-On te’n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca i te’n vas dret enfora amb tes cases disperses, lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?

És l’amor qui m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.

-Oh! detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona, com té faixa de blau fins al baix horitzó, els poblets blanquejant tot al llarg de la costa, que se’n van plens de sol vorejant la blavor. I tu fuges del mar?…

Vinc del mar i l’estimo, i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor, i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.