Sergi Samper i Montaña (Barcelona, 1995) és un futbolista que milita al Vissel Kobe de la lliga japonesa. Va arribar a l’escola del FC Barcelona amb només 6 anys i va passar per totes les categories inferiors abans d’estrenar-se amb el primer equip. El seu debut amb el primer equip blaugrana es va produir el mes de setembre de l’any 2014 en un partit de la Lliga de Campions entre el Barça i l’APOEL de Nicòsia. Durant les temporades 2016-17 i 2017-18 va jugar com a cedit al Granada i la UD Las Palmas, abans de desvincular-se del Barça el 2019 per tal de recalar, posteriorment, al Vissel Kobe juntament amb altres exblaugranes com Andrés Iniesta, David Villa, Bojan Krkić o Thomas Vermaelen.

Sergi, com és la vida al Japó? I a Kobe en concret?
Bé, bé, molt bona. Ja és el quart any aquí, quarta temporada, ara estem de pretemporada però molt a gust. Realment, sempre dic que no pensava estar tan a gust i tan feliç, m’he adaptat súper bé. Kobe és molt semblant a Barcelona. La cultura sí que és molt diferent, però es viu molt bé.

Per què el Japó?
Jo crec que va ser un cúmul de coses. Feia dos anys que no gaudia gaire del futbol, amb una lesió greu i necessitava jugar. L’Andrés (Iniesta) va ser el primer que em va trucar per convèncer-me que vingués aquí, dient-me que gaudiria del futbol un altre cop, que tornaríem a jugar junts… Jo fins aquell moment mai m’havia plantejat jugar a una lliga com la japonesa, no la coneixia. Després, el Piqué em va explicar el projecte que tenia el club, el Vissel, amb Rakuten, van venir el president i el director esportiu a casa meva des del Japó a presentar-me el projecte i bé, al final em van convèncer i en tres dies ja estava al Japó.

Esportivament, no vas tenir millors opcions a Europa?
Ofertes més ