El motiu per deixar la meva confortable biblioteca i endinsar-me cap a Sant Martí és la proposta que Mercè Vila i Jordi Bohigas han fet als seus artistes, del centre d’art Piramidón, per celebrar els 25 anys del centre. Tres plafons de fusta de balsa de 25×25 sobre els quals crear la seva obra. Al tenir escapats els seus artistes per mig món i part de l’estranger, el caos d’arribada de les obres era previsible, però la tenacitat de l’equip de Piramidón ha aconseguit crear una reeixida exposició de pintura, on es mostra la qualitat dels seus participants. La coincidència entre artistes consagrats i emergents, entre els b(v)ells i els nous, dóna vitalitat a uns i prestigi als altres, es fa una proposta diferent, demostra que una norma senzilla pot donar joc una solució complicada i intel·ligent.

Els noms ens marquen molts més del que creiem, ens fan ser nosaltres, ens descriuen d’una manera subtil i transparent, d’una manera eterna, ja que sempre el portarem a sobre. Piramidón, el centre d’art també ho compleix. El seu nom indica que és. El carrer on està, Concili de Trento pot prefigurar el seu tarannà. El passat divendres 11 de desembre s’hi va inaugurar l’exposició que celebrava els 25 anys del centre. La inauguració, el vernissatge mateix, va il·lustrar l’estranyesa del lloc, el seu caràcter. Piramidón és una torre al bell mig de la Pau, al barri de Sant Martí. Una torre que s’alça blanca i solitària, places dures l’envolten en un barri obrer tranquil i una mica inquietant. Sorprenen les bugades esteses a les finestres arran de carrer, tancades amb forges de metalls industrials. Els edificis del voltant són caixes no gaire altes i amb ascensors fets a posteriori, i pintats de colors càlids. El barri podria ser agradable, el record que en tinc sempre es de veure-hi molts arbres, o fulles d’arbres escampades entre els cotxes aparcats, els carrers rebenten de cotxes. Els habitants de la Pau juguen fora, dins de robes amples de grans supermercats, i els nens al jugar la plaça, demostren la seva vivesa. Hi he anat pocs cops i majoritàriament a l’hivern, per això sempre l’he trobat plujós, gris, fred amb el visitant, com si no el necessites. Com si fos un suburbi d’una gran ciutat europea. Per arribar al centre d’art, s’han de pujar 16 pisos. Un petit ascensor (en comparació a l’edifici) els salva. I és curiós, a cap altre lloc s’hi puja per un ascensor fins a la galeria, en cap altre lloc t’has d’elevar prèviament per gaudir de l’art.

En entrar a la galeria, al centre d’art, els tons càlids dels edificis del voltant queden reflectits en jaquetes, abrics i altres robes, que abracen, ressalten o fan belles les figures vingudes de l’Upper. Somriures, joia, queden closes al pis setze, en una sala gran, que amaga un menjador. La sala, sobre per una transparència de porta, i s’emmarca en un parquet pàl·lid i parets blanques. Unes grans finestres al fons, mostren tota la ciutat al visitant. Els quadres, la raó per la qual hi hem anat, pengen elegantment de les parets. Allà, davant d’ells parlo amb Mercè Vila, crítica i comissaria, m’explica la joia de l’exposició, les seves vicissituds, els artistes. Afirma que hi ha crítics amb el centre d’art, ja que Piramidón no es decideix entre l’art conceptual (anomenat meta-art en aquesta revista) i l’art formal. Critiquen potser, que simplement exposin art, indiferentment del format que tinguin i que aquest, gràcies a ulls vius i entesos, sigui d’una qualitat envejable.

D’entre els participants i en un patètic intent per seleccionar-ne alguns, em vaig pensar en Zalao Ipiña, Carmen Anzano, Enric Font, Marla Jacarilla o Hans Tuert. Però hem de parlar d’Stella Rahola, la pintora més subversiva de la sala, Yamandú Canosa, el dispar i Albert Gil, el nivi.

Com hem comentat al principi de l’article, el format era clar, però Stella Rahola el va transgredir. Stella; díscola, va aprofitar el recent viatge que ha fet al Japó, per importar unes sals (imaginem-les així) que al tocar l’aigua transmuten en textures i boles, efímeres. Així en un angle de la paret s’endevina un planta màgica, una cabellera que cau blanca i polida feta de cubs, cercles i caients. La verticalitat de la paret la suporta i esdevé l’única peça vertical de la sala. Una peça que es desfà com una cabellera mineral, que descendeix lentament cap a una dissolució imminent. Em va assegurar l’artista que és inexorable la mort de l’obra, potser per això sembla una màscara girada, potser per això també és una llàgrima.

El dissemblant Canosa, planteja tres moments, el País, la Frontera i En el Iceberg. Les dos primers bé podrien ser també un iceberg, ja que com aquell, la seva capa visible només és una fina dermis sota la qual descansa el pòsit que les fa ser. També perquè se’ns mostren en blanc i negre, i aïllades. Un punt blanc a el País i una taca de mur a Frontera, els dos enmig del no res. Una reflexió visual que val la pena, per la falta de conceptualització evident de l’obra, que l’artista càrrega sobre els elements formals. Les formes parlen amb un llenguatge obvi i universal. També per la seva ordenació, dos elements negatius són igual a un de positiu, la tercera obra és la que té color, i és vida, potser, ja que és un element universal. Així els tres quadres, formen una seqüència de pensament, totalment basat en la forma, i que no traeix la seva naturalesa, el fet universal és positiu, allò que barra el pas al fet universal és negatiu.

Albert Gil, en una mostra de contenció, mostra el color blanc i només basa la composició en el relleu aconseguit gràcies al volum del mateix blanc. La supressió del color, la tensió entre volum i color, fan que l’art arribi als seus extrems d’abstracció total, a més que ens porta a la magnifica idea expressada al final d’Otto e mezzo on un crític parla sobre com no fer una obra molts cops és millor que fer-la i de l’encant i l’encert que molts cops és una fulla de paper en blanc o la possibilitat d’una obra mai feta. D’alguna manera les obres que només són blanques ens porten a recordar aquesta possibilitat a pensar en la valentia de l’artista que davant de la impossibilitat de completar el joc, de no fer una bona pintura i rendir-se a l’art, deixant de banda el color.

Piramidón celebra els seus 25 anys marcant línia pròpia, fent marca. La seva virtut és la bona gestió i l’ull viu pels colors i les formes, així com els raonaments. Piramidón és una espai per fruir del l’art. És un analgèsic per les males pràctiques artístiques que entenen l’abstracció (formal i intel·lectual) com Feliu Elias el considerava, com un procés de recerca, investigació i maduresa. Com el que ha de ser; l’ART. Piramidón, en la proposta feta als seus artistes ha donat una excusa. Una excusa als flâneurs d’aquesta ciutat per visitar el centre, una excusa als pintors per voler-hi entrar i mostrar-se a la ciutat. Una excusa per anar a la Pau i gaudir de l’art.

Fins a l’11 de febrer. Piramidón Centre d’Art Contemporani (Concili de Trento 313, 16a, Barcelona)