La cultura sempre s’ha vist com un element secundari en les polítiques públiques. Aquesta és la sensació que el sector sempre desprèn. Les Luthiers en un gag deien; El programa cultural, en su horario habitual; a las 4 de la madrugada.

Avui ens fixem en les diferents propostes dels partits polítics que es presenten a les eleccions. En aquest sentit abans d’entrar en detall. Val a dir que la majoria de partits entenen la cultura com a cohesionadora social i en volen blindar el seu accés. Així com a apujar el tant per cent del total del pressupost que es destina a cultura. L’altre concepte que apareix és el de valorar la figura de l’artista legalment D’aquesta manera En Comú, Ciutadans, Junts per Catalunya i ERC volen posar en marxa l’Estatut de l’Artista. D’altra banda el CoNCA també surt en els diferents programes, així com la llei de mecenatge. Ens hem fixat llavors, en propostes remarcables dels diferents partits que poden il·lustrar el tarannà que tindran al govern.

Esquerra: la República de la cultura

El programa cultural dels republicans veu directament de l’informe del CoNCa del 2014 “36 propostes per a la millora de la condició professional en el món de la cultura”. On es posaven a col·lació 36 mesures per tal d’aplicar en el sector cultural. D’altra banda hem de suposar que Esquerra vol incentivar el sector cultural posant-lo en el centre de l’equació. Així es volen solucionar els problemes laborals dels artistes per tal de donar-los llibertat creativa.

L‘ampul·lós títol del capítol dedicat a la cultura “La República de la cultura” marca una visió que ha estat feta pública per Joan Manuel Tresserras en diferents actes. D’aquesta manera la voluntat del partit és la d’acollir als diferents moviments artístics d’avantguarda a Catalunya.

Junts per Catalunya: la cultura revolucionaria

L’apartat cultural del partit de Carles Puigdemont ve presidit per una sentència de Montserrat Roig: “la cultura és l’opció política més revolucionaria a llarg termini”. Una frase que xoca amb la tendència conservadora del partit. Les mesures del qual, són recurrents en els altres programes. Però el fet revolucionari del títol s’esvaeix, ja que les propostes no deixen d’atendre a la lògica i la tendència del sector.

La cultura segons Catalunya en Comú

El programa electoral de Catalunya en Comú basa les seves propostes en la creació i el consum cultural. Entre les seves propostes en cal destacar dues. La primera és la voluntat de fer masoveries creatives semblants a les fàbriques de creació actuals, una manera d’incentivar la creació. D’altra banda volen suprimir les subcontractacions precàries dels equipaments públics o sustentades per recursos públics. En aquest sentit. Una reclamació que ha portat a la vaga els treballadors del MACBA, i per la qual ERC-Barcelona va aprovar una moció per la qual els treballadors no podien tenir un sou mínim inferior a 1.000 euros. En Comú Barcelona no ha avançat en aquest sentit. Ho faria des de la Generalitat? Per últim cal mencionar la visió de gènere en les diferents propostes culturals.

Ciutadans; un partit amb estètica pròpia

El partit taronja en el seu programa electoral és l’únic que menciona un estil concret de representació. “Coordinaremos un plan de acción que fomente la música clásica y mejore la situación de nuestras orquestas“. En aquest sentit serien els més radicals, ja que discriminarien l’art segons el seu estil, a l’hora de promocionar-lo. Però també és un moviment que pot tenir els seus perills i contradiccions, tal com il·lustra Slavoj Zizek. Ciutadans també planteja fer de la festa de Sant Jordi patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO. Evidentment entenen que la cultura s’ha de fer en tots els idiomes oficials de Catalunya i que cap ha de tenir privilegis sobre l’altre.

El socialisme català, un canvi de rumb?

El partit de Miquel Iceta anuncia un canvi de rumb en les seves polítiques culturals. Un canvi que consisteix a fer que la cultura es deixi de limitar als grans esdeveniments. Una aposta per les indústries creatives, així com augmentar el pressupost cultural fins a arribar a l’1,5%. Aquestes propostes xoquen amb la pràctica en el si de l’Ajuntament de Barcelona i la política seguida per Jaume Collboni, que s’ha basat en la creació de grans contenidors d’art, freqüentment infrautilitzats.

El partit popular, sense cultura

Els populars liderats per Abiol i amb Andrea Levy al darrere no tenen en el seu programa electoral cap punt concret referent a la cultura. Entre les promeses més concretes hi ha la idea de portar la seu de diferents organismes culturals del Gobierno a Barcelona i que la ciutat comtal sigui la co-capital cultural d’Espanya. Sorprèn aquesta actitud, ja que Andrea Levy és coneguda per la seva gran cultura i interès per aquesta. D’altra banda s’insta a tornar la cultura a tots els catalans, tinguin la llengua que tinguin.

La CUP, la proposta més atrevida

L’esquerra radical catalana es presenta amb una de les idees més revolucionaries a curt termini. Entén la cultura com a sobirania cultural. I lluny de les propostes holístiques. Entre les propostes concretes destaquen les referents a la nacionalització de la cultura. Exposen que tota creació produïda amb fons públics ha d’estar lliure de dret pel gaudi popular d’aquesta. Aquesta proposta, fora dels problemes legals que pot suposar, mostra la convicció en la res-publica, dels anticapitalistes.

En els diferents programes electorals hi ha punts de trobada. Convergències que mostren preocupacions comunes. Ara ve, podem comprovar tres fets. El primer és que l’espanyolisme cerca en les seves polítiques culturals el mateix que en la seva política ordinària. Recompensar d’alguna manera els castellanoparlants militants de Catalunya, en el cas de PP i Ciutadans. D’altra banda també hi ha una preocupació per la posició del CoNCA respecte al sector cultural (Esquerra, Junts per Catalunya i Catalunya en Comú). I per últim, l’entesa de la cultura com un fet transversal que arribi a marcar de manera transversal les polítiques del govern i emancipador, política compartida pels diferents partits menys per Ciutadans i el PP.