Camille Pissarro - Rue Saint-Honoré, dans l'après-midi. Effet de pluie - 1897

Hi ha quadres amb història i quadres que fan història. Avui ens fixem amb una obra que ha escrit amb lletres nazis, capitalistes i de Wikileaks el seu fat. Rue Saint-Honoré és un quadre de Camille Pissarro que ha originat una disputa judicial i diplomàtica, de final incert. Avui ens fixem en com la diplomàcia entre en joc per suplantar els tribunals.

Claude i Llly Cassirer per Jim Falk
Claude i Llly Cassirer per Jim Falk

Rue Saint-Honoré: un quadre comprat a jueus per nazis

Camille Pissarro entre el 1897 i el 1898 va pintar Rue Saint Honoré, après midi, effet de pluie. Ho va fer una tarda de tardor, plovia. El 1900 Julius Cassirer va comprar el quadre. El 1939 Lilly Cassirer, la seva filla, el va malvendre per 360 dollars (al canvi actual) a Jakob Scheidwimmer (marxant d’art afiliat al NASDAP) per tal de poder fugir d’Alemanya. Eren jueus. Lilly Cassirer va aconseguir viatjar a Londres amb el seu marit. Durant més de vint anys es va anar venent i comprant a Alemanya i als EUA. El 1976 l’adquirirà el Henrich Thyssen per 275.000 dollars.

Hans-Heinrich Thyssen-Bornemisza va viure a Suïssa la Segona Guerra Mundial. Els seus negocis van patir la guerra. Una part dels seus actius van ser nacionalitzats i una petita flota seva va ser destruïda a Rotterdam. El seu germà Fritz després de finançar el nazisme, per diferents males decisions, va ser internat en una presó de luxe prop de Sachsenhausen i Dachau. La seva germana Margit Thyssen va ser part activa de la repressió nazi sobre els jueus a Rechnitz on la família tenia un palau.

Lilly Cassirer va ser indemnitzada el 1958. La RFA va comprar el quadre, en aquell moment desaparegut. Es va fer servir el preu de mercat d’aquell moment. Lilly va morir 4 anys després. El quadre no va ser visible pel gran públic fins que s’exposà al Museu Thyssen el 1992. Des del 1958 la família Cassirer no havia fet cap gestió per recuperar el quadre. El 2001 el nét de Lilly; Claude Cassirer va veure el quadre exposat al Museu Thyssen i va iniciar una campanya legal per recuperar el quadre. Els diferents judicis a l’Estat de Califòrnia han resolt que el quadre no ha de ser tornat a la família Cassirer. S’ha conclòs que Henrich Thyssen va comprar legalment el quadre. Que Lilly Cassirer va ser indemnitzada, tal com declara a Mirall Evelio Acevedo director gerent del museu Thyssen, i que aquest afer s’ha de jutjar segons les lleis espanyoles, no les lleis de Califòrnia, tal com s’havia fet fins al moment. El Museu Thyssen es va oferir a arribar a un acord amb la família, sempre sota la premissa que el quadre va ser legítimament comprat per Thyssen. En aquest sentit, com a gest de bona voluntat es va oferir de posar una placa explicant la història de l’obra al museu. Ni la família ha volgut, ni s’ha tancat el tracte, ni s’ha fet. Acevedo explica que això es farà en tot cas acabat aquest procés judicial, ara en la fase d’apel·lacions del sistema judicial dels EUA. Afegeix que comprèn la família, ja que la possessió d’aquest quadre no deixa de ser un bon negoci. Actualment Rue Saint-Honoré està assegurat amb 9 milions d’euros.

Part de les monedes trobades en les restes de la fragata Nuestra Señora de las Mercedes
Part de les monedes trobades en les restes de la fragata Nuestra Señora de las Mercedes

Un joc entre els tribunals, la diplomàcia i el Cas Odissey

Aquest cas però ha estat objecte de polèmica entre els governs dels EUA i de l’Estat Español. En els diferents cables filtrats per Wikileaks, de l’ambaixada americana a Espanya, es pot recorre el cas. El primer cable és del gener del 2008. Un cable de l’ambaixada espanyola dirigit a Codel Lieberman i a un senador americà, on es fa un resum de la situació al país. S’insta a l’ambaixador a ajudar a la família Cassirer, trobant un punt intermedi en els interessos de la Fundació Thyssen i els de la família per tal d’arribar a un acord. D’altra banda al juliol d’aquest mateix any l’ambaixada americana vol estrènyer les relacions entre els dos països a través de la solució del cas Odyssey (El rescat d’un vaixell de guerra espanyol del segle XIX; Nuestra Señora de las Mercedes amb un tresor de 600 milions de dollars per part de l’empresa Odyssey) i el cas Cassirer reunint-se amb Cesar Antonio Molina, ministre de cultura en aquell moment. L’estat espanyol guanyà el judici en un jutjat de Tampa amb la que es reconeixia que el tresor pertanyia a Espanya. L’estat exigia 3,3 milions més en concepte d’honoraris legals. L’or actualment està a Espanya i Odyssey Marine Exploration el 2015 va pagar un terç dels costos judicials. En aquest cable el ministre de cultura es mostra indignat per les declaracions del CEO d’Odyssey, en les que diu que només volia les monedes d’or pel seu interès arqueològic. En tot cas el Ministre es compromet a rebre Claude Cassirer i mantenir una reunió amb ell.

El 2010 el govern americà fixa les seves tres prioritats en política cultural amb Espanya. El Cas Cassirer hi torna a ser present. Però el govern espanyol exposa que es trobaria davant de masses problemes legals a l’hora de tornar el quadre. Veu impossible d’oferir una compensació, però es mostra predisposat a fer intercanvis culturals amb la comunitat Jueva de Los Angeles per tal de mostrar la mútua entesa entre cultures. L’ambaixador americà insta el govern espanyol a oferir solucions creatives al Cas Cassirer. En aquest sentit també es parla de fer una gran exposició d’art dels anys 70 i 80. La idea la planteja el ministre espanyol i agrada a les dues parts, suposem que com a contrapartida d’entregar el Pissarro a la família Cassirer.

El Cas Cassirer: un cas moral o un cas judicial?

El portaveu de l’ambaixada americana a Madrid ha declinat fer declaracions a Mirall, ja que “no fem declaracions sobre processos judicials en marxa”. Evelio Acevedo declara a Revista Mirall desconèixer aquestes negociacions, ja que en aquells moments ell no era director del Museu Thyssen. Aquestes informacions fan entendre com el cas Odissey es va solucionar en favor de l’Estat Espanyol, per pressions del govern americà. Aquest esperava que així el quadre de Pissarro tornés en mans de Calude Cassirer. Aquest mercadeig entre un vaixell enfonsat i un quadre robat pels nazis, només s’ha solucionat beneficiant al govern espanyol, tal com es desprèn dels cables publicats.

Legalment, tal com hem vist, el quadre pertany al Museu Thyssen. Però al final d’aquesta història ens hauríem de preguntar per la seva resposta moral, ja que constantment el nom Thyssen es relaciona amb l’adjectiu nazi. Així com per la negociació entre bambolines que hi ha hagut. La relació dels Thyssen amb el nazisme ve de llarg. Acevedo, exposa que si bé Fritz va finançar el NASDAP, va acabar represaliat pel règim. De la mateixa manera que Henrich “també en va ser víctima”. Així i tot Margit va participar en actes horrorosos al final de la Guerra i el 15% dels béns de Fritz van ser requisats pels Aliats. John Heartfield va fer caricatures mostrant la filiació de la família amb el NASDAP.

De les negociacions per Wikileaks es veu l’interès dels EUA pel quadre, i el desinterès de l’Estat espanyol. Així com el seu triomf total en aquesta jugada. Es conserva el quadre i el vaixell. Cosa que després podria entorpir les relacions culturals bilaterals. Espanya però accepta l’aposta i la guanya. L’únic que haurà de fer, suposadament, és estrènyer les relacions amb la comunitat jueva de Los Angeles. Un oportú viatge ho solucionarà.

La guerra, els estats d’accepció, la violència contra les minories sempre provoca injustícies. Aquí en tenim una de complicada i de difícil solució. Les diferents parts tenen raó i totes elles actuen segons els seus interessos. Però el que és segur és que els nazis van robar un quadre, Jakob Scheidwimmer va ser jutjat entre el 1948 i el 1958 per aquest fet. I també és segur que Henrich Thyssen el va comprar legalment. Per això; un conflicte sempre s’origina quan totes les parts tenen raó. Claude Cassirer va morir el 2010, però la seva causa encara es viva als tribunals.

COMPARTIR