Avui era l’últim dia amb continguts nous del festival (demà es farà la clausura oficial, es repartiran els premis i es faran algunes repeticions i passis especials amb els films guardonats), però el llistó ha seguit a l’altura habitual a què m’ha acostumant aquest Zinemaldi. El darrer film a competició oficial, dirigit per Cédric Kahn i coproduït pels germans Dardenne, es basa en la història real d’un pare que, després que la seva dona desaparegui amb els seus fills, els recupera de manera il·legal i se’ls endú a viure la vida nòmada en la qual creu cegament. Vie sauvage ens acosta, amb respecte i dignificació, a un estil de vida sense lloc fixe, envoltat de natura i autosuficient gràcies a la generació pròpia dels recursos necessaris, alhora que remarca els seves complicacions i les incomoditats i conflictes que inevitablement desperta. La història és bonica i els seus actors, excel·lents, demanen empatia a crits. El seu final és emocionalment tens, està ben treballat i deixa l’obra en una bona posició entre les seves competidores (tot i que, en la meva opinió, no queda prou a prop del sector de films que mereixen premis grossos)

La secció Perlas, d’un nivell infinitament superior a l’Oficial, encara tenia dues grans pel·lícules a oferir. La meravellosa The tale of the princess Kaguya, firmada pel mític Studio Ghibli (segell d’absoluta garantia), presenta un conte tradicional amb un dibuix que sembla fins i tot a mig esbossar, amb algun toc d’impressionisme. És encantadora, bonica i més que recomanable per qualsevol edat; certifica que Ghibli segueix en perfecte funcionament després de la retirada de la direcció del seu guru Hayao Miyazaki.

Per altra banda teníem 20.000 days on Earth (ja era hora, perquè tenia moltíssimes ganes de veure-la des que es va estrenar a Sundance el passat gener), que, en un format de documental preparat, organitzat i interpretat, segueix un dia a la vida del cantant Nick Cave en l’època en què preparava el seu darrer album, Push the sky away. Entre sessions d’assaig i converses amb diverses persones (companys músics, antics col·laboradors, el seu psicòleg i una excel·lent visita a una mena d’arxiu improvisat de material del seu passat), el músic repassa les experiències que ha viscut i com aquestes l’afecten a l’hora de crear un artefacte tan habitual i alhora complex com és una cançó. Ho tinc molt difícil per expressar la magia d’aquest film de millor manera que ho va fer Dave Calhoun per Time Out London: “És tot una actuació – però l’artifici conviu amb l’honestedat […] El plantejament és teatral – les respostes no ho són”. Independentment de si us agrada l’estil de l’artista (excel·lentment definit a un capítol de fresh meat com “la classe de música que sonaria al funeral d’un vagabund”), correu a veure-la a l’In-edit. No us en penedireu.

Finalment, m’autoconcedeixo un petit espai per l’especulació. Havent vist aproximadament un 80% de la Secció Oficial (m’han faltat Haemoo, En chance til i Silent Heart, de les quals és probable que alguna pesqui premi perquè se’n ha parlat molt), trobo que la justa vencedora de la Concha de Oro seria Loreak. La seva delicadesa no ha tingut parangó, i el premi li atorgaria una rellevància internacional que li faria molt de bé. Pel que fa al guió, la meva principal candidata és The Drop, i en l’àmbit de la fotografia la més destacable ha estat La isla mínima. A nivell d’actors i actrius, no tinc opinió: la gran majoria d’intèrprets han ofert una qualitat esplèndida, i no n’hi ha hagut cap que m’hagi cridat l’atenció de manera destacada per sobre dels altres (potser els que més em venen al cap ara mateix són la parella protagonista de The disappearence of Eleanor Rigby (James McAvoy i Jessica Chastain), Tom Hardy i Noomi Rapace de The Drop i l’actriu principal de Phoenix, Nina Hoss). Veurem què diu el jurat.