Un amic em va passar el documental MaQKina emès al Sense Ficció de TV3% fa uns dies, que ja s’havia estrenat a l’In-Edit Festival del 2023. Sembla que l’alenada d’aire fresc cultural del Rexisme del PSC d’Illa continua progressant adequadament. Acabats i enterrats els anys de plom del procés i del Vichy Catalán, sembla que ara, derrotats tots els catalans, podem tornar a pensar i fer alguna cosa de profit. El magnànim laissez faire espanyolista d’Illa i del seu govern colonial permet que alguna cosa nova s’expressi en la nostra pàtria. I, de sobte, ens torna la makina. Diguem-ne també bakalao, home. País Valencià i Catalunya som la mateixa nació, som la mateixa pulsió cultural, som la mateixa identitat, som la mateixa mentalitat. És per això que València al decenni del 1980 ens va crear el bakalao i Catalunya al decenni del 1990 va evolucionar-lo a la makina (porti qu o ka). Països Makiners indeed (amb permís de Joan Oleaque i Carles Feixa, que són els qui han difós el terme).
Hi ha moments molt interessants del documental que permeten d’entendre els estralls del jou pujolista a Catalunya. Els nois i noies que canten Rosó, Rosó sempre fan el mateix tipus de mal cultural i nacional. Devem al conservadorisme social del catalanisme—carrincló, caspós, moralista i amb un fals elitisme de fireta—la idea que la cultura makina era de xarnegos. Això el documental no ho diu pas, perquè evidentment no es pot parlar mai dels xarnis a Catalunya. Empren eufemismes com classe obrera i joves de barris perifèrics. Després, és clar, passen a glossar la violència dels pelats que hi havia dins la cultura makinera i l’ús i abús de drogues (la tríada calamitosa de farlopa, speed i alcohol). Però aquí també hem de fer esmena. A l’època, no vam parlar mai de pelats, vam parlar de killos. El makinero era el killo. Més ben dit: el killo era el personatge més visible i visibilitzat de la cultura makinera. Estic molt d’acord amb l’anàlisi social i ideològica de Kiko Amat sobre el fenomen de la makina. Siguem honestos: els de la classe mitjana vam viure una època daurada als 90s. Teníem un benestar i prosperitat materials enormes. I, naturalment, érem uns ensopits, avorrits i enquadrats pel nacionalisme català més insuls, domesticat, carca, vanitós i estult que Jordi Pujol ens podia donar—en el panxacontentisme més ridícul i més risible que es recorda. El catalanet mitjania de confort mediocre estava encantat amb aquella societat de merda que assassinava l’esperit.
Sí, la cultura makinera no solament era necessària: era indispensable. Genuïnament catalana. Genuïnament subversiva. Genuïnament transformadora (si ho sabies fer bé i diria que, com sempre, només uns pocs ho van saber fer bé). És per això que el pujolisme i el maragallisme s’ho van petar. El «Barcelona, posa’t guapa» era disciplinament social. Lleis ad hoc, per variar. Les tàctiques repressives de sempre. No entendrem mai que com més es legisla menys llibertat es té. Fora afters. Horaris restringits. La pressió policial augmentant. La premsa fent de premsa, això és, d’arma de desinformació massiva del poder de torn. El pànic social del catalanet mediocre. La llosa moralista esclafant-nos, una vegada més. Estereotipats i estigmatitzats, els prejudicis socials van fer la resta. L’escena de la makina va esfondrar de la nit al dia, com si tot vagi haver canviat de sobte. Van canviar els gustos? Pot ser. Hi va haver iniciatives per canviar el lleure i l’oci? Per descomptat. A l’inici dels 2000, la transformació mediatitzada per canviar l’essència de la festa va ser radical. I radicalment dòcil i disciplinada: camisa blanca, ser guapo, anar a lligar, beure merdes pijes, i fer veure que s’era sofisticat. Ambient Gran Hermano (2000) i Operación Triunfo (2001). El poder va matar la makina per mor de l’ordre: «Ara és demà» (1998), «España va bien» (2000).
Cal dir-ho ben clarament: la cultura makinera no era xarnega i no era exclusiva dels killos. Era plena de catalans, inclosos molts dels fills de la classe mitjana catalaneta. Només cal veure la presència aclaparadora del català i de catalans al documental. Fins i tot despunten moments nacionalistes gens banals tot explicant anècdotes del fenomen de la makina catalana. Són elements que la moral repugnant del pujolisme i del seu peó catalanet mai no van voler comprendre—i que les seves versions actuals, ja sigui ERC ja sigui Junts, tampoc ho voldran comprendre avui. En el fons, són els mateixos prejudicis absurds i envanits que ens van dur a la derrota del 2017 i que han destruït tantes bones iniciatives o han alienat tants de catalans que eren i són diferents a l’oficialisme del moment. Sortosament, a Catalunya l’oficialisme, ja sigui pujolista ja sigui processista, s’ha mort i ara tenim un oficialisme soft—perquè el nostrat Léon Degrelle que tenim de president no té cap mena de discurs i el PSC no té cap mena de contingut.
