Passejar-se per bona part de les llibreries pot arribar a ser depriment. Malgrat haver-me dedicat episòdicament a la crítica literària, no sóc filòleg ni expert en literatura, tanmateix, quatre dècades i mitja de lector actiu i tenir coneixements d’història de la cultura o mirar assaigs, revistes i seccions de cultura de la premsa, em serveixen per tenir certa perspectiva i una mica de criteri. I això és el que em deprimeix quan espigolo les seccions de novetats, planes de les novel·listes de moda i les llistes dels més venuts.
Tota la vida hi ha hagut literatura mediocre. I és bo que cada llengua nacional un percentatge acceptable de llibres prescindibles o de consum fàcil. En el fons, això és un signe d’una normalitat de la qual anem tan mancats. Tanmateix, la sobredosi de trames previsibles, personatges banals, de classe mitjana urbana, assetjats per relatius problemes existencials, caracteritzats per la inofensivitat, ensopiment, misticisme d’autoajuda i excessos de moralisme narratiu ha esdevingut una plaga. Fa que sovint tingui la sensació d’estar llegint un consultori sentimental dels vuitanta, això sí, amb la inoculació de les modes de la nova ortodòxia ètica actual.
No és que això passi a la literatura catalana per la seva condició d’ase dels cops de la modernitat. Ans al contrari, aquest és un fenomen global occidental que implica que autors i editors pretenguin esdevenir alumnes modèlics de la mediocritat decretada, qui sap des dels ideòlegs de l’OCDE, obsedits a castrar intel·lectualment les noves generacions amb reformes educatives consistents a destruir els fonaments de la cultura i les humanitats o amb la proliferació d’uns productes culturals d’un adoctrinament destraler. En el fons, és el reflex del que es pot veure a les plataformes audiovisuals: trames precuinades i previsibles, valors prêt-à-porter Disney, maniqueisme (poc) dissimulat, personatges plans i permanentment jutjats, superficialitat ambiental i sobretot, una clara voluntat de crear certa sensació d’impotència i culpabilitat col·lectiva. Adolescence podria resultar el seu paradigma més caricaturesc. Servidor de vostès està una mica fart que em diguin –de manera més o menys subtil– què he de pensar, o encara pitjor, com m’he de sentir. Quan agafo un llibre, quan consumeixo un producte cultural, espero cert grau de complexitat i contradiccions, que m’aportin elements que desconeixia, que em posin en crisi respecte les meves conviccions més personals o que m’acompanyin en l’exploració de l’ànima humana que caracteritza tota bona obra literària.
Hi ha, sens dubte, molts autors, morts i vius que posseeixen aquestes habilitats. Són molts i –normalment– amb pocs lectors. Solen restar als marges dels circuits i corrents que faciliten la visibilitat pública. Ben segur, la concentració empresarial que ha destruït o parasitat alguns segells editorials, el desmantellament d’un sistema de llibreries independents o de biblioteques de barri i l’erradicació de llibres i de matèries de literatura al sistema educatiu és el que ha transformat el panorama i ha possibilitat aquest encimbellament d’aquesta desacomplexada mediocritat.
És per això que només els clàssics esdevenen el darrer refugi de l’experiència de lectura amb capacitat d’esdevenir un plaer adult, culpable i creixentment clandestí. Un clàssic seria aquella obra atemporal que ens parla directament al fons de l’ànima i és capaç d’interactuar amb la nostra dimensió més íntima, aquella barreja entre individualitat i col·lectivitat, perquè serveix tant per establir un diàleg amb nosaltres mateixos i amb l’experiència heretada que estableix continuïtat amb la llengua, la nació, i més enllà, que arriba a ser tan summament universal que resulta tan estrictament local, amb una civilització que modela una manera de ser caracteritzada per les arrels amb el passat, el qüestionament del present, i la projecció vers el futur.
