Vaig ser en una reunió amb la Consellera Simó i part dels seus directors generals la darrera vegada que es van fer públics els resultats de l’informe PISA. Com resulta fàcilment imaginable, les expressions eren tot un poema. En defensa seva, caldria explicitar que no feia gaire que havia estat nomenada consellera d’Educació, tot substituint un González Cambray enterrat en escàndols i polèmiques, i que els nivells educatius dels alumnes de quinze anys, que són els estudiants examinats en les proves, no s’improvisen en un curs o en un mandat, sinó que són producte de decisions preses molt abans, i per acumulació. La caiguda sostinguda de PISA a Catalunya, que en una dècada va passar de la part alta de la classificació respecte a les comunitats autònomes espanyoles, a ocupar posició de descens, va tenir a veure amb un conjunt de tries educatives (la tria a dit del professorat, l’escanyament salarial continuat, la cubanització de recursos i dels edificis escolars, l’aposta per una innovació educativa sense protocols de revisió ni de control de qualitat, la promoció gairebé universal o l’extinció, via pressions als claustres, del suspens o la disciplina) que han acabat resultant, simmplement catastròfiques. No cal que una avaluació internacional ho corrobori. Es veu en el dia a dia.
No defensaré els PISA. Aquestes proves, auspiciades per l’OCDE (una organització econòmica internacional que té com a objectiu dirigir les polítiques econòmiques dels països occidentals), no tenen com a missió “millorar” així, en genèric, els sistemes educatius. Les prioritats són ben bé unes altres. Podríem parlar d’homogeneïtzar els sistemes educatius occidentals a fi que aquests permetin allò que ja hem vist que passa, la lliure circulació de mà d’obra, que es tradueix a crear un mercat laboral global on l’empresariat pugui triar i remenar i maximitzar beneficis en la competència. Ho veiem en la importació /exportació de metges, que en un país de segona com el nostre, possibilita l’enfonsament generalitzat de salaris. També hi ha en els PISA-OCDE una voluntat clara de sotmetre els sistemes educatius a les opcions econòmiques fonamentades en la globalització neoliberal. D’aquí que coses com l’ensenyament per competències no sigui altra cosa que guiar les autoritats educatives de cada país a disposar d’uns estudiants que es reconverteixin fàcilment en treballadors adaptables (especialment a la seva explotació) i “resilients”, és a dir, explotables sense capacitat de convertir el ressentiment en un moviment organitzat. De fet, l’OCDE és considerat com un “superministeri d’educació” que tindria la seu central a Davos, on cada gener l’elit mundial determina quina mena de reformes han de seguir els països occidentals.
El problema és que una cosa és la voluntat dels enginyers socials, i una altra cosa ben diferent és la naturalesa humana, que sovint no és tan manipulable com les elits voldrien. Hi ha països que fan veure que segueixen les instruccions, i altres, desgraciats com Catalunya, que són els primers a voler portar al màxim les parides mentals que emanen des d’exèrcits d’experts. El problema de Catalunya és que s’ha fet massa cas d’”experts” interessats, i s’ha passat olímpicament dels mestres, que són els qui coneixen la realitat. Totes les metodologies històricament fracassades i convenientment recautxutades s’han aplicat aquí impulsades per un conjunt d’entitats i “experts” habituals, disposats a seguir totes les modes per absurdes que siguin… i mai, mai, mai se n’han avaluat la seva aplicació. Des de sistemes de lectoescriptura que serveixen per no aprendre a llegir i escriure, fins a sistemes d’aprenentatge de les matemàtiques que menyspreen el càlcul i “tecnologies” com les taules de multiplicar que serien com les rodes per als cotxes. I, tot això, passant per una infinitud de pantalles que prometien molt i han acabat essent un problema terrible, que han acostumat a tota una generació a desprendre’s d’una aptitud necessària per a la supervivència: l’atenció i la concentració.
Hi ha hagut altres factors, per descomptat. L’arribada sobtada d’alumnes de tots els racons del món ha fet enfonsar els nivells. No, no es tracta de racisme, capacitisme o qualsevol altra excusa per embenar-se els ulls davant la realitat. Servidor de vostès sap què és que arribin infants de l’Àfrica subsahariana i haver de decidir en quin curs col·locar a un infant sense cap mena de paper (ni cap data de naixement) mesurant-ne l’alçada. Persones que mai no han estat escolaritzades, amb famílies que no coneixen cap llengua indoeruropea, i amb una terrible tendència a casar-se entre cosins. Hi ha hagut un altre terrible error, probablement de major importància i de més difícil reversibilitat com la colonització de les escoles de magisteri i les facultats de ciències de l’educació per una mena de gurus professionals on s’ha menystingut dècades de recerca, sistema i evidència científica per un conjunt de creences emocionals i espiritualoides que han convertit molts mestres en una mena d’activistes new age que han contribuït al descrèdit de la professió mirant d’encabir les seves idees i prejudicis ideològics a uns alumnes, per cert, cada vegada més a la dreta amb un punt de reacció. Hi ha, també, la supina incompetència d’una administració, també guiada per prejudicis ideològics (i per una irracional desconfiança en els seus professionals, la immensa majoria dels quals, intel·lectualment dotats i amb una actitud de servei encomiable) i s’han negat a avaluar les seves mesures i reformes. I mira que ho tenen fàcil, perquè hi ha el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu que tenen una immensa quantitat de dades.
En totes aquestes circumstàncies, el sistema ha col·lapsat. El període de vagues més important de les darreres quatre dècades no deixava de ser un símptoma d’allò que estava passant. Els resultats educatius, amagats per les ordres d’aprovar tothom que sigui possible (i sobretot a qui no sigui possible) per assolir el mandat de la UE de tenir escolaritzat el 85% dels alumnes de 16-18 anys, s’han esfondrat. I la conselleria, per evitar fer front a un fracàs encetat amb la LEC de 2009, han preferit sabotejar les proves a Catalunya i esperar tres anys més al següent. Qui dia passa, any empeny. Han calculat que és millor suportar un escàndol que pot durar dies, potser setmanes, a la vergonya d’unes estadístiques que quedaran per sempre en unes comparacions que, probablement, ens deixarien a la cua de l’Estat espanyol, i per sota de països que no podríem imaginar.
