Guerra civil híbrida

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Un dels termes emergents en el camp de les relacions internacionals és el de “Guerra Híbrida”. Aquest concepte faria referència a una estratègia en què es barrejarien mètodes bèl·lics convencionals amb no convencionals. Especialment, aquests darrers són els que més la defineixen. Poden ser fake news, lawfare, ús de la diplomàcia, terrorisme, infiltració, manipulació cibernètica,  manipulació de les migracions, extracció dels recursos naturals o ofec econòmic. Busca, també, la desmoralització social, la polarització política o tot allò que busqui tenir l’adversari en una situació d’inferioritat psicològica per disposar del màxim d’avantatges tàctics. No és una invenció de politòlegs ni propagandistes, és una d’aquestes coses que s’estudien a les acadèmies militars i sobre les quals entitats com l’Estat Major de l’exèrcit nord-americà presenten informes i els tenen presents a l’hora d’interpretar el món i els seus perills.

No cal tenir molta imaginació per entendre que aquesta és la clau que expliquen les relacions Espanya-Catalunya, almenys des de la irrupció d’Aznar i el seu club de joves neofranquistes. L’ús dels mitjans de comunicació, la judicatura, la policia, els serveis secrets, l’Íbex 35, i fins i tot la Conferència Episcopal ha estat sistemàtica en una guerra declarada contra el nostre país. Des de la nostra perspectiva, el problema no és tant la claveguera a cel obert que representa el Madrid estatal com la nostra suïcida ingenuïtat. No em cansaré de repetir que estem en una guerra, i que la primera cosa que hauríem de fer seria ser-ne conscients, verbalitzar-ho i, per descomptat, defensar-nos. Una guerra contra allò que caldria ser codificat pels politòlegs com una “dictadura híbrida”, és a dir, un estat que es fa passar per democràtic, i que en el fons, manté intacte l’aparell estatal creat a partir de 1939, en el fons, el codi font que implica aquesta mena de virus informàtic que bloqueja les institucions.

Parlem de dictadura híbrida, perquè malgrat la superfície d’un teòric estat de dret fonamentat en els principis liberals en la separació de poders, la neutralitat de les institucions i l’imperi de la llei (que es noti que vaig cursar dret constitucional), a la pràctica, el document fundacional del règim del 78 no és la constitució, sinó el testament del dictador. Proves fefaents: a) malgrat els escàndols de corrupció, demostrable incompetència i la impopularitat més absoluta, els Borbons segueixen ostentant il·legítimament la titularitat de l’Estat; b) malgrat haver subscrit diversos tractats sobre drets humans, no hi ha cap ni un criminal franquista (i encara en queden vius milers) que hagi estat encausat i empresonat pels seus delictes, a partir d’una llei d’amnistia, aquesta sí, que ostenta la il·legitimitat de perdonar innocents i exonerar culpables; c) encara hi ha sectors de la societat protegits i intocables, com ara l’església catòlica, blindats davant escàndols com els abusos a menors sistemàtics, sense que cap religiós hagi estat empresonat (només seglars); d) fidel amb les promeses a Hitler, Espanya mai no va extradir a cap dels milers dels criminals nazis que s’hi van refugiar, ben protegits pels tribunals que denegaven de manera sistemàtica les demandes presentades; e) tenim una llei de secrets oficials que impedeix conèixer les responsabilitats personals de milers d’accions delictives perpetrades en nom de l’estat.

Efectivament, la claveguera de l’estat profund espanyol ha passat a l’ofensiva en els darrers anys, especialment arran del Procés (que ells mateixos, amb la seva intransigència absurda van promoure), i també en els darrers mesos, quan alguns magistrats actuen, més que com togats, com a uniformats al més pur estil Queipo de Llano o Pinochet. Els mitjans, la judicatura, els poders fàctics s’han conjurat per derrocar directament el govern elegit a les urnes el juliol de l’any passat, tot tractant de sabotejar la llei d’amnistia (haurien d’estar contents, perquè, contràriament al mínim sentit de la decència, els inclou). Cada mes en munten un akelarre a Madrid. Han fet servir els jutges per eliminar rivals polítics (recordem l’escandalós cas del diputat de Podemos Alberto Rodríguez en una de tantes ficcions policials, i que va acabar amb la seva carrera i que va tenir un caràcter preventiu i intimidatori). En resum, el franquisme tracta de carregar-se Catalunya i mira de carregar-se Pedro Sánchez i els seus aliats.

- Publicitat -

El problema del PSOE, de Sumar i altres, i dels mateixos independentistes catalans, és la inconsciència de la guerra híbrida de la qual en són objectes i objectius a abatre. El primer pas que han de fer és acceptar la realitat que són els nostres enemics, uns enemics que juguen brut. El segon, que malgrat que semblin forts, se’ls pot derrotar, si hi ha prou fermesa i el propòsit de fer-ho. Només des de el coneixement de la realitat és possible defensar-se. I, si et declaren la guerra, no només tens el dret moral a defensar-te, sinó que tens l’obligació ètica a fer-ho, especialment quan qui tens al davant és el feixisme espanyol, el més longeu d’Europa.

S’han dit moltes coses sobre l’amnistia. És obvi que qualsevol dels habitants de les clavegueres de l’estat profund, ja sigui amb toga, uniforme o corbata, mirarà de sabotejar-la per materialitzar les seves obsessions que esberlen els principis de l’estat de dret (separació de poders, neutralitat de l’Estat, imperi de la llei). Per a ells, continuen en la seva guerra civil híbrida, fent servir tota mena de mecanismes per mantenir intacte l’edifici de la dictadura, a la pràctica més longeva d’Europa (amb permís de Turquia). Una guerra civil híbrida òbvia per a qualsevol amb un mínim de perspectiva.

Si els han declarat la guerra, el PSOE i la resta de partits, haurien de contraatacar. A banda de fer servir la fiscalia per jutjar la prevaricació a escala industrial que s’ha desfermat des de la magistratura, modificar la llei d’amnistia de manera que exclogui els policies maltractadors i els jutges addictes a la justícia recreativa, dissoldre l’Audiència Nacional o desclassificar la documentació de la guerra bruta, empaperar els responsables dels que ens han dut fins aquí, potser,  podria generar un mínim de credibilitat, i pensar que Sánchez és quelcom que un oportunista viu i simpàtic.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca