[CONTÉ SPOILERS]

Basada en la novel·la de Philip K. Dick Do Androids Dream of Electric Sheep? (1968), Blade Runner (Ridley Scott, 1982) és una de les pel·lícules de ciència-ficció més influents i que més riuades de teories han desembocat en el seu gènere durant els darrers trenta-cinc anys. És comprensible per tant que la seva sobtada continuació dirigida pel canadenc Denis Villeneuve, autor de les notables Prisoners (2013) i Enemy (2013), i amb un gens menyspreable repartiment que reuneix a Ryan Gosling, Jared Leto o el mateix Harrison Ford sigui una proposta, com a mínim, suggeridora.

Al llarg dels seus cent seixanta-tres minuts el film torna a copsar l’hipnòtica distopia d’aquell Los Angeles superpoblat de ciment amuntegat, neons i pluges constants. Han passat trenta anys a la ficció i la nova raça de replicants que habita aquest univers viu isolada. Ara bé, des de bon començament ens adonem que algunes coses han canviat respecte al film que tenia lloc el 2019. El furor fugitiu del replicant interpretat per Rutger Hauer és ara un tarannà solitari, aïllat, vagarós… El títol d’un dels curtmetratges fets per la mateixa Warner per promocionar la cinta ja va en aquesta línia 2048: Nowhere to run. Només queda soledat perquè aquests nous replicants “They will never run, they simply, obey” com diu Mr. Wallace (Jared Leto) al curtmetratge 2036: Nexus Dawn. Una apagada explicada a Black out 2022, el curt anime de Shinichiro Watanabe i el millor dels tres, dóna pas a aquesta nova raça de la qual l’Agent K (Ryan Gosling) n’és un exemplar. Aquest nou blade runner, qui compleix les ordres rebudes mentre comparteix la seva vida amb un producte digital com és l’holograma interpretat per Ana de Armas, encaixa perfectament amb la sempiterna expressió impertèrrita de Gosling, qui recupera les seves maneres de Drive (Nicolas Winding Refn, 2011). El film planteja una trama que recorda per moments a Hijos de los hombres (A. Cuarón, 2006) i se centra a la recerca del fill nascut de la replicant Rachael i l’agent Rick Deckard.

A Blade Runner 2049 el discurs és feixuc i la forma venç al fons. El tempo lent utilitzat per Villeneuve als plans i diàlegs encaixen perfectament amb la fotografia de Roger Deakins. Autor també de títols com Cadena Perpetua (1994) o Fargo (1996), el britànic desplega de manera magistral aquest univers tan particular de K. Dick a l’orientalitzat Los Angeles i a les ruïnes de Las Vegas. Envoltats d’arquitectura brutalista se’ns nega un cel sempre cobert per núvols, pols i contaminació. Pàtines monocromes d’ambres, blaus i grisos s’apoderen de la pantalla als inhòspits espais de la pel·lícula conferint una experiència visual captivadora. Tanmateix, les oficines centrals de la Wallace Corporation són un delit pels ulls malgrat ser una espècie de spa zen amb aigua reflectida a les parets.

Evidentment, la reaparició de Harrison Ford és un dels plats forts de la pel·lícula. Convertit en una mena d’apicultor que viu allunyat a un casino abandonat i acompanyat d’un gos, serà l’arribada de l’agent K el que trasbalsi la seva vida i acabi fent-li retrobar la seva filla. Ford segueix  amb ganes de recuperar els títols que van fer-lo famós a risc de fer-nos patir com a Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal (S. Spielberg, 2008) o Star Wars: El despertar de la fuerza (J.J. Abrams, 2015). Si bé a Blade Runner 2049 no desentona de la mateixa manera, el risc a les escenes d’acció sempre planeja i ens replantegem fins a quin punt la sequera d’idees a Hollywood ens ha portat a aquesta pluja de seqüeles amb velles glòries. En resum, la impressió resultant del visionat és un punt fred. Tan gèlida com que al desèrtic món del 2049 no hi ha espai per a què les llàgrimes es perdin entre la pluja; ara, directament s’han congelat i són flocs de neu els que cauen sobre el cos del blade runner Gosling.