Manrubia, amant de Rodoreda

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Quan el 2020 vaig publicar l’article “Esotèrica Rodoreda” hi va haver una petita commoció en el món intel·lectual català. Es van proferir comentaris molt ofensius i lesius de periodistes i culturetes que no podien suportar que s’expliquessin els dos grans secrets-que-no-són-secrets de Rodoreda. D’una banda, les conegudes i demostrades simpaties i incursions de Rodoreda per l’esoterisme Rosa-Creu han estat explicades per Carme Arnau i Marta Nadal—tot i que mai s’han explorat en profunditat ni s’han explicat d’una manera oberta i sincera. D’una altra, la relació sentimental de Rodoreda amb Carme Manrubia en la seva etapa del retorn de l’exili. El règim del Vichy cultural fa saltar totes les alarmes quan algú explica aquesta relació que, naturalment, és documentada i gràficament evident.

Que encara en ple 2023 sigui impossible de dir que Rodoreda va ser lesbiana en la darrera part de la seva vida demostra les letals limitacions del nostre país ocupat. Que durant 40 anys s’hagin anat amagant i negant les evidències de la relació Rodoreda-Manrubia és la millor manifestació de les fòbies sexistes de les elits culturals. Aquest sexisme, que naturalment és una atròfia hipermasclista, va començar amb Joaquim Molas i ha continuat amb el tàndem inquisitorial format per Maria Bohigas i Arnau Pons. No té cap mena d’explicació racional més enllà dels complexos i limitacions personals, a més de la disfunció colonial espanyola del país. La veritat se’ns esmuny per culpa de tants d’actors malintencionats que només serveixen els seus prejudicis i la seva agenda ideològica.

Un dels darrers exemples d’això és la campanya de Bohigas per demostrar que Armand Obiols, company sentimental de Rodoreda fins a la mort d’aquest el 1971, va ser collabo dels nazis a la França ocupada durant la Segona Guerra Mundial. El darrer llibre que ha publicat Bohigas a Club Editor és la barreja pseudointel·lectual perfecta d’aquest disbarat. On els autors del pamflet hi retraten un collabo jo hi veig algú que salvant-se ell va poder salvar molts més refugiats catalans i espanyols, tot evitant que acabessin a Mauthausen i altres camps d’extermini. Aquest és el nivell de manipulació i deshonestedat. Fins i tot el biògraf d’Armand Obiols, el president Quim Torra, ha mostrat la seva perplexitat pel disbarat de les conjectures sobre Obiols. Però siguem sincers: a Bohigas i els seus acòlits Obiols no els importa gens; els importa empastifar i destruir Rodoreda.

Com diu Mariàngela Vilallonga, hi ha vida després d’Armand Obiols: es diu Carme Manrubia. Manrubia va néixer el 1916 a Almeria. Als cinc anys va venir a viure a Barcelona. Rodoreda i Manrubia es van conèixer durant la Guerra Civil. Manrubia treballava al Comissariat de Propaganda i Rodoreda a la Institució de les Lletres Catalanes. L’any 1939 les forces d’ocupació franquistes van detenir i empresonar Manrubia. Va ser sotmesa a un judici sumaríssim el 1942 però en va ser absolta gràcies a la intervenció, entre d’altres, d’Elisabeth Mulder—qui va ser un dels grans amors de Manrubia. El 1950 va marxar cap a Veneçuela després d’anys de malviure a la Barcelona franquista i de relació amb Mulder. Al país sud-americà va fundar els Laboratorios Marte amb Ana Mayayo, companya de Joaquín Ascaso. L’empresa de perfumeria va ser un èxit i Manrubia i Mayayo van fer una petita fortuna. El 1954 tenim constància de la correspondència de Manrubia amb la branca de l’orde Rosa-Creu AMORC als Estats Units, on sembla que ja havia rebut iniciació en el cinc primers graus. El 1962 tenim documentada la presència d’Esther Floricurt en la vida de Manrubia a través del seu negoci de perfumeria. Floricurt va arribar a viure a la casa de Manrubia a Romanyà amb Rodoreda. El 1965 Manrubia va adoptar a Caracas Carlos Francisco Lugo d’onze anys, fill d’una mare soltera sense possibles. El juliol de 1968 Manrubia va assistir a la convenció de l’AMORC a San José i hi ha constància que es va oferir per construir l’orde Rosa-Creu a Barcelona. Certament, el 1969 en un pis del barceloní Portal de l’Àngel hi va haver les primeres reunions per fundar l’AMORC a Espanya. El 1971 Manrubia va fer els primers passos per construir el seu recer celest a Romanyà de la Selva i va retrobar-se amb Rodoreda, que deixava enrere el disgust de la mort d’Obiols i la descoberta de la seva infidelitat.

Tota aquesta informació, completament inèdita, forma part de la recerca que Mariàngela Vilallonga i Juan Manuel de Prada han trobat per a una biografia que estan preparant sobre Carme Manrubia. Aquesta recerca es fruit dels esforços inicials de de Prada per a la seva tesi doctoral El derecho a soñar. Vida y obra de Ana María Martínez Sagi, defensada el 2022 i publicada a Espasa. De Prada ha desenterrat les relacions entre tot un grup de dones barcelonines pioneres i alliberades. Ha descobert les relacions de Mayayo, Martínez Sagi i Mulder amb Manrubia, i les connexions de Martínez Sagi amb Rodoreda. És una paradoxa que l’esquerra que diuen representar els collabos nostrats de Bohigas i Pons ens vulguin amagar la veritat, mentre que la dreta espanyolíssima que representa Juan Manuel de Prada ens descobreixi aquesta veritat negada.

L’etapa vital més intensa i productiva de Rodoreda coincideix amb la seva relació amb Manrubia i la vida a Romanyà de la Selva. Mirall trencat, els contes de Viatges i flors, Quanta, quanta guerra… i una bona part de La mort i la primavera són el resultat d’aquells anys de maduresa, plenitud i relació sentimental amb Manrubia. Es tracta d’una relació ben detallada per les cartes conservades a l’arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda. Anna Maria Saludes fa anys que en prepara l’edició, que frisem per veure publicada. Justament, la mare de Saludes, Susina Amat, va viure un temps amb Manrubia, Rodoreda i Floricurt a la casa de Romanyà—un ver gineceu.

La veritat és sempre implacable. En una societat oberta, lliure i democràtica, la veritat no es pot contenir. Fins i tot en la nostra neoautonomia, la veritat s’escola pels dits dels censors morals. Poden passar molts d’anys, però la veritat sempre acaba sortint. Hi ha hagut massa intents per amagar Carme Manrubia, de la mateixa manera que hi hagut massa intents per minimitzar el pes de Romanyà de la Selva—que és el pes de Carme Manrubia—en la vida i l’obra de Rodoreda. En un futur article, continuaré la història de la relació entre Rodoreda i Manrubia, tot reproduint alguns fragments d’aquesta correspondència que encara no han vist mai la llum pública.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga
Borja Vilallonga és periodista i historiador. Ha estat professor a la Columbia University i a la New York University. Col·laborador en diversos mitjans catalans, americans i israelians, ha dirigit breument el setmanari El Temps.