DIUMENGE 12

Comencem el diumenge amb un clàssic del festival ja conegut per multitud de sèries de terror que cada octubre tornen a les posicions més altes en reproduccions com The haunting of Hill House o Midnight Mass però en aquesta ocasió ho fa amb una amable i senzilla pel·lícula The life of Chuck de Mike Flanagan, protagonitzada per Tom Hiddleston, Mark Hamill i Rahul Kohli entre d’altres basada en el llibre d’Stephen King que explica la vida en tres actes de Charles Kranz (Hiddleston) i que en aquest cas serveix per reflexionar sobre la vida i la mort. A qui hagi entès de què va el primer acte doncs li agradarà, a qui no ho hagi entès, doncs no. A destacar una bona escena de ball en el segon acte i que és el més destacat d’un bon film. 

Canviant de sala però no gaire lluny ens endinsem en el món d’Ivan Zulueta a través de la pel·lícula El último arrebato de Enrique López-Lavigne i Marta Medina del Valle. Recull d’històries i imatges de Zulueta i el rodatge de El arrebato, film gairebé mitològic i fundacional de tot un món, molt interessant sobretot per a fans de la pel·lícula i el director però que pot crear interès en aquells que no en coneguin res ni del personatge i ni de l’obra. 

Continuem la jornada amb l’esperada Exit 8 de Genki Kawamura versió cinematogràfica del videojoc homònim que va d’un noi que es queda atrapat a la sortida d’un metro i per poder sortir-ne haurà de passar unes proves que a la vegada el faran reflexionar sobre ell mateix i la seva vida; divertídissima experiència de poc més d’una hora i mitja que curiosament s’estrena el mateix dia en sales de cinema que l’anterior pel·lícula mencionada.(The life of Chuck)

I gairebé sense moure’ns de la cadira, It ends de Alexander Ullom, òpera prima d’aquest jamaicà d’origen xinès que com en la pel·lícula anteriorment mencionada, un grup de 4 joves es queda atrapat, però aquest cop en una autopista sense aparentment final. Idea prou interessant que provoca certs debats entre el grup i la importància que li donem a certes coses a la vida però que malgrat durar menys d’hora i mitja es fa una mica pesada en alguns moments. 

I és que avui hem tingut un dia on sincerament no hi vèiem gaire el final…

Altres títols del dia d’avui: 

Her Will Be Done, de Julia Kowalski. Ho té tot, drama rural francès, immigrants, adolescents, mare morta, problemes mentals, sentiments reprimits, rerefons LGTBI i vaques malaltes. No és un film fallit, però en moltes qüestions, interessants, s’hauria pogut ser més valent. 

Balearic, de Ion de Sosa, que ens va impactar ara fa dos edicions amb Mamantula i que ara ens porta un film totalment diferent a la seva primera proposta. Un film que és una buñuelada sense ser Buñuel, crítica social als turistes pijos de Mallorca, No sé si és preferible l’astracanada (però carísmàtica)del seu primer film o això que intenta ser més seriós. Cosa menor però quer almenys té algun moment bo. 

Silencio, d’Eduardo Casanova. Vampires casanovianes, VIH, pesta negra i 55 minuts que passen prou ràpids. Això és allò de Café para muy cafeteros. 

DILLUNS 13 

Avui és un gran dia, avui ens reservem gairebé en exclusiva per a rebre a Benedict Cumberbatch, protagonista de Esa cosa con alas, d’en Dylan Southern. El film va sobre el dol d’una família que perd la mare, dol representat per un corb humanoide bastant carismàtic, però a part d’això i de la bona interpretació de Cumberbatch el film no aporta res gaire nou al tema i a més en algun moment cau en cert terrorisme emocional, però tot i així hi ha una mica d’autoconsciència de la cosa que ajuda que sigui més suportable. Però l’important no era el film, és més, el film s’abandona per anar a la roda de premsa a escoltar-lo a ell. I que guapo és i que bo a més, quin goig veure estrelles per aquí, encara que siguin aquesta mena de visites de metge, ara que fa anys que com a terra no rebem gaires estrelles internacionals (en això hem caigut en una gran decadència, les grans distribuidores abans portaran una estrella a Madrid que a Barcelona, això és així. I fa goig veure estrelles, i fans, i ser-ne un també, perquè en aquestes coses també hi resideix una bona part de la màgia del cinema. 

I clar, la resta del dia queda tot una mica més tapat. Després dins dels drames familiars hem pogut veure Honey Bunch, de Dusty Mancinelli i Madeleine Sims-Fewer, un film on una parella ingressa per a tal de tractar la recuperació de la dona que ha patit un greu accident, descobrint-se durant el film que el lloc no és el que sembla. Aquí estem molt a favor d’aquest film, perquè ja va bé una mica d’optimisme en tot plegat. La idea és interessant, amb una primera part una mica avorrida i un final bastant entretingut. Tots són uns tarats però en el fons tenen una certa bondat i fan el que poden. 

Altres títols del dia d’avui: 

The Young Frankenstein, de Mel Brooks. Una de les millors coses del festival és la recuperació de clàssics que poques vegades es veuen en pantalla gran, i en aquest cas és una delícia que encara es manté en bona forma, i veure-ho amb jovent d’institut que a més ho gaudeix ho fa encara més maco. 

DIMARTS 14  

I avui arriba al festival No other choice, l’última obra del geni Park Chan-wook, una sàtira genial sobre el sistema productiu coreà, on quedar-se a l’atur és pitjor que la pesta negra, un film amb una lucidesa immensa, ua genialitat demostrada en algunes escenes que poden ser antològiques, com la d’un assassinat desastrós, un film que certament potser té un ritme irregular, que no és una de les seves obres mestres, però que quan agafa embranzida és impressionant. 

A la tarda ens posem maternals amb Si pudiera te daria una patada, de Mary Bronstein, bon film on no hi surt cap home que sigui mig normal, cosa que també és general a la vida, i amb una mare psicòloga que no només s’ha d’encarregar d’una filla amb problemes gàstrics (o això sembla) sinó amb una parella que no hi és, ni ajuda, uns pacients que codepenents i havent de viure a un hotel perquè li ha sortit un forat negre al sostre de la seva habitació a casa seva. A l’hotel on viu coneixerà personatges curiosos que no la deixaran tenir ni una mica de pau i per poder suportar-ho tot millor s’abandonarà al vi i als porros; aquesta situació angoixant i asfixiant que viu la Linda, està magníficament interpretat per Rose Byrne i qui  també hi fa un paper sorprenent bo són Conan O’Brien (que fa de company psicoleg de la Linda) i A$AP Rocky (que és un noi que coneix a l’hotel i de qui se’n fan amics). Una molt bon història de patiment passada pel sedàs de la comèdia.  

I per finalitzar la jornada una cosa lleugera com Crushed, de Simon Rumley. Film dur sobre abusos a menors, mafiosos asiàtics que trafiquen amb menors i animals que pateixen, tot el que pot ser delicat surt en aquest film de final agredolç. I en referència a aquest film, però també en general, la gent es podria informar abans d’anar a veure certes obres, així no haurien d’abandonar la sala a mitja projecció… 

Altres títols del dia d’avui: 

Bulk, de Ben Wheatley, a qui a més premien i que cal dir que al minut deu de film li hauria incrustat el premi al crani, ja que aquí ens trobem amb un film en blanc i negre sobre canvis dimensionals provocats per un experiment científic fallit que és d’aquells films que costa d’aguantar bé i més després de dinar. No és un desastre, ni molt menys, però no és cinema fàcil.

Opus, de Mark Anthony Green. On John Malkovich fa d’estrella del pop-gurú espiritual reuneix un conjunt de personatges del món de l’entreteniment a un retir espiritual enmig del desert de Utah per poder escoltar en primicia l’últim disc de Moretti (John Malkovich) després de 18 anys d’haver-se retirat, o això es pensaven Ayo Edebri, Murray Bartlett, Juliette Lewis per dir alguns dels actors que conformen l’exclusiu grup triat per aital esdeveniment. Amb una banda sonora curada per Nile Rodgers on Malkovich hi canta tres cançons és el film debut de Green que promet molt, caldrà seguir-li la pista. 

DIMECRES 15 

Què millor per arribar a l’equador del festival que les hòsties de Sisu 2, de Jalmari Helander, que ja va guanyar el festival ara fa dos anys i que avui ens torna a deleitar amb aquest supervivent nat, que fa dos anys esmorzava nazis i avui esmorza comunistes soviètics. Molta sang, molta violència, molta venjança, un dolent bastant ben definit i un gos simpàtic. té alguna escena molt ben desenvolupada. Petita saga de la que esperem continuació. 

Al migdia encabat dinar fem la digestió amb Un fantasma útil, de Ratchapoom Boonbuunchachoke, uan de les petites sorpreses del festival. De comèdia tailandesa a sàtira social a film altament polític sobre els desapareguts a Tailàndia en les darreres dècades, tot això amb aspiradores encantades per fantasmes. Un viatge ben desenvolupat i un final altament sagnant, com ens agrada. 

I a l’arribar la nit surt el Dracula de Luc Besson, revisitació del mite, mig homenatge a la versió de Coppola però amb un desenvolupament pur de drama romàntic gòtic amb algun element humorístic amb forma de gàrgola i unes molt bones  interpretacions de Caleb Landry (de qui Besson va dir en el Q&A posterior a la projecció que era el Gary Oldman de la seva generació) i Christoph Waltz.. Una proposta o que està agradant molt o molt poc, no està havent-hi termes mitjos. L’equip en aquesta qüestió està profundament dividit. Si vas a veure una pel·lícula sobre el monstre en sortiràs profundament decebut, si pel contrari vas a veure un film romàntic gòtic, t’encantarà; a moment també recorda la sèrie de HUlu Interview with a vampire.  

Altres títols del dia d’avui 

New group, de Yuta Shimotsu, director simpàtic amb una proposta de terror social japonès sobre les dinàmiques grupals, la rebel·lia adolescent, el sistema educatiu autoritari i alguna escena bastant impactant. Una bona recomanació japonesa del festival.