DIJOUS 16

El dia comença amb el retorn de Lanthimos al festival després de Poor things ara fa dos anys, i aquest any torna amb Bugonia, amb els ja clàssics Emma Stone i Jesse Plemons en un film amb conspiranoics i directives de grans corporacions, amb una hora final brillant i una arrencada prou bona però amb un nus de la història que ha costat superar, tot i així és un Sí majúscul. Endavant Lanthimos, però pren-t’ho amb més calma i recordeu sempre: que siguis conspiranoic no vol dir que no et persegueixin.

I el que no sabem si és un Sí o un No o un vés a saber què és el Dracula de Radu Jude, una gamberrada immensa a l’entorn del mite de Dràcula des de la vessant romanesa, amb tocs de genialitat però amb tres hores que poden arribar a tornar-se insofribles. Un quart de la sala va abandonar la projecció, amb especial menció a la classe sencera de secundària que va abandonar davant la proliferació exagerada de tites de totes mides.

I després de dinar una de les sorpreses del festival: Mother of flies de la família Adams, però els Adams de tota la vida, si no un col·lectiu familiar que es dedica a fer films de terror i que ja fa anys que venen per Sitges. I aquest any venen amb un film que barreja horror folk americà (els encanta) amb càncer i boscos, en un film un pelet més comercial però mantenint el seu to obscur i llòbrec, una de les millors coses del festival en ambientació.

Altres títols del dia d’avui: 

Chien 51 de Cedric Jimenez és la cita gairebé anual de l’Adèle Exarchopoulos amb el festival, aquest cop juntament amb Gilles Lellouche i Louis Garrel per endinsar-nos en aquesta distopia social d’un Paris dividit en tres zones, depenent de l’estatus social i on tot està controlat per una intel·ligència artificial anomenada ALMA; la història comença quan Zem (Gilles) i Salia (Adèle) agents policials de diferents zones han de treballar plegats per esbrinar qui és l’assassí del creador d’ ALMA. Un bon thriller amb tocs no tant futurístics ja que si té una mica d’èxit ja es pot ensumar el remake americà. 

DIVENDRES 17

The curse de Kenichi Ugana venia a ser el resorgir del cinema japonès de terror, el jhorror, que tant ens va fer patir amb The Ring i The grudge però, i malgrat que hi surt una dona pàlida amb cabells llargs negres, no deixa de ser en aquest cas una paròdia; la història és l’habitual de rebre, en aquest cas un video a través d’una xarxa social, que fa que et converteixis en la víctima d’una maledicció i la dona de cabells negres comenci a aparèixer a la teva vida fins que acabis morta, res nou; hagués tingut més gràcia si s’hagués venut la pel·lícula en clau de comèdia. 

Després de la migdiada toca Night Patrol, de Ryan Prows, això està molt bé, bé i bé. Polis corruptes vampirs de Los Angeles, pandilleros, màgia zulú africana, molts trets i molta sang i una mica d’humor. Molt bé tot i algunes coses millorables en el guió o la tria dels actors, però tot està bastant bé, pur entreteniment. 

I el dia finalitza amb la majestuositat gòtica del Frankenstein de Guillermo del Toro en un film on per fi tenim una versió de Frankenstein similar a la novel·la de Mary Shelley (no del tot però ja va bé). Com sempre en Del Toro gran imatge, amb un rumb a vegades una mica erràtic i uns personatges secundaris a vegades massa desdibuixats, però gran cosa, és un espectacle total, un espectacle a més purament artesanal, ja que Del Toro no va voler usar recursos digitals per a l’ambientació o per la figura de la criatura. A destacar la força d’Oscar Isaac i Jacob Elordi, que estan fantàstics. Les cites a Percy B. Shelley i Lord Byron demostren amor per la cosa i mereix augmentar la qualificació del film.

Altres títols del dia d’avui: 

Hellcat, de Brock Bodell, una noia acaba segrestada en una roulotte i sembla que s’està convertint en una cosa estranya contagiosa… I es nota el baix pressupost, però també la bona intenció. Té certs moments bastants bons i Gorman, la protagonista, aguanta molt bé el film amb totes les seves limitacions.

Scarlet, de Mamoru Hosoda, un dels grans de la nova animació japonesa, però que aquí duu un film que m’hagués agradat que m’hagués agradat més, però aquesta barreja de Hamlet, inferns, discurs antibelicista, número musical i bruixa semighibli no m’ha arribat a convèncer tot i lo bé que està l’animació, a més que la història té forats molt evidents. Una decepció pel que m’esperava.

Odyssey de Gerard Johnson és el film més desconcertant del festival, no tant per la sinopsi sinó pel fet de no entendre ben bé perquè ha estat triat per ser-hi. La història d’una agent immobiliària de Londres que farà de tot i es s’inflarà de tot també per tal que el seu negoci prosperi i avanci quan de cop i volta es troba al bell mig d’una situació perillosa de caos, sang i descontrol; aquesta última part que podria ser interessant acaba per ser la celebració d’un llargmetratge que acaba sent tediós i pesa

DISSABTE 18

Dia final i hem sobreviscut millor que altres anys, i arribem al final amb el film de la cloenda, The long walk, de Francis Lawrence, adaptació (tercera del festival) d’Stephen King. Adaptar King mai és fàcil, però aquí han estat força bé, la veritat, la química entre Hoffman i Jonsson és molt bona, Hamill de dolent fa patxoca, el ritme és manté prou bé en una gravació sense perills ni floritura que sense ser perfecta està molt bé. Una bona cloenda. 

I res a veure amb la premiada a Berlin The Ice Tower, de Lucile Hadžihalilović, una cosa avorrida i sense ritme sobre una nena orfana que veu en la figura d’una actriu (Marion Cotillard) que interpreta a la Reina de les Neus un reflexe de la seva mare perduda, cosa que l’actriu veu d’una altra manera. Parlen de les atmosferes poètiques i inquietants de la directora, però només hi sabem veure tedi. Del pitjor del festival.

I no podem marxar sense assistir a la sessió sorpresa, que aquest any ha sigut The restoration at Grayson Manor de Glenn McQuaid una entretinguda pel·lícula on Chris Colfer (més conegut pel seu paper de Kurt a Glee) és un músic que viu a una mansió i que per un accident perd les mans, llavors comencen un seguit de desproposits per tal de retornar-li les mans, encara que siguin prostètiques de la mà (no va amb segones això) de la seva mare qui no aprova la seva orientació sexual i està obsessionada amb la continuació del llinatge familiar. No cansa i es prou entretinguda però com a sessió sorpresa n’hi havia qui s’esperava alguna cosa més potent com per exemple Keeper de Osgood Perkins. 

I fins aquí aquesta edició del festival, la 58, una edició amb una millora de la tria dels films, més visites d’estrelles i més humor, cosa a la que estava dedicada aquesta edició. I que bé ens ho passem mirant cinquanta films en deu dies…

Altres títols del dia d’avui:

Tristres tropiques, de Park Hoon-jung. Violència de guerrilles, màfia coreana, nens petits a la selva i bastanta violència. Bon inici, gran final, nus massa xerraire, i arriba un moment en què ja no saps a qui es mata o a qui no, però és altament entretinguda.

Holy Boy, de Paolo Stripolli, que ha sigut del millor del festival. Un encantador poble dels Alps italians on tothom és feliç menys el nou professor de gimnàstica que s’hi trasllada, però la gent és feliç gràcies a un noi que els abraça… i fins aquí es pot explicar. I això està bé, molt bé, el director ja ens va impressionar al Sitges 2022 amb Piove, però aquí es supera. Quina segona part del film, que bé, quin desenvolupament dels personatges. Strippoli té molt futur.

Deathstalker, d’Steven Konstanski. D’aquells films que s’han de verure en la sessió de mitjanit. Divertida, vuitantera i més ben feta revisitació als Deathstalker dels vuitanta. Pur esperit 80.

Deathgasm 2, de Jason Lei Howden. Això només es pot valorar dins del seu gènere, i dins d’això és una merda bastant acceptable amb algun moment molt bo dins de tot.

Find your friends de Izabel Pakzad explica com una divertida girls night al desert de Joshua Tree es pot convertir en una nit de violència, persecusions, revenja i sang d’unes dones cansades d’assetjaments i agressions diverses. Divertida, podria considerar-se la Spring Breakers versió terror i com la peli de Korine, hi ha divisió clara, o bé t’agrada i t’ho passes bé (majoria de dones, tot sigui dit de pas) o no t’ha agradat gens i et sembla una presa de pèl (majoria homes també). 

Palmarès

Millor pel·lícula de la Secció oficial fantàstic a competició (SOFC):

La hermanastra fea (The Ugly Stepsister) de Emilie Blichfeldt

Premi especial del jurat de la Secció oficial fantàstic(SOFC):

 (ex aequo)

The Furious de Kenji Tanigaki

Obsession de Curry Barker

Millor direcció de la SOFC:

Park Chan-wook per No Other Choice

Millor Interpretació Femenina de la SOFC  

Rose Byrne per Si pudiera, te daría una patada (If I Had Legs I’d Kick You)

Millor Interpretació Masculina de la SOFC 

El repartiment masculí de The Plague

Millor Guió de la SOFC 

Un fantasma útil (A Useful Ghost) de Ratchapoom Boonbunchachoke

Millor Música de la SOFC

Yasutaka Nakata & Shouhei Amimori per Exit 8

Millor Pel·lícula de la secció Noves Visions 

(ex aequo)

Lesbian Space Princess de Emma Hough Hobbs & Leela Varghese

The True Beauty of Being Bitten by a Tick de Pete Ohs

Millor Pel·lícula de la Secció Òrbita

The Forbidden City (La città proibita) de Gabriele Mainetti

Millor Llargmetratge d’Animació de la Secció Anima’t 

Lesbian Space Princess de Emma Hough Hobbs & Leela Varghese

Premi de la Crítica José Luis Guarner a la Millor Pel·lícula SOFC

(ex aequo)

La vida de Chuck (The Life of Chuck) de Mike Flanagan

Reflection in a Dead Diamond de Hélène Cattet & Bruno Forza