No calia tenir grans dots endevinatòries per anticipar el descarrilament de les mesures desesperades del president Sánchez per reprendre la iniciativa en un annus horribilis. Molts analistes –m’incloc entre ells– consideren que el drama de la senyora desnonada de Madrid, entre tantes altres desenes que es desnonen a diari arreu d’Espanya o Catalunya, podria haver estat una maniobra desesperada en un moment en què la crisi de Ceuta l’havia deixat tocat, i mig enfonsat. Les emocions són política, i la política sol ser massa emocional, i mirar de reparar una òbvia injustícia d’una manera heroica –amb una legislació d’urgència– podria haver redreçat la seva imatge en un moment en què la demoscòpia sembla una partitura de Rèquiem. El seu fracàs, una mena d’improvisada ofensiva de les Ardenes, diria que resulta l’últim o penúltim cartutx que li queda, i que constitueix un fracàs per múltiples factors: descomposició interna, absència de credibilitat, errors de càlcul…
Tanmateix, atribuir tota la responsabilitat a Sánchez seria injust. Cal admirar la seva capacitat de sobreviure i la seva actitud de poder bellugar-se en el viver d’escurçons que representa Espanya. Tanmateix, més enllà de la seva honorabilitat o completa absència, la seva gran hipoteca prové d’un altre monstre que ja el va mossegar i malferir en el passat: es diu PSOE.
La crisi de l’habitatge actual, en la seva dimensió i crueltat, no existiria en la seva forma si no hagués estat pel decret de 1985 impulsat pel ministre Boyer, i que a la manera Thatcheriana, no només va acabar amb els contractes indefinits de lloguer, sinó que va instaurar el model despietadament neoliberal de precarietat en totes les seves formes: l’econòmica, la jurídica, la social, la laboral. Aquell programa de reformes, impulsat per les diverses majories absolutes socialistes, van fer d’Espanya l’alumne més aplicat de l’Escola de Chicago i va anar més enllà. No només va potenciar la primera bombolla immobiliària –l’encariment dels lloguers va dispersar tota la meva generació– sinó que va obligar milions de famílies a convertir-se en propietàries en contra de la seva voluntat. Els lloguers eren com els contractes laborals, t’instal·laven en una inestabilitat permanent. La gent passaven de viure, al llarg de la seva vida, en 2,3 habitatges diferents des de la seva emancipació als vint-i-pocs, als actuals 6-8 vegades actuals (amb una emancipació que ja ronda els trenta), i pitjor encara per als que viuen de lloguer. Això volia dir, destruir les comunitats de veïns i els barris, amb una circulació d’anades i vingudes que impedien establir vincles sòlids entre individus i famílies. A tot això es va afegir una temporalitat laboral que implicava canviar de feina 2-3 vegades a la vida professional, a més de 8-12, cosa que es traduïa indefectiblement en una pitjor productivitat empresarial (amb més beneficis immediats), destrucció de xarxes de solidaritat, d’afiliació sindical i d’una pitjor salut mental. La cosa també es va acompanyar d’una reconversió industrial que va implicar endur-se les millors feines a l’Àsia, autodestruir teixit industrial per tal de satisfer les exigències europees, cosa que a la vegada implicava desertitzar regions senceres, i per contra, concentrar població en les ciutats de serveis (turístics i de baixa estofa) com Barcelona o Madrid, fent de la propietat immobiliària el principal actiu on els diners es van refugiar. Tot aquest conjunt de reformes perpetrades pels diversos gabinets presidits per Felipe González, van tenir també altre efectes: convertir les elits empresarials espanyoles i catalanes en ionquis de la precarietat, el diner fàcil, la corrupció, l’anòmia cívica i el nihilisme moral (és el que sol passar amb els ionquis). Si no hagués passat tot això, cap fons voltor estaria interessat a escanyar pobres.
En tot aquest vodevil, Junts ha tingut un paper d’aquests d’antagonista que no s’obliden. El de dolent de la pel·lícula mereixedor d’un premi per la complexitat aturmentada del personatge. Des de la perspectiva del públic, esdevé l’antagonista dels suposats bons. Motius tenia de sobres per fer fracassar la votació, i encara més, per sabotejar la legislatura o fer caure el govern: amb petites, simbòliques i barates excepcions, la pràctica totalitat del seu pacte d’investidura ha estat incomplert: no hi ha català a Europa (per això caldria que el català fos oficial a Espanya, cosa que implicaria fer una altra Constitució i un electroxoc a la societat espanyola); tenim una amnistia d’Schrödinger (podria haver fet un indult pont mentre els inquisidors suprems sabotejaven la llei); no només no hi ha més inversions, sinó que encara les han reduït, amb els trens com a metàfora de descarrilament i escarni públic; no hi ha competències d’immigració; no hi ha res de res… Tanmateix, si bé la negativa de Junts podria tenir un sentit lògic, la política en té més d’emocional que de raonable. I amb el bombardeig d’imatges de desnonaments, de testimonis colpidors, de situacions extremes, aquest opinador considera humilment que Junts es va equivocar, que s’hauria d’haver abstingut, i que s’obligués al senyor Feijóo a explicar quins eren els seus plans a banda d’abusar del futur imperfecte, o de recórrer a les calendes gregues d’una construcció hipotètica de pisos que, en el millor dels casos, no tindrien existència física, pel cap baix en una desena d’anys. I en moments com aquests, resulta més essencial el mentrestant que un futur tradicionalment decebedor.
