Gamberrisme ‘Made in England’

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Simon Pegg i Nick Frost tornen a la comèdia fantàstica amb The World’s End

Cinc amics, dotze pubs, una nit. Així comença The World’s End, esbojarrada comèdia britànica dirigida per Edgar Wright i que completa la trilogia protagonitzada per Simon Pegg i Nick Frost. Un tàndem que no decepciona.

Després de que Shaun of the dead (2004) es convertís en pel·lícula de culte, Wright va voler repetir la fórmula d’humor amb tocs fantàstics a Hot Fuzz (2007), protagonitzada per Pegg i Frost. Degut a l’èxit del segon intent, tant el director com els intèrprets van decidir tornar a reunir-se per passar-s’ho bé. De fet, tots tres films han estat gestats de la mateixa manera i amb el mateix equip. Tota una festa. De fet, aquí rau un dels èxits de The World’s End : és una pel·lícula sobre l’amistat feta entre colegues.

Només començar el film, escoltem els primers versos de Loaded dels Primal Scream, un dels temes més populars de la dècada dels 90 al Regne Unit i un dels símbols de l’autodestrucció de molts joves de classe mitjana, els quals van començar a experimentar amb les drogues de disseny. Una cançó premonitòria del que ens espera. Amb una banda sonora impecable, repleta de hits del britpop dels 90, The World’s End fa moltes referències a l’Anglaterra de fa 20 anys. Cada cançó ha estat triada per integrar-se en el film i alhora amb els personatges, cinc amics que vorejen la quarentena i que decideixen retrobar-se per rememorar els dies de juventut. Una pel·lícula d’aquestes carecterístiques no seria el mateix sense la parella Pegg-Frost, les vertaderes ànimes de la pel·lícula. Cal destacar la presència de Martin Freeman, conegut pel seu paper a la sèrie Sherlock. L’argument és inversemblant i absurd, però és el de menys:  com més frikisme i humor negre trobem, més diversió. Malauradament l’ús de cançons com Fools Gold dels Stone Roses i There’s No Other Way de Blur perd el seu efecte durant l’última mitja hora de metratge, quan l’absurditat esbojarrada dóna pas al moment dramàtic i sensibler. Llagrimeta a part, la diversió està assegurada.

- Publicitat -