una altra que probablement ressonarà pel cap del jurat a l’hora de prendre decisions (de nou, poca vista per part meva –o per part del jurat, segons es miri) és Alleluia, que ja arriba com a guanyadora del premi Méliès d’or. Fabrice du Welz presenta una història boja, exagerada i inversemblant, però que aparentment es basa en un cas real, sobre un home i una dona extremadament passionals, infantils, malignes i amb una probable història de desequilibris mentals no diagnosticats que, mentre fan avançar amb histerisme la seva relació extrema, aprofiten les habilitats de seducció de l’home per aconseguir diners, tot deixant un bon rastre de cadàvers. L’esperpent en que cau sense por no espatlla aquesta proposta intensa que ens regala una Lola Dueñas immensa.

Relatos salvajes ha deixat una marca inesborrable a tots els festivals per on ha passat, i Sitges no ha estat cap excepció. Ofereix exactament el que promet: un seguit de històries on els personatges perden el control o senzillament fan el que més o menys tothom voldria fer en moments de ràbia i impotència. La pel·lícula no dóna descans, perquè en els 15-20 minuts que dura cada segment sempre està passant alguna cosa que explota les situacions i les porta al límit de la frustració o la catarsi.

Arriba, ara, el moment de fer un petit repàs al palmarès. La gran vencedora, amb el guardó a millor pel·lícula, ha estat I Origins. M’alegro molt per Mike Cahill, tot i que trobo que el film presenta alguns desequilibris i no acaba de tenir la rodonesa que caldria per un guardó d’aquestes característiques (encara així, no és cap tragèdia; deixa bastant bones sensacions). No puc opinar sobre Cub ni Cold in July, guanyadores per direcció i guió respectivament, perquè no les he pogut arribar a veure (què feien més de 40 pel·lícules a la Secció Oficial és una pregunta que em porto fent durant tot el festival), però els premis a millors intèrprets (Nathan Phillips i Koji Yakuso per la banda masculina i Julianne Moore i Essie Davis per la femenina) són acceptables –tot i que hi havia una gran varietat on escollir, i hi ha hagut interpretacions superiors que potser hauria tingut més sentit premiar. Se’m escapa la passió que ha despertat A girl walks home alone at night (interessant, sí, però poc més), menció especial del jurat i premi Jurat Jove, i trobo exagerat el premi de la crítica a Réalite, però em sembla justa la menció que fan a Goodnight Mommy (que també s’endú un Méliès d’argent) i merescudíssim el premi del públic a What we do in the shadows, que en 5 minuts de projecció ja s’havia posat tota la platea de l’Auditori a la butxaca.

- Publicitat -

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Hi haurà “algun tipus de confinament” després de Setmana Santa

La consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, ha assegurat aquest dijous que hi haurà "algun tipus de confinament" després de Setmana Santa...

El Gobierno considera “injust” dir que Espanya va reaccionar tard contra el virus

La ministra d'Afers Exteriors, UE i Cooperació, Arancha González Laya, considera "injust" que es digui que Espanya va reaccionar tard a l'emergència del coronavirus...

El Tercer Sector reclama al Govern accelerar l’aprovació del reglament de l’RG

La Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya ha reclamat al Govern que acceleri l'aprovació del reglament per desplegar i implementar la Renda...

Ja es poden denunciar les “pràctiques abusives” contra les pimes i els autònoms

Pimec ha engegat una bústia de denúncies al servei de pimes i autònoms després de detectar alguns casos de "pràctiques abusives per part d'empreses...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca