Hem perdut l’Ekai

Hem tornat a fracassar. La negligència col·lectiva ens ha portat, un altre cop, a la pitjor de les conseqüències. L’Ekai, un noi transsexual de 16 anys, ens ha deixat. El comunicat de Chrisallys Euskal Herria, l’associació territorial basca que dona suport als menors transsexuals, s’explica per si mateix: l’Ekai estava esperant el canvi de nom, el tractament hormonal i una acceptació social que mai van arribar. La lluita va ser massa dura.

El cas de l’Ekai no era ni de bon tros un problema aïllat. Un estudi que analitza la situació de les persones transgènere i transsexuals a Euskadi conclou que als factors interns que poden obstaculitzar una vida ‘normalitzada’ per aquest col·lectiu, se’ls hi ha de sumar un gran nombre d’amenaces externes. Una excessiva patologització, la indiferència dels professionals de diferents àmbits vers aquest grup social i les limitacions legislatives són només alguns dels problemes existents. La llista és llarga. Moltes d’aquestes situacions també es donen en l’àmbit estatal. Per exemple, a Espanya el 82% dels transsexuals han patit algun tipus d’agressió en algun moment de la seva vida, com també el 85% es troba en situació d’atur.

Tots aquells que ens sentim còmodes amb la identitat de gènere que se’ns va assignar en néixer, mai podrem entendre què implica viure en un món que et nega la identitat. Mai patirem la discriminació a les aules a la que s’enfronten moltes persones com l’Ekai. Tampoc sabrem la tortura d’esperar un reconeixement social i del mirall que no arriben. Ni tan sols alguns de nosaltres veurem malament que hi hagi un autobús taronja que ens digui que els transsexuals estan malalts i no existeixen. Amb tot, hi ha una cosa amb què segurament tots ens posarem d’acord: que la mort d’un noi de 16 anys s’hauria d’haver pogut evitar.

Fins que no s’aconsegueixi que qualsevol persona –independentment de la seva identitat de gènere, sexual, etc.– pugui viure en una situació d’igualtat i amb els mateixos drets que la resta de la societat, tenim un deure moral per seguir lluitant. No s’hi val caure en la complaença argumentant que la igualtat ja s’ha aconseguit, sobretot quan casos com aquest ens demostren el contrari.

L’Ekai necessitava el suport de les institucions, del sistema sanitari i l’educatiu i de tota la societat per poder ser ell mateix. No s’ha aconseguit i la pèrdua és irreparable. Em pregunto si ho hem intentat prou.

Tota la solidaritat a la família i amics de l’Ekai.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca