L’aire de Barcelona aquest estiu està impregnat per la magnificència de Giorgio Chirco, l’artista metafísic. Un artista definit per Paolo Picozza (president de la Fundació Giorgio e Isa de Chirico) amb aquestes paraules; “Picasso y de Chirico son los artistas más relevantes del siglo XX“. En una exposició descrita per la redacció de Vilaweb com “En definitiva, l’exposició demostra la gran capacitat de l’artista de representar la història de la humanitat“. Embadalit pel rumor de fons d’aquesta ciutat, el vist a Twitter i per l’entusiasme de diaris i revistes, dissabte passat vaig anar a veure l’exposició “El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat”. Les bones crítiques i la gran quantitat de visitants són el prescriptor perfecte. Fent honor a l’obra del pintor, vaig sortir de casa a l’hora calenta, en una ciutat deserta.
El nom de l’exposició; somni o realitat, és genial, sempre he pensat que l’art es mou entre el somni i la seva vigília (com diria Borges un somni que somnia que no somia). Amb el somriure que et fa venir l’aire condicionat a l’estiu i amb el cap les places fantasmes de Chirico, no podia tenir més bones expectatives. Fins que vaig xocar amb la realitat.
Aquesta realitat és la segona paraula del títol de l’exposició. Escrita en una tipografia que recorda a l’anunci d’un pla quinquennal soviètic, l’exposició no pot començar pitjor. La majestàtica presencia d’un cartell que deu fer quatre per cinc metres, és una bufetada a l’espectador. A partir d’aquest punt, l’exposició es desenvolupa en diferents espais que aborden diferents moments de l’obra de l’artista. Aquests espais mostren un pintor prolífic i completament irregular, que es mou entre l’avantguarda i el kitsch. Només ens podem contemplar amb admiració la sèrie de pintures de places d’Itàlia. L’espai de l’exposició està sobre-decorat; uns portals blancs emmarquen les pintures i fan de l’exposició una imitació dolenta dels escenaris imaginats per l’artista. Exemple d’una mala decisió d’un comissari que no entén que en una exposició les obres exposades són el fet important.
La major part de les obres, de Chirico, serien considerades obres menors de qualsevol artista mínimament interessant. Són un seguit d’intents, d’aproximacions a l’obra d’art total, que és la plaça d’Itàlia. Podem suposar que l’exposició mostra aquest procés. Un procés que fa que l’artista hagi de crear obres menors i totalment descartables, que en la majoria dels casos mai haurien de sortir de l’estudi, per tal d’arribar a aquella obra que és el seu Aleph. Aquests errors, aquestes aventures plàstiques cap a l’aleph de l’artista són allò que forma el 90% de l’exposició que ofereix el CaixaForum.
Com l’aleph trobat en un soterrani; la peça Plaça d’Itàlia amb font (1968) ens mostra un món i un lloc que són tots els llocs, una obra universal i que justifica tota l’exposició i tots els esforços de cada una de les persones que han fet possible aquesta mostra. El quadre segueix amb la millor tradició de pintura arquitectònica renaixentista. Una reinterpretació de la ciutat ideal de Pierro della Francesca. Les dues pintures són una cara i una creu. Della Francesca mostra una ciutat ideal, un somni. Chirico mostra el seu malson modern, una ciutat en la qual l’home és perseguit per processos imaginaris (com els descrits per Kafka).
La resta de l’exposició, plena de retrats, escenes mitològiques clàssiques (terreny en el qual Picasso és molt superior), són un exemple de com Chirico s’endinsa en un barroquisme innecessari que crea obres mediocres. Obres que a excepció de la seva firma no haurien de tenir interès. Les dues frases destacades del principi entren en evidència. Per què de Chirico és un artista a l’altura de Picasso? A l’exposició que podem veure al CaixaForum veiem un artista completament irregular, bàsicament figuratiu i clàssic en termes generals. Per què aquest artista i aquesta mostra tenen la gran habilitat de representar la història de la humanitat? Aquestes dues frases són fruit de la voluntat publicitària dels organitzadors i de les habilitats dels ‘relacions públiques’ de l’exposició. No són fets ni opinions argumentades. Són aquell tipus d’afirmacions que danyen constantment l’art; si tot allò que es produeix és bo, per què esforçar-se? Aquí comença la decadència, simulant que tot va bé quan res va bé. En el cas de l’art, s’atrofien i es fan barroques les idees que abans eren innovadores.
El joc kitsch de Chirico ens mostra a un artista irregular en la forma, però compromès en l’art. Com diu Jaume Vidal Oliveras; “Repensar a De Chirico tendría que ser una de las aportacions de esta amplia retrospectiva.” Però potser això vol dir entendre’l més enllà de la seva sèrie de places d’Itàlia i faria que en pensar en ell ens vinguessin al cap només maniquins barrocs enmig de platges mogudes. Fora de l’exposició i intoxicat per l’aire humit i el sutge dels cotxes ho veig clar. L’exposició de Chirico ens ensenya tots els errors que calen perquè un artista pugui arribar a fer una obra que valgui la pena. Ens exposa com un artista mediocre es pot redimir amb una sola obra. Ens ensenya tot els errors de Chrico.