Quan parlem de la revolució sexual sempre pensem en maig del 68, els hippies, les feministes cremant sostenidors… Però la revolució va començar molt abans. La van començar al segle XVIII visionaris com Ledoux o Fourier, i llibertins com el mai prou ponderat Marquès de Sade. Ells van sacsejar l’Antic Règim i van sembrar la llavor de la llibertat sexual. Aquest és el tema de 1.000 m² de desig. Arquitectura i Sexualitat, la nova i flamant exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: un repàs per la història de l’arquitectura com a garant i promotora de la nostra sexualitat. Prepareu-vos.

Vaig tenir la sort de visitar l’exposició amb les comissàries: la Rosa Ferré i l’Adelaïde de Caters, i és una sort que no tindreu vosaltres.  Perquè l’exposició és molt interessant però millora molt amb algú que te l’expliqui amb passió. Amb elles és molt més fàcil recórrer aquest viatge des dels inicis del llibertinatge fins al cibersexe i les aplicacions per trobar contactes sexuals.

Els pioners de la llibertat 

Per molt estrany que us sembli els pioners de la llibertat sexual van aparèixer al segle XVIII i tots estaven molt relacionats d’alguna manera amb l’arquitectura. Cap al 1774 l’arquitecte Claude-Nicolas Ledoux dissenya una ciutat ideal i allà, al bell mig, hi situa l’Oikema un temple per al plaer on cada ciutadà podria esbargir-se de manera natural. No us ho imagineu com una mena de megabordell tipus Riviera sinó com un espai totalment lliure en ple segle XVIII. Òbviament la idea no va prosperar.

Tampoc no es va construir la xarxa estatal de bordells que es va inventar l’escriptor Nicolas Restif de la Bretonne. Ni es va fer realitat l’Harmonia de Charles Fourier, que anava encara més enllà i proposava un programa de desenvolupament econòmic i de transformació social basat en el reconeixement i la satisfacció total de les passions individuals: un paradís sexual i de la realització personal que anomena Harmonia. Un lloc  on els plaers són una qüestió d’estat.  Imagineu-vos una Catalunya independent, consagrada a l’amor i amb un ministeri del plaer liderat per Maria de la Pau Janer o Roser Amills.

Ara la intimitat s’ha convertit en pública i el propi Marquès de Sade empal·lidiria si es passegés alguna nit per alguns carrers propers a la Vila Olímpica però aquells francesos del segle XVIII són els inventors del concepte d’intimitat. Els primers que van explotar la sexualitat dels espais. Llavors qualsevol aristòcrata de segona tenia la seva petite maison o una folie, espais secrets, perduts al mig del bosc on la única norma vàlida era deixar-se portar per les passions. Una bona mostra del ritual de l’amor i els espais el trobareu a Les Cent Vingt Journées de Sodome, una novel·la que ridiculitza els protagonistes de les 50 ombres de Grey.

Les comunes hippies, als anys seixanta del segle XX, són les aproximacions més reals a la majoria d’aquestes idees. Però entre 1955 i 1969 molts intel·lectuals van recollir aquest ideari i el van combinar amb l’auge de la tecnologia. L’artista radical Nicolas Schöffer construeix així una ciutat cibernètica ideal que ha de transformar la societat des de l’art, l’arquitectura i l’experiència estètica. I al mig de la ciutat dissenya un espectacular Centre d’Entreteniments Sexuals que podeu provar. Imagineu-vos un espai persuasiu, on els llums, el so, les imatges sensuals i fins i tot el mobiliari promouen i magnifiquen el plaer sexual sense saber exactament com. No sé si us impressionarà gaire a vosaltres perquè no tindreu la sort de sentir la Marie-Françoise Quignard, una de les assessores de l’exposició, descrivint amb detalls plens de passió cadascun dels elements que han de crear una experiència sexual total en el visitant. Lamenta que faltin algunes peces, però s’entesta en fer-nos veure la grandesa del projecte de Schöffer. Quan ens insten a continuar la visita ella continua explicant, retenint tant de temps com pot als pocs periodistes que ens quedem allà. És la seva manera de reivindicar un artista necessari, tot i que per a molts joves avui no passi de ser una espècie d’intel·lectual freaky.

Els arquitectes de la Playboy

Segur que heu sentit parlar molt de la profunditat dels articles de la revista Playboy. Doncs era veritat, com a mínim per als que ho feien entre 1959 i 1973. En aquella època la revista escandalosa es va convertir en la gran divulgadora de l’arquitectura moderna. L’obra de Frank Lloyd Wright, Mies Van der Rohe, Albert Speer o Eero Saarinen apareixia de forma natural entremig de dones despullades. Beatriz Colomina i el seu equip d’investigadors de la Universitat de Princeton s’han dedicat a explicar com Playboy es va convertir en prescriptora d’arquitectura moderna, i ara ens porten a Barcelona les seves conclusions. Tots aquells arquitectes sortien en revistes prestigioses però aparèixer a Playboy els portava a set milions de lectors que, a més, eren potencials consumidors dels seus productes de disseny. Per entendre-ho més clar: Imagineu que encarreguen la direcció de Merlí a Conrad Son. Quants afeccionats més tindria la filosofia hi hauria? Segur que Foucault tornava a ser un best seller.

