El passat mes de de juliol,  el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va considerar ‘legítima’ la prohibició del vel islàmic integral a França, després d’haver rebutjat la denúncia d’una ciutadana francesa que en feia ús d’aquest abillament religiós.  El Tribunal es recolzava en la preservació de les condicions per viure junts. La llei francesa  que va entrar en vigor a l’any 2011, no contrària a la Convenció Europea dels Drets Humans no permet que ningú dugui cap abillament que amagui el rostre sota la pena d’una multa de cent cinquanta euros o una penitència de treball per a la ciutadana.

Quan aquesta jove de vint-i-quatre anys remarcava la idea de què no era objecte de pressió familiar, donava per entès que aquest és l’únic pensament que li ve al cap a la societat occidental i per a la dispositiva judicial. Si més no, la recuperació d’aquesta sentència mai no ve tard, perquè els motius personals de les joves i les dones musulmanes que vesteixen qualsevol tipus de vel no s’escolten.  L’ús del vel ve donat per dos arguments molt distingits: religiós i zona geogràfica.

Per una banda, l’Alcorà descriu en unes quantes aleies (divisions dels capítols de l’Alcorà) tres termes que s’atribueixen al vel, però en cap traducció literal significa vel: hijab, jilbab i khimar.

L’única precisió corànica literal és que les dones han de tapar-se l’escot

Al llibre sagrat, el terme hijab no designa una peça de vestir per cobrir el cap. L’hijab ve donat com a sentit de separació entre l’infern i el paradís, entre un mateix i els qui no creuen en l’altra vida. Una separació física entre les dones del Profeta i els homes que no eren de la família com a senyal de virtut entre les enraonies de la gent. Jilbab sí que era una peça de roba  femenina que la dona duia en l’època del Profeta quan sortia de casa per a fer les necessitats naturals per tal de distingir-la de la dona esclava i evitar ser importunades pels homes.  Per tant, en aquesta comparació social, les distingia com a dones lliures. El terme jilbab remet a una vestimenta que deixa els cabells descoberts. L’Alcorà no imposa a la dona cobrir-se els cabells amb aquesta peça de roba. Avui dia, no hi ha dones esclaves i dones lliures als nostres carrers, per això, el jilbab ha perdut el seu sentit original. Pel que fa al khimar, designa allò que cobreix, però l’Alcorà no concreta el què. En l’època del Profeta era un teixit no cosit que hom es posava sobre les espatlles o sobre el cap al nivell del coll. D’aquesta manera quedava oculta la pitrera, que això si és concretat al llibre sagrat. En qualsevol cas, aquests hatisos són considerats febles, per tant no són de disposició obligatòria.

Des del punt de vista dels musulmans progressistes, aquests hatisos exhorten a les musulmanes a preservar el pudor vestint-se d’una manera decent, però mai no especifiquen com. L’única precisió corànica literal és que les dones han de tapar-se  l’escot de la vista de la gent. Els musulmans tradicionalistes, per la seva part, insisteixen que el khimar és una peça que es porta obligatòriament sobre el cap.

En cada cas, hi ha qui afirmen que dur el vel és una prescripció islàmica i altres que sostenen el contrari. Per això, neix la lliure interpretació de cadascuna vers el seu ús. Interpretació lliure perquè es tracta de fe, de convenciment, de donar-li un valor intangible al fet de posar-li-ho. Heus aquí la dificultat de mesurar la fe per tal de no titllar l’ús del vel quelcom buit de sentit i fins i tot de necessitat personal dins de la societat secular i secularitzada.  Les dones que decideixen posar-se’l se senten i són vistes per la majoria dels no són musulmans de diverses maneres. Les que es cobreixen amb el vel se senten protegides d’un entorn concret o compromeses amb certa literalitat (interpretada tradicionalment pels homes) d’uns hadissos corànics, segons el compliment dels quals, es creuen alliberades de seguir les tendències socioeconòmiques que regeixen la societat actual. Les que decideixen no portar-lo se senten tan alliberades com les anteriors perquè no creuen en la interpretació donada d’uns hadissos dirigits estrictament a les dones musulmanes. No creuen que la seva fe és inferior ni pitjor a la resta si no vesteixen el vel.

A ulls dels no musulmans, l’ús del vel es lliga a una relació de fe cega en la mateixa religió o bé, per una obligatorietat d’origen masclista. Ambdues visions sentencien l’ús del vel com el resultat d’una submissió de la dona, incapacitada per escollir el que es posa o el que es treu.

“Me’l vaig posar perquè era el que s’esperava de mi a la família i, vivint a Melilla, la cultura de la religió musulmana encara és masclista. Al carrer et respecten més si el portes”. La Salima El Yousfi, se sent entre dues cultures. Per una banda, la seva comunitat religiosa, de pensament masclista vers la dona i la de l’estigmatització social per part de les institucions públiques. Troba problemes d’accés als serveis públic pel fet de portar vel, però prefereix sentir-se còmode entre els membres de la seva comunitat.

La Nadia Hindi, filòloga de Bagdad, fa anys que viu a la ciutat de Granada i mai ha portat vel. Explica que ha crescut entre dones que no l’han portat i només troba una raó de ser: l’ús polític i espiritual de resistència contra l’imperialisme occidental en els països àrabs. “Em sento una persona híbrida a qui no li surt portar el vel, igual que no utilitzo minifaldilles. Crec que sóc una persona discreta segons els paràmetres de la societat on estic inserida”. Un exemple d’ús polític del vel ens el dóna la periodista algeriana Malika Boussouf. “Des de 1990 a l’any 2000, moltes dones algerianes que no l’havien fet servir mai, van decidir posar-s’ho per evitar segrestos dels fonamentalistes a les zones rurals d’Algèria. El vel va salvar-les de la mort. Avui dia, moltes dones que l’usen han perdut el propòsit original i se’l posen com un instrument de seducció perquè molts homes creuen que és un símbol de decència”. Alguna cosa similar pensa la Nesrin Karavar, una dona turca resident a Barcelona que no usa el vel. “El vel representa l’islam i és massa gran la responsabilitat per lluir-lo”. La Nesrin assegura que moltes joves musulmanes no són realment conscients de la transcendència del seu significat religiós i se’l posen per costum, perquè creuen que milloraran com a persones, per trobar-se a elles mateixes o per estètica, però no són conseqüents amb el que representa.

La Safia Abahaj, va néixer a Tànger i coincideix amb la Nadia. Tampoc va créixer entre dones que el porten i no ha sentit la necessitat de fer-ho. Va estudiar a un col·legi espanyol i es va traslladar a la península per fer els estudis universitaris.  Només se’l col·loca a l’hora de pregar, quan sí es reconeix com una prescripció islàmica.

El cas de la Amal Benyaich, va ser diferent. Va decidir posar-se el vel un cop era a Espanya. No se’l posava al Marroc, fins als dinou anys quan va començar a estudiar a la península. No trobava resposta, no el portava i va decidir identificar-se amb ell a l’estranger. Després va enllaçar la seva identitat trobada a partir del vel amb la idea d’aproximar-se a Déu i per ara, segueix cobrint-se els cabells amb el hiyab.

“És un símbol masclista. La societat creu que si no el portes provoques als homes”

La Imane Rachidi treballa per a una agència de notícies a El Cairo. Explica que a la ciutat egípcia les dones pateixen molts assetjaments, fins i tots les que vesteixen nicaq (vel integral que cobreix tot el rostre), per tant “no garanteix cap seguretat si et cobreixes per tal d’evitar la violència dels homes. “És un símbol masclista. La societat creu que si no els portes provoques als homes com si ells no poguessin provocar a les dones. No crec que la meva religiositat, la meva fe es demostri amb un vel”. Alguna cosa similar pensa la Nesrin Karavar, turca resident a Barcelona.

Després d’aquesta ullada personal tan diversa vers l’ús o no del vel per part les protagonistes d’aquest abillament, la qüestió és profunda: identitat, masclisme, espiritualitat o política i cadascun del motius convida a la reflexió. En qualsevol cas, la Unió Europea, vetlla per salvaguardar la salut i la seguretat pública com elements constitutius de l’ordre públic. A Europa mana el deure de no portar el vel que cobreix el rostre de la dona per requeriment d’identificació per part dels membres de Seguretat de l’Estat i quan la dona que el porta vol participar en activitats esportives, escolars o laborals incompatibles amb el vel i que ja coneixien la prohibició en el moment de signar tal contracte o matrícula.  Per ara, a Catalunya hi ha més d’una desena de municipis que han reglat així l’ús del vel integral: Lleida, el Vendrell, l’Hospitalet de Llobregat, Tarragona, Reus, Manresa, Mollet del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, Martorell, Figueres, Lloret de Mar, Roses i Cunit.