Si fem una ullada a la cultura musical que avui equivaldria a la nostra cultura makinera, aquesta ha estat enterament creada, cooptada i globalitzada per estrangers. No em refereixo ja a xarnegos o espanyols: em refereixo a francesos, anglesos, americans. Són forans que han sabut aprofitar el substrat català i l’immens potencial de Barcelona i Catalunya per construir(-nos) una nova cultura de música electrònica. No ho hem pogut fer nosaltres perquè entre el turbomoralisme convergent i la letal imbecil·litat processista ens hem tornat bajans. Lobotomitzats i derrotats, no podem pensar ni crear res. Si m’haguéssiu fet cas i haguéssiu anat al mas a temps, ara en podríeu sortir—com n’he sortit jo—i podríeu fer alguna cosa de profit. Però vau preferir de gastar la vostra energia a criticar-me i a socarrimar-vos en coses absurdes; ara sembleu un misto recremat.
Barcelona és avui la capital europea de les raves—els festivals de música techno a l’aire lliure. Aquestes raves disciplinades i sota control, engreixades per talent i diners i del corporatisme capitalista estranger, no són pensades per a la minoria nadiua: són un fenomen purament neoliberal globalista. Els catalans nadius serveixen a la barra, tu. Així i tot, l’explosió de festivals no seria possible sense l’ànima catalana del país. Els estrangers no s’enamorarien de Barcelona i Catalunya si la nostra ciutat i el nostre país no vagin haver estat forjats i afaiçonats per nosaltres mateixos, els catalans. Perquè som colònia espanyola, ara els forans tenen carta blanca i ho poden depredar tot. Hi ha alguna excepció, com Midnight Barcelona SL de Narcís Castellà—altrament conegut com dj Sisu—, que sí que promociona talent local en festivals com Duro, Bass in the Park, Tramunfest o Barcelona Remember Festival. La resta, com Sónar, OFFSónar o Brunch Electronik, aprofiten el decorat i substrat locals per fer caixa extractiva. I són a mans d’un private equity de Nova York, KKR—cosa que sabem de fa poc. En el seu dia, OFFSónar i Brunch van ser creats per un francès, Loïc Le Joliff, de Centris Events SL. Paradoxalment, res de tot això no existiria si no hi hagués hagut la cultura makinera catalana—que vam matar nosaltres mateixos, mentre aplaudíem sonorament.
El futur del nacionalisme català passa per abraçar justament l’èxtasi dionisíac de ballar techno, de menjar del tambor i de beure del címbal—no pas per ignorar-lo o anorrear-lo. Ens volem encara massa noucentistes i angelicals, massa carlins i tradicionals de no-sé-què. El catalanisme continuarà essent decadent, castrador, cutre i derrotat fins que no organitzi una rave de debò, nacional i nacionalista, al centre de Barcelona—i balli fins que l’esperit s’elevi per damunt del cos i les bacants assaltin els nostres símbols nacionals. El nou nacionalisme català ha de ser principalment alegre i feliç, caòtic i extàtic—no pas reivindicatiu, reactiu, negatiu, agreujat. Ja us ho he dit massa cops: aquí, aquí i aquí. No feu que m’hagi de repetir i esgargamellar constantment, si-us-plau. Heu de superar el catalanet mediocre, pujolista, maragallista, processista, moralista, enfadat i derrotat que tots arrossegueu. Quan no sou el català emprenyat, sou el català woke—quina mandra. No ho veieu que no aneu enlloc amb tants de prejudicis i tanta amargamenta? El que necessiteu és una bona rave, sota el nostre cel estrellat. El que necessiteu és retornar a la cultura makinera a la qual vau estar fent fàstics quan éreu jovenets i no tan jovenets, mentre furtivament la fitàveu de reüll. No podem rebutjar el que és vital i vitalista i enterament nostrat. Bé, sí que es pot; però aleshores s’és una carcassa.
Permeteu-me que, abans d’acabar, entoni una barreja de mea culpa i confiteor alhora. Ja vaig perdre prou temps essent un catalanet de classe mitjana massa anys. Ja vaig perdre prou temps amb el catalanisme xaró i estultificant. Ja vaig perdre prou temps i sofrir prou calamitats sota el processisme. No hi ha res que hagi estat més alliberador que treure’m de sobre tot això i retornar a la més secretiva ànima bakala i makinera de quan era un adolescent castrat i abusat en un camp de concentració anomenat IES Llagostera—els pitjors quatre anys de la meva vida. Ja en vaig parlar fa deu anys aquí. En aquella època, una de les poques coses que tenia sentit, a banda de llegir i d’escriure i també pintar, era poder escoltar en la intimitat Jean Michel Jarre, dance dels 80s, Pastis & Buenri, o l’alliberador Flying free de Pont Aeri—tot esperant el dia que em deixessin ballar-ho com calia. I és que ningú no em deixava ballar: ni el puritanisme de la meva àvia, ni l’entorn social de la meva colla i dels killos maltractadors i bestials entre els quals vaig haver de créixer, esclafat per idees preconcebudes, estereotips i prejudicis. Diria que el primer cop que vaig ballar en la meva vida va ser l’1 de gener de 2006 a la Sala del Cel, amb l’Aleix Baez, l’Albert Ruhí i en Pau Xifra.
Us deixo per avui, que tenim rave amb la techno queen Charlotte de Witte al Brunch Electronik