Tot això és el que he experimentat aquests darrers dies amb Camí de Sirga, probablement l’obra més emblemàtica de Jesús Moncada. Publicat el 1988, es pot considerar un clàssic contemporani. Reeditat per Club Editor, Moncada ens ofereix la crònica literaturitzada de tot un segle de Mequinesa, un poble a punt de ser abandonat arran de la construcció dels embassaments de l’Ebre a principis de la dècada de 1970. Com passa amb el mític Macondo de Cien Años de Soledad, del Nobel Gabriel García Márquez (una obra de qualitat i interès equiparable) es crea un univers tancat d’una comunitat de desenes de veïns que interaccionen de manera complexa en la construcció d’un artefacte literari tan complex com barroc, reflectit també en un tracte sofisticat de la llengua. Personatges de tota classe i condició, amb els seus secrets i anhels, amb les seves íntimes tragèdies, condemnats a l’extinció, com també condemnades a l’extinció les seves formes de vida, en aquest cas condicionades per l’espai mític i místic de l’Ebre. Com tota gran obra és extraordinàriament difícil d’explicar, perquè no passa res i passa tot, perquè l’estructura narrativa és increïblement enrevessada, malgrat haver estat dissenyada amb una minuciositat pròpia d’un arquitecte especialitzat en càlcul d’estrutures. De la novel·la, amb personatges inoblidables, sobta, trenta-set anys després d’haver estat publicada, la llibertat amb què Moncada dibuixa un mapa humà tan complex amb personatges que no són jutjats i que exhibeixen les seves paradoxes i contradiccions, en un univers desposseït de tota correcció política o voluntat de voler quedar bé. Al final, homes i dones que pensen, somien, pateixen, ploren, menteixen, es menteixen a si mateixos, maten, moren i són sotmesos implacablement al fat del destí.
Tot clàssic té el dret i l’obligació de ser reinterpretat per les diverses generacions de lectors. Malgrat parlar d’un univers ben viu, en realitat, l’escriptor, una de les ombres del poble fantasma abandonat fa més de mig segle, ens parla de l’extinció. L’extinció de persones, encara que també de les paraules, de les formes de vida, dels principis, les cosmovisions, les maneres d’entendre l’existència, de la pròpia consciència de la fi d’un món. Avui, la lectura de Camí de Sirga és encara més desoladora en el sentit que pren un sentit metafòric sobre els perills d’extinció de la nostra pròpia existència com a nació. I estableix aquest necessari diàleg entre passat i futur. Probablement, la decadència és el procés històric que millor ha sabut descriure la literatura en general i la novel·la en particular. I és per això que la lectura de clàssics com aquests es fa tan necessària a la nació per poder-se agafar a les arrels que marquen el nostre passat col·lectiu. El passat real i la seva idealització, car, com en la mateixa novel·la, la dissonància entre els records personals i col·lectius, l’escassa precisió sobre com encarem el passat o com reconstruïm la memòria és un dels temes omnipresents en les tres-centes planes i escaig del llibre i un tema absolutament universal. Que la novel·la hagi estat traduïda a més de vint llengües no és pas casualitat.
Sóc d’una generació amb un batxillerat amb assignatures d’història de la literatura i lectures obligatòries (no precisament poques, mitja dotzena per curs i assignatura, en una època anterior a la publicació de Camí de Sirga). La banalització del batxillerat a còpia de reformes irracionals i antihumanístiques busca precisament aquesta desconnexió entre passat i present, entre individu i cultura que cerca aquest home nou neoliberal alienat de la comunitat i a la intempèrie del mercat. Servidor de vostès, que ha passat tota la seva vida personal i professional lligat a l’educació considera aquest procés com a criminal. Lectures com Camí de Sirga, que tot just llegeixo ara, com moltes altres obres que ajuden a prendre consciència profunda d’individu i de comunitat, són imprescindibles per a qualsevol persona que vulgui considerar-se un ciutadà conscient dels seus deures i responsabilitats. Tanmateix, com el vell poble de Mequinensa, la cultura, la ciència, la consciència han estat negades i sotmeses a un procés de destrucció lenta que, en el fons, sedimenta aquesta mena de sentiment d’alienació i vulnerabilitat perseguit per un sistema social, econòmic i existencial que caracteritza aquest temps tan depriment. Tan depriment com un passeig per les llibreries del nostre país.