Ja sé què esteu pensant. A què ve aquesta defensa aferrissada d’una revista que objectivitza les dones des de fa més de 75 anys. Doncs perquè he escoltat detingudament a Colomina explicant que la redacció de Playboy rebia moltes més cartes interessades per l’arquitectura que per les playmate i que la revista va fer acceptable que els homes s’interessessin per l’arquitectura de disseny. Quant a l’objectivització de la dona, cal dir que la revista també tractava a l’home com a un objecte, concretament com a un objecte comprador. Li deia com havia de vestir, com havia de viure, on i amb quins mobles. El tractava, en definitiva, com les revistes masculines i femenines tracten els seus lectors, com un client potencial de productes exclusius.

Les dones fantasma

Fins ara he parlat de les dues comissàries, de la Marie-Françoise, de la Beatriz, i encara queden unes quantes dones més. Sorprèn perquè els pioners i els llibertins, els artistes radicals, tots són homes. Per què passa això? Doncs perquè l’arquitectura és una de les professions més estrictament patriarcals. A les dones els costa obrir-se camí, i els costa encara més trencar les normes i fer propostes genials o com a mínim agosarades. Sinó que li preguntin a Zaha Hadid. En canvi les investigadores són majoritàriament dones. La curiositat, la sensibilitat i la naturalitat amb què parlen sobre sexe, arquitectura i el que faci falta les fa especialment rellevants per contar-nos aquesta història.

A més, com diu Colomina, les dones sempre hi són. Elles són els fantasmes de l’arquitectura perquè formen part de tots els projectes, estan en tots els equips de treball, però sempre al darrere de l’home que signa l’obra.

Als anys 60, fascinats pels nous materials i els espais modulables, els arquitectes i dissenyadors renoven les formes i les maneres d’habitar, inspirats per la cursa espacial i l’enginyeria futurista. El culte al cos, a la tecnologia i al sexe culmina en la creació de prototips de màquines insòlites que milloraran les nostres experiències sexuals. Recordeu l’orgasmatrón, de la pel·lícula Sleeper, de Woody Allen? Doncs estava basat l’ Orgón de Wilhelm Reich que va fer furor entre les classes altes de Califòrnia. Proveu-lo i en parlem.

Passions cartografiades

Malgrat tot el que venim explicant molt pocs arquitectes han creat espais específics per al sexe. Més aviat és al revés. Els usuaris acaben transformant espais quotidians en arquitectures sexuals. Parlem de llocs semipúblics, com els bordells, les saunes o les cambres fosques d’alguns clubs, però també d’espais funcionals com ara platges, parcs o urinaris públics, que a determinades hores es converteixen en punts de trobada. L’exposició presenta algunes cartografies de les passions contemporànies, des de nous projectes especulatius d’arquitectes i artistes fins aplicacions mòbils per a tots els gustos.

A ningú que no sigui un depravat se li acudiria avui dia anar a veure una pel·lícula pornogràfica en un cinema  però hi va haver un moment, a finals del 60, que el porno era chic, i es consumia en grups d’amics on les dones eren molt presents. Amb l’aparició del vídeo i d’Internet aquestes cinemes es van pervertir fins a les pitjors conseqüències però encara podeu gaudir d’aquella experiència pionera en un mini cinema instal·lat per a l’ocasió al CCCB.

Un altre espai molt sexual: les discoteques, o fins i tot les raves. Quin paper juga la música, la llum i l’espai a l’hora d’estimular la sexualitat? I si fossin una espècie de centre d’entreteniment sexual planificat acuradament per estimular i promoure les relacions sexuals?

Però la sublimació màxima de la tecnologia i el sexe arriba amb el cibersexe, i el súmmum és l’invent de Yann Minh: el Nooscaphe-X1 Cybersex Immersion Engine, una màquina orgàsmica total.

Hipersexualització

El desig al segle XXI és el desig dels altres. Del selfie a l’Instagram estem obligats a resultar sexis i a mostrar felicitat però aquesta imatge sexual publicada a les xarxes representa les relacions o les substitueix? I si la hipersexualització de la societat, representada pels mitjans, estigués substituint la vida sexual real? En definitiva, i si resulta que cada cop pensem i veiem més sexe però cada cop el practiquem  menys?