Ryan Gosling repeteix a les ordres de Nicolas Winding Refn a Only God Forgives

Després de saltar a la fama amb la sublim Drive (2011) el director danès Nicolas Winding Refn torna al Festival de Sitges amb una història de violència ambientada a Tailàndia. Only God Forgives és, en essència, una pel·lícula sobre la venjança i torna a estar protagonitzada per Ryan Gosling, actor fetitxe de Winding Refn.

Ens trobem davant una pel·lícula que o bé l’acabes odiant o t’encanta. La primera mitja hora de metratge consisteix en un viatge sensorial (i visual) a través de l’univers en el què transcorre la història: un Bangkok ple de vicis i clarobscurs, un lloc que el protagonista, en Julian (Ryan Gosling) coneix a la perfecció. Quan el seu germà és assassinat, la seva mare, interpretada per una irreconeixible Kristin Scott Thomas, demana venjança. És aquí quan en Julian entra en un espiral de violència i autodestrucció que el portarà a enfrentar-se als perills de la ciutat, encarnats per Vithaya Pansringarm. A diferència de Drive, tot un fenòmen del cinema dels últims anys, Only God Forgives és més freda i irregular que la seva antecessora. La fotografia i l’esteticisme roben protagonisme a l’argument i les interpretacions. Gosling encarna el mateix tipus d’antiheroi: un llop solitari que vol recuperar les regnes de la seva vida. Però a Drive teníem una extensa xarxa de personatges molt ben detallats que s’entrecreuaven fins a arribar al clímax final. Un equilibri que es traduïa amb una trama potent, tant o més intensa que el motor dels cotxes que el protagonista dirigia. A Only God Forgives, en canvi, Winding Refn ha retallat argument i ha preferit dotar força a l’element visual: estèticament és perfecta, però al mateix temps se’ns fa molt avorrida.

Una recomanació per als que aprecieu el vostre temps: no el malgasteu amb aquesta pel·lícula. Millor recuperar Drive.