Sitges 6, 7, 8 i 9: Adieu a Godard, grans descobriments i un palmarès no especialment encertat

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Podria fer una crítica pretensiosa titllant Adieu au language d’obra mestra radical i diagnòstic esqueixat però omniabastant d’una realitat contemporània que s’enfonsa, però no em dóna la gana. Les pel·lícules d’aquestes característiques sovint presenten dues opcions, totalment legítimes, que permeten entrar en el joc i abonar-se a la pedanteria (exercici molt recomanable i definitivament alliberador) o bé tancar-se en banda i desitjar que l’autor faci una migdiada abraçat a Excalibur. Aquest “cant de cigne en què Jean-Luc Godard recull les seves preocupacions vitals alhora que efectua un brillant exercici metalingüístic i es reafirma com a cineasta d’avantguarda més de 50 anys després del seu debut” (com deu haver escrit algun) em fa inclinar, més aviat, cap a la segona opció. Entenc el missatge, m’interessen les seves múltiples referències i fins i tot em fascinen alguns usos radicalment innovadors que fa del 3D, però tot plegat no acaba sent més que el refregit d’un seguit de discursos que ja cansen i que dóna forma a una pel·lícula que es pensa que és més intel·ligent i trencadora del que realment és.

Jesse Eisenberg es treu de la màniga una interpretació magnífica a The Double. Acompanyat de Mia Wasikowska (que també es certificà a Secció Oficial com a gran actriu amb Maps to the stars), Eisenberg borda el seu paper com a home invisible alienat pel sistema en aquesta brillant adaptació de Dostoievski. L’atmosfera, que ens transporta a un món brut i aclaparador digne del Brazil de Terry Gilliam, troba el seu referent evident en Kafka, i l’argument en la temàtica clàssica del Döppelgänger. Amb reminiscències del millor Polanski, Richard Ayoade ens delecta amb un festí d’ambigüetat i tensió que probablement no passi desapercebut al palmarès (o això pensava quan vaig escriure aquestes línies després de la projecció). L’únic problema de tot plegat és que la pel·lícula excel·leix en un univers específic on molts altres ja havien clavat la bandera, i no té la possibilitat de sentir-se única, però encara així es tracta d’un film impecable.

Una altra que probablement ressonarà pel cap del jurat a l’hora de prendre decisions (de nou, poca vista per part meva –o per part del jurat, segons es miri) és Alleluia, que ja arriba com a guanyadora del premi Méliès d’or. Fabrice du Welz presenta una història boja, exagerada i inversemblant, però que aparentment es basa en un cas real, sobre un home i una dona extremadament passionals, infantils, malignes i amb una probable història de desequilibris mentals no diagnosticats que, mentre fan avançar amb histerisme la seva relació extrema, aprofiten les habilitats de seducció de l’home per aconseguir diners, tot deixant un bon rastre de cadàvers. L’esperpent en que cau sense por no espatlla aquesta proposta intensa que ens regala una Lola Dueñas immensa.

Relatos salvajes ha deixat una marca inesborrable a tots els festivals per on ha passat, i Sitges no ha estat cap excepció. Ofereix exactament el que promet: un seguit de històries on els personatges perden el control o senzillament fan el que més o menys tothom voldria fer en moments de ràbia i impotència. La pel·lícula no dóna descans, perquè en els 15-20 minuts que dura cada segment sempre està passant alguna cosa que explota les situacions i les porta al límit de la frustració o la catarsi.

Arriba, ara, el moment de fer un petit repàs al palmarès. La gran vencedora, amb el guardó a millor pel·lícula, ha estat I Origins. M’alegro molt per Mike Cahill, tot i que trobo que el film presenta alguns desequilibris i no acaba de tenir la rodonesa que caldria per un guardó d’aquestes característiques (encara així, no és cap tragèdia; deixa bastant bones sensacions). No puc opinar sobre Cub ni Cold in July, guanyadores per direcció i guió respectivament, perquè no les he pogut arribar a veure (què feien més de 40 pel·lícules a la Secció Oficial és una pregunta que em porto fent durant tot el festival), però els premis a millors intèrprets (Nathan Phillips i Koji Yakuso per la banda masculina i Julianne Moore i Essie Davis per la femenina) són acceptables –tot i que hi havia una gran varietat on escollir, i hi ha hagut interpretacions superiors que potser hauria tingut més sentit premiar. Se’m escapa la passió que ha despertat A girl walks home alone at night (interessant, sí, però poc més), menció especial del jurat i premi Jurat Jove, i trobo exagerat el premi de la crítica a Réalite, però em sembla justa la menció que fan a Goodnight Mommy (que també s’endú un Méliès d’argent) i merescudíssim el premi del públic a What we do in the shadows, que en 5 minuts de projecció ja s’havia posat tota la platea de l’Auditori a la butxaca.