De Botticelli a la MTV. Adrián Pino

Avui mateix, una notícia s’ha anat repetint als mitjans. Parla d’un esdeveniment que ha tingut lloc a un dels principals museus de la capital del d’Espanya: algú s’ha despullat davant de La maja desnuda de Goya. Aquesta persona és l’Adrián Pino Olivera, conegut principalment per aparèixer també despullat davant el Naixement de Venus de Botticelli el març de 2014. La majoria de les entrevistes que se li han fet aquests dies – després de la seva aparició a Londres – giren entorn els seus actes, si, però tal com passa quan algú es llença en planxa a una piscina, no arriben gaire més enllà de la superfície i esquitxen molt. Alguns fins i tot acaben parlant de talps. Tanmateix, és als meus ulls evident que hi ha alguna cosa més que exhibicionisme en una seqüència d’actes que ja suma la galeria Uffizi, el Louvre, la Fontana di Trevi, la National Gallery, la Tate i ara, el Prado.

En primer lloc cal dir que totes aquestes performances formen part – òbviament – d’una cadena, el Projecte V, que consisteix en una sèrie d’accions poètiques que posen en relació la nuesa de l’Adrián i una obra artística de la seva elecció. Lluny del què es pot pensar en primera instància, aquests actes (sovint aixoplugades a la força sota el paraigua conceptual de l’activisme) no són pas una crítica a les institucions museístiques, a les que l’Adrián venera per la quantitat de bellesa que contenen, sinó que són escenes que precisament recerquen un retrobament amb una bellesa atàvica que el jove artista considera perduda.

Comencem doncs a veure les peces del trencaclosques: refugi en èpoques pretèrites, fer evidents les mancances d’un present hostil, reivindicar narratives minoritàries (la feminitat immanent en l’home)… Es tracta d’un discurs que encaixa plenament en la línia del pensament postmodern, sobretot si tenim en consideració el mateix artista considera el seu discurs esgotat i mort. Aquesta flagrant contradicció és (i ha de ser) assimilada com a part de la performativitat de l’Adrián, com també la repercussió mediàtica de les seves accions. Cal no oblidar que cada performance és vista per un número molt limitat de persones en directe, normalment els visitants del museu de torn i els treballadors d’aquest. No obstant això, jugant amb alguns dels tabús absurds de la societat actual – com la nuesa, per asexual que aquesta sigui – la difusió de l’obra creix exponencialment esdevenint viral a les xarxes socials, i sent àmpliament comentada per mitjans de comunicació de tot tipus, sovint amb la profunditat d’un bassal de carrer.

Deixant a una banda la contradicció – que, insisteixo, forma part del conjunt – de l’obra de l’Adrián, és important fixar-se en la simbologia que aquest empra en els seus actes: cos despullat, sovint líquids com aigua o llet, pètals… I un detall que no passa desapercebut, amagar-se el seu sexe entre les cames, formant una gran V, accentuada per la primor del seu cos. Tots els elements redunden en conceptes com la fertilitat, la creació de vida i, en definitiva, la feminitat, sempre en tangència amb allò femení. Segons ell mateix, el Projecte V serveix en aquest sentit un doble propòsit: explorar la pròpia sexualitat (i la feminitat immanent dins de tot home) al mateix temps que ret homenatge a les dones, minimitzades per segles d’historiografia falocèntrica. Si bé és cert que aquest últim fet és a priori quelcom en què tots hi podem estar d’acord (i hi hem d’estar), també ho és que ha sigut malinterpretat sovint a les beneïdes – i alhora maleïdes – xarxes socials i han valgut al performer calificatius molt diversos per suposadament mofar-se de les dones.

Davant un món que put a demacració i putrescència pels quatre cantons, l’Adrián s’alça i mira fixament el funest horitzó de la humanitat, la sort d’infern a la que segons ell ens dirigim, i li planta al davant el seu Projecte V. Polític i artístic a parts quasi iguals, és un diagnòstic poètic dual que posa en contacte allò dionisíac – la bellesa, l’art desbocat – amb allò apol·lini, la racionalitat il·lògica imperant en la societat, vigilada des del núvol per un Gran Germà d’uns i zeros molt humans; i sí, tot plegat ho digereix fora de les seves actuacions amb una bona dosi de sentit de l’humor, sarcasme i clickbaits. La reflexió sobre el grau d’encert del diagnòstic que l’artista planteja, igual que la de les diferents vessants i contradiccions de la seva obra es podria estendre molt, però crec que es pot sintetitzar d’una manera molt senzilla: visitant el seu perfil d’Instagram. En el meu parer, és aquí on es pot veure aquest últim vessant de l’Adrián, l’humor i el sarcasme, a més d’informació i repercussió mediàtica que van tenint les seves sonades performances.

Potser el quid de tot plegat és que l’Adrián no és un artista, sinó un predicador del segle XXI que davant l’apocalipsi ens adverteix i ens recorda que per culpa nostra no vivim al Jardí de les Delícies. O potser només és un altre fill de la MTV que ens intenta explicar que encara que ens trobem com la Britney Spears el 2007, potser encara hi ha esperança. O no.

 

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca