No recordo ben bé si era estiu o un xic abans, només sé que a vegades obres un llibre i et transforma l’existència, per això em fan riure els autors d’avui en dia obcecats a mostrar la seva impotència, a confessar la impossibilitat de transformar la realitat. Quan afirmen quelcom semblant són partícips de la decadència de la literatura. Pot ser cert, i no en dubtem pas, que no corre una bona època per a la victòria de la paraula escrita, estem d’acord. Ara bé, la sola meravella de llegir i revolucionar-te ja és una metamorfosi que de la llavor individual pot avançar envers la col·lectiva.

Així és com es formen els ciutadans, i no parlo pas del partit polític. La consciència per a millorar la societat neix dels rudiments que la mateixa ens confereix des la més tendra infància i després, tot s’ha de dir, hi ha altres elements necessaris. A principi de segle XX, no ho negarem, els escriptors podien jugar un paper una vegada havien assumit tot el que hem mencionat al llarg d’aquest paràgraf.

El llibre era una versió reduïda dels diaris d’André Gide, que mentre visqué anomenaren com el contemporani capital. La seva monumental frase famílies us odio mostrà tota la seva ràbia i la necessitat d’anar endavant mitjançant la superació d’un esplendor per moure fitxa i crear una nova fase.

Ho aconseguí de valent. Ara molts s’omplen el pap parlant de metaliteratura i autoficció. Cultivà la primera a Paludes, obra que s’escriu mentre avança i despulla l’ambient cultural de l’autor amb molta ironia. La segona arribà més tard, quan decidí exhibir la seva crua intimitat a Si la llavor no mor, autobiografia excepcional de la seva primera etapa, conclosa amb l’antològica Poc després ens casarem. Boda blanca amb una cosina a qui estimà com ningú a través d’una relació anòmala.

A una entrada del diari Gide diu que no vol ser del seu temps, vol superar-lo. En part ho aconseguí, però si analitzem la trajectòria ens adonem que les seves passes de gegant serviren per denunciar hipocresies i febleses inherents a la nostra espècie.

No li agradava escriure novel·les. A una d’elles, Les caves du Vatican, s’anticipà als surrealistes amb la famosa escena del tren on provoca l’acte gratuït, matar per matar, d’un dels seus protagonistes. Més tard, com si no en tingués prou, escrigué Corydon, sèrie d’assaig sobre l’homosexualitat que feren explotar totes les tempestes a principis dels anys vint.

Gide, qui havia parlat molt del tema amb Proust, amb qui discrepava en la seva concepció sobre el tema, sempre tenia una bala preparada al seu revòlver. Des 1917 mantenia un romanç amb el jove Marc Allegret. El vincle provocà la ruptura amb la seva muller i el seu dietari en deixa constància just quan Europa es treia del damunt la tragèdia de la primera Guerra Mundial. La dona, traumatitzada, cremà tota la seva correspondència, sumint-lo a una depressió absoluta, però bé, potser fou ingenu, la cosa durava més de vint anys i ell no era precisament la discreció personificada.

A mitjans dels anys vint Gide decidí viatjar a l’Àfrica francesa amb el seu amant. No era ni molt menys la seva primera Odissea. A finals del dinou havia freqüentat l’Algèria francesa, on es produí el seu encontre amb Oscar Wilde, qui de forma indirecta l’inicià a l’amor entre homes.

El viatge pel continent negre durà entre juliol de 1926 i maig de 1927, creuant el Congo, la República Democràtica del Congo, la República Centreafricana i el Txad. Península el recuperà aquesta primavera i s’agraeix per diversos motius. Gide escrigué la seva crònica en forma de petit diari amb la intenció d’agafar el present del recorregut sense caure en idealitzacions posteriors. La seva tria dóna vivesa a l’estil i sobretot a la narració, una nova bomba de la seva fàbrica, doncs quan veié la llum a l’Hexàgon indigna a forces de totes les sensibilitats polítiques.

Els motius eren obvis. Gide, de religió protestant, sempre es fixà als detalls més humans dels llocs, i en aquest cas concret les tornes anaren envers la pèssima gestió colonial del govern perquè la majoria de serveis es donaven a concessionaris explotadors dels aborígens, mal pagats, pèssimament alimentats i amb una precarietat absoluta, ben visible als portadors, famolencs de mandioca i maltractats sense cap mena de pietat, la mateixa que l’autor gal mostra mentre es desespera tot observant malalties, desídia i la nul·la voluntat d’igualar ètnies per part dels seus compatriotes.

El panorama provoca que reaccioni i es rasqui la butxaca i parli amb els responsables del desori mentre cerca moments de calma per a llegir, admirar la bellesa dels indrets i comprendre els entorns.

Al seu retorn esclatà l’escàndol i el més divertit és que Gide no hi pensava perquè, com a bon narrador d’un recorregut per l’insòlit, descrivia tot des de la seva visió, i així la prosa transmet una normalitat eixordadora. L’adjectiu és important, doncs és ben possible que el seu autor sabés a la perfecció que el mal era reflectir la normalitat sense cap mena d’èpica per a ensenyar al lector la gravetat de la situació.

Després d’Àfrica arribaren altres instants d’excepció. Els anys trenta el trobaren enrolat a les files del Comunisme internacional, fins al punt de visitar la Unió Soviètica, escriure un llibre sobre la experiència i ser demonitzat per apuntar amb el dit el poc seguiment rus dels postulats marxistes. Durant la Segona Guerra Mundial visqué una bona temporada a l’Africà, on arribà a sopar amb De Gaulle. Morí l’any 1951 i abans d’exhalar el darrer sospir es preocupà d’enviar un telegrama, a rebre després de la defunció, al seu enemic íntim Claudel informant-lo de la inexistència de l’infern.

L’infern en part és que llibres com el Diari de Gide, molt ben editat per Alba, no es publiquin de forma íntegra a les nostres contrades. El mateix ha passat no fa gaire amb el dels Goncourt, que a la versió complerta tenen més de tres mil pàgines, més o menys com els de l’home acaparador de l’article. Si ens conformem amb tastets potser obrim l’apetit sense fer grans plats. La cuina dels vocables crea països i molts no ho volen veure ni menjar-ho.