Una de les coses que més m’agradaria de fer a la vida, ara que en tinc 40, és d’agafar en braços el meu jo de 15 anys, dur-lo a coll i dir-li «no et preocupis, tot anirà bé. Viu. Sigues tu.» Recorreríem el món plegats, vivint el que no hem pogut viure en 25 anys.
Dubto que això que acabo de dir ho pugui entendre algú. Però em delia profundament per deixar-ho escrit i publicar-ho. Ho entendrà la meva dona. Ho entendrà la meva mare. Ho entendrà l’Aleix. I para de comptar.
L’any 2000 va passar una cosa que m’ha perseguit sempre. El que va passar i les seves conseqüències. El novembre de 2024 la vaig escriure i la vaig fer circular en privat per entre un cercle de persones molt reduït. Més enllà d’això, no ho faré mai públic.
Aquella cosa va obrir 3 anys que més valdria oblidar. I va acabar el 2003.
Semblava que podria tenir una videta. Però no.
Després va venir el 2007.
Això va obrir 7 anys—7 anys!—que més valdria oblidar. I va acabar el 2014.
Vaig conèixer la meva dona. Semblava que podríem tenir una videta.
Després va venir el 2017.
Això va obrir 7 anys—un altre cop 7 anys!—que més valdria oblidar. I va acabar el 2024. Amb tot, en aquests 7 anys van passar 3 coses bones: els meus dos fills i el meu primer llibre.
Cada cop, el pecat original de l’any 2000 retornava, de manera conscient o no.
Però el 2023 va venir El tigre i alguna cosa es va somoure.
Poc menys d’un any després vam ballar.
Vam ballar ell i jo.
Vam ballar ella i jo.
Això va permetre que alguna cosa canviés en aquesta successió de cicles.
De sobte, els meus 15 es van fer presents. Vaig haver de confrontar aquell 2000.
Va anar de novembre de 2024 a abril de 2025.
Pel camí vaig poder acceptar la terra que m’ho ha donat tot i no m’ha donat res.
Només faltava una peça.
I l’esdevenir de l’harmonia còsmica va posar les coses a lloc.
Tot seguit, vaig anar a visitar la Muntanya, a Noruega.
Aleshores, el meu jo de 15 anys—el meu jo d’abans d’aquell dia de tardor que va trencar-me per 25 anys—, va venir-me a veure.
Em va portar els seus sentiments, aspiracions i desigs.
Vaig recordar coses que no havia recordat en 25 anys.
Vam anar a ballar junts a Barcelona. I hi vaig portar l’Ilisa perquè es coneguessin. Es van agradar. Vam conèixer-hi nous amics i tot.
Uns dies més tard estava pensatiu. Vaig anar a veure les àligues.
Vaig ballar amb les àligues.
Quan vaig tornar a casa vaig dir-li a la meva dona que tenia una idea.
Vaig començar a escriure.
I va sortir una nova novel·la.
En ple procés creatiu, vaig menjar del tambor i beure del címbal. Com cada any per aquestes dates, vaja.
En ple misteri, em vaig aixecar i vaig ballar el que aquell noiet de 15 anys volia ballar i no podia.
Ara agafo les mans del meu jo de 15 anys—mans tendres de genuïna ingenuïtat i un gran voler de llibertat. El continuo portant a coll. Sento la seva felicitat. Sento les seves ganes de viure i de ser. I me n’encomano.
Allà, sobre les meves espatlles, és com si ell volés.
Volant lliure.
Clar.