Ara bé, el factor omnipresent, que la majoria absoluta política ha callat, és el de la immigració. Com molt bé exposava en un gràfic Bernat Mallén, el 2016, de 1,635 milions de persones que a Catalunya vivien de lloguer, 762.000 eren llars autòctones; 168.000, llars mixtes; 65.000 eren procedents de països de la Unió Europea i 640.000 de la resta del món. Nou anys després, el 2025, la proporció s’ha capgirat. Ara ja hi ha 2,319 milions de persones que viuen en un pis de lloguer (gairebé un 50% més); 691.000 són autòctons (un 10% menys); 307.000 són llars mixtes (el doble); 88.000 són estrangers UE (una mica menys de la meitat més) i els de fora de la UE arriben a 1,234 milions, és a dir, gairebé el doble. Per molt que es legisli, i encara que l’oferta s’ha incrementat de manera considerable, és impossible assumir el que ha estat l’increment demogràfic més bèstia de tot el continent europeu. Simplement, no hi ha oferta per tanta demanda. No hi pot haver solucions raonables en un temps immediat. Ni tampoc existeix una lògica, més enllà d’enriquir empresaris sense escrúpols que van deslocalitzar les feines bones, i que fan “deslocalitzacions internes” en un mercat laboral caracteritzat per la informalitat, els salaris ridículs o les activitats de nul·la productivitat o, pitjor encara, la necessitat de complementar amb subsidis pagats pels impostos col·lectius a famílies pobres que, sense aquests complements, viurien en la més absoluta misèria. I probablement viuen pitjor que als seus països d’origen. Això explica que precisament aquesta nova onada immigratòria tingui un caràcter nòmada. El mateix Mallén explicava que el 74% dels estrangers que estaven empadronats a Catalunya el 2011 ja no viuen aquí. La meitat dels que es van instal·lar el 2020, tampoc. El greu error de la regularització massiva ha donat un tret de gràcia al sistema, amb un obvi efecte crida, i les crítiques gens subtils que han exhibit els seus socis europeus, en un moment de presa de consciència col·lectiva sobre els perills de tenir desenes de milions de persones amb greus problemes d’integració i assimilació, i que podrien desencadenar una greu crisi social quan arribi la pròxima crisi econòmica que, atiada pel poder destructor d’ocupacions de tota mena per la Intel·ligència Generativa, podria representar un perill existencial.
Entre tot aquest panorama, hi ha el PSOE. El del passat i el del present. El del passat, exercint d’ortodòxia neoliberal, va posar les bases de la precarietat com a fonament econòmic i social, amb una democràcia limitada a tractar de qüestions irrellevants, com a una mena de teatre, mentre es preserva l’ordre de 1939, molt especialment el que implica un poder desigual. I aquest PSOE, que mai no ha demanat perdó per destruir les bases econòmiques que permetrien un benestar col·lectiu, és capaç de muntar pel·lícules per fer creure que pot solucionar problemes greus, com l’habitatge, que fonamenten els privilegis d’uns pocs i la incertesa de la majoria. I que fan tot el possible perquè així sigui: un sistema immobiliari que polaritza les rendes, o un mercat laboral que s’alimenta d’una explotació intensiva, que recorre, si cal, a la desesperació del món per evitar de resoldre el gran problema actual: la dels salaris miserables. El PSOE pot fer grans operacions propagandístiques, tanmateix, ni ha derogat la reforma immobiliària de 1985, ni les reformes laborals, ni la llei mordassa, ni tocat el poder judicial, ni qualsevol cosa que no sigui preservar Espanya com a estat postfeudal, neofranquista i profundament autoritari. En qualsevol cas, aquest fracàs, que podria obrir les portes a una majoria absolutíssima de PP i Vox (fins i tot amb capacitat de modificar la Constitució), podria generar un clima de guerra civil el qual, en comparació, faria semblar la polarització actual una mena de pel·lícula de Disney.
La crisi dels lloguers, que inunda les converses públiques i privades d’aquestes setmanes, és l’enèsim intent per tapar les vergonyes internes, no pas del partit, sinó de l’Estat, perquè, malgrat les aparences, els socialistes constitueixen una mena d’Estat-Partit. La seva degradació pública actua a la manera de retrat de Dorian Gray, una mena d’esllanguiment reflectit en el rostre del partit que ha dominat el Règim del 78, que en realitat, per delegació, exhibeix públicament l’íntima i terminal agonia espanyola.
