Pels volts del desembre del 2013 va començar a aparèixer per Twitter un hastag o una etiqueta que denunciava l’absència de les dones en els programes d’opinió, #OnSónLesDones, una etiqueta que cada cop era més i més utilitzada i amb la qual es pretenia denunciar la invisibilització de més de la meitat de la població. Amb l’aparició d’aquesta etiqueta i la mobilització d’aquestes dones es començà a gestar el naixement d’un grup de dones, més de cinquanta, de diferents edats, estudis i posicions ideològiques que hem acabar formant un col·lectiu que recull el nom de la l’etiqueta del Twitter: On són les dones (OSLD) i que ens dediquem a analitzar la presencia d’homes i dones en els mitjans de comunicació i d’opinió catalans. No existeix una lectura ideològica, ni tractem d’establir una visió de gènere als mitjans, sinó que simplement monitoritzem, quantifiquem i difonem la no presència de les dones als mitjans.
Aquest moviment de sororitat, que ha arribat per les xarxes socials i per al bé comú m’ha conduït a quantificar les dones que trobes en el teu dia a dia, també en la universitat, concretament en les humanitats i en els plans d’estudi. Aquest col·lectiu m’ha inspirat a buscar dones referents a visibilitzar el problema i a entendre que no existeix cap justificació per la sobrerepresentació actual dels homes en tots els àmbits, també en la literatura. Acceptar que les llistes de cànons literaris i en els programes acadèmics només apareguin homes és acceptar que la literatura que fan les dones, així com totes les seves teories filosòfiques o les seves obres d’art són ments vàlides i menys valuoses. I aquesta idea en ple segle XXI em sembla inacceptable.
La idea d’aquest article va sorgir d’un exercici d’una classe de Literatura comparada del màster, el professor ens va presentar el tema de la Literatura Mundial (World Literature). La literatura mundial és aquella que circula en traducció o en la seva llengua original més enllà de les fronteres del seu país i que per aquesta raó crea un cànon rellevant a nivell internacional. Així el professor ens va oferir una antologia, una llista, de Literatura Mundial ideada per un tal David Damrosch, un senyor cis i blanc, i ens va proposar comentar els criteris de Damrosch en la seva selecció de Tops de la literatura del segle XX i aportar nous noms a la llista. I oh sorpresa! D’una llista de seixanta persones, sembla ser que el senyor Damrosch, gran acadèmic, va ser incapaç de proposar més de cinc dones. Cinc. De seixanta. Cinc. On són les dones senyor Damrosch? On són les dones senyors acadèmics?
Molts dels autors que reivindica aquest bon home destaquen més que per la seva capacitat literària per les seves aportacions i el seu impacte i prestigi social, polític i una gran influència en la història del segle XX. Sembla que el senyor Damrosch desconeixia un moviment polític i social que va néixer a finals del XXI i es va desenvolupar durant el segle XX anomenat Feminisme, no li sonava gaire.
Sembla ara més necessari que mai, portar l’activisme feminista dels carrers i les xarxes al món acadèmic i despatriarcalitzar, feminitzar i feministitzar tant els cànons literaris, com les humanitats i el món universitari en general.
L’any 1869 John Stuart Mill va escriure amb Harriet Taylor Mill “El sometimiento de la mujer” també anomenat “La esclavitud femenina” on dictaminava que la ideologia que convertia els sexes (Homes i dones- avui parlaríem dels gèneres) en complementaris era l’enemic principal dels drets de les dones, ja que aquesta ideologia simplement es limita a crear un discurs hegemònic i que aquest legitima la posició del grup dominant (homes) damunt del grup subaltern (les dones).
I en aquesta societat andrògina en la qual vivim, és aquest grup dominant el que atorga legitimitat a una sola realitat que no és en cap cas fruit d’un consens igualitari, sinó que solament ho és entre els individus d’un grup concret que tenen la capacitat de dibuixar una creencia i de dissenyar la hegemonia cultural que s’expressa i es perpetua a través del nostre sistema educatiu, acadèmic, familiar i com denunciem a On són les dones a través dels mitjans de comunicació i d’opinió.
Com a societat d’aquesta manera, partim d’assumir com a veritat una sola visió de la realitat, la realitat que ens transmeten els homes a través dels mitjans i de la literatura, una veritat esbiaixada per la ideologia androcèntrica i la seva hegemonia cultural expressada a través de la violència simbòlica. Pierre Bourdieu definia la violència simbòlica com aquella violència que és esmorteïda, insensible i invisible per les pròpies víctimes. La violència simbòlica s’exerceix amb mitjans purament simbòlics com la comunicació o el coneixement, del reconeixement o del sentiment. I aquesta violència es transmet de manera implícita o explícita en tots els àmbits de la vida, professionals i acadèmics de manera tan naturalitzada que no la identifiquem com a tal. És a través d’aquesta violència que se’ns imposa una arbitrarietat cultural acceptada com universal i que resulta ser la peça clau d’aquest sistema de dominació, l’hegemonia cultural. Se’ns transmet a partir d’aquesta, una imatge de les dones que fomenta la desigualtat i fomenta i manté a les dones i a tots els subjectes no definits des del subjecte home en la marginalitat, i en conseqüència, infravalorades i menyspreades.
Realitzar cànons literaris o llistes “dels millors escriptors” ignorant la població femenina és un exemple de les pràctiques que la violència simbòlica construïdes en esquemes asimètrics del poder. Des del moment en el qual les dones són recloses i negades d’un espai en el cànon i es parla de la seva obra dins d’esquemes con els de “la literatura femenina” se’ls està negant una capacitat creadora pròpia i interessant, així com la capacitat de ser subjectes de coneixement i generadores de mirades crítiques. I en conseqüència es segueix alimentant un imaginari col·lectiu androcèntric que ens manté en la alteritat de la qual parlava Simone de Beauvoir, se’ns nega, pel fet de ser dones, la capacitat d’agència.
Quan el poder situa a les dones al marge i sense agència justifica i fomenta tots els discursos que presenten a les dones com objectes sexualitzats, infantalitzats i cossificats. Quan en una classe universitària no es cita a les dones com expertes o models a seguir, quan citem a les dones en referència a les seves relacions amoroses s’està exercint una violència simbòlica que perpetua un imaginari col·lectiu basat en la dicotomia subjecte-objecte on la dona té reservat el paper de musa i no el de creadora. La filòsofa Cèlia Amorós ens engloba aquestes pràctiques dins d’un sistema coercitiu i estructural fruit del pacte polític patriarcal entre els homes, on aquests s’alien per monopolitzar els espais de poder i situar a les dones en el silenci. És en aquest espai on no es reconeix a les dones ni com a subjectes ni com a víctimes, cosa que acaba provocant o bé la invisibilització total o situar a les dones com a culpables de la situació.
Aquest 8 de març, Dia internacional de les dones, l’escriptora i columnista Caitlin Moran va publicar una columna brillant titulada “How Books made me a feminist” (Com els llibres m’han fet feminista) on Moran feria una reflexió molt interessant sobre com és ser dona i llegir aquests grans llibres canonitzats del món de la literatura. Moran ens narra com en la seva adolescència i joventut va escollit de manera gairebé inconscient llibres escrits per dones i protagonitzats per dones, així s’inicià en la literatura amb obres com Mujercitas, Ana de las Tejas Verdes, Jane Eyre, Orgullo y Prejucio entre d’altres. Les primeres històries que va llegir van ser sobre noies i dones, histories sobre les seves vides i com lluitaven, aprenien habilitats i estimaven a homes, germans, amics i pares. Caitlin Moran es va formar veient com les les protagonistes de les seves histories preferides es resistien i lluitaven davant de les injustícies i del sistema imposat. Moran ens narra com aquestes novel·les van fer que ella es sentís important i com aquestes protagonistes l’empoderaven i esdevenien referents.
Quan va entrar a la universitat, els acadèmics i els plans d’estudis estaven farcits d’aquests grans llibres canònics, els que ella mateixa anomena “The books by the Great White Males”: Hemingway, Roth, Faulkner, Chandler. Uns llibres innegablement brillants amb històries extremadament complexes dels quals s’aprèn tanta bona literatura. Però al mateix temps, no sentia el mateix quan llegia aquests llibres com a dona, llavors sentia malestar, incomoditat. El mateix rebuig que vaig sentir jo, gairebé de manera visceral quan vaig llegir per primer cop Lolita de Nobokov, em sentia incomoda llegint com aquests autor parlen de les dones, i del seu cos, com eludeixen tot el protagonisme que elles podien tenir i les quals esdevenen simples espectadores de les històries dels homes.
Cal que comencem a reflexionar sobre el paper que tenen les dones en aquests grans llibres canònics i sobretot quins valors es transmeten aquestes obres als joves lectors, però sobretot a les lectores.
Cal que comencem a revisar els cànons literaris per incorporar una necessària visió de gènere i que entenguem que les humanitats són un projecte que es va reconstruint i repensant constantment. Aquesta visió de gènere ens permetrà reflexionar i tenir una visió crítica sobre el paper dels personatges femenins en les grans obres literàries així com també incorporar escriptores a aquest cànon.
Cal reivindicar els “Estudis de la Subalternitat” que reivindica Spivak i deconstruir i revisar tota la nostra història i humanitats des del gènere, el postcolonialisme i la visió LGTIB+. La història ha de deixar d’estar escrita pels vencedors, els homes blancs i heteros i hem de començar a escriure una nova història amb les nostres pròpies mans.
Reivindiquem que les dones no volem ser les Lolites de cap Nabokov, volem ser les nostres Grans Gatsbys particulars.
Gina Driéguez. Sóc Historiadora de l’art i comparo humanitats amb visió de gènere. Sembrant i construïnt a #OnSónLesDones. Parlo de feminismes i política a ràdios i teles, a vegades escric. Vull un món on hi càpiguen molts mons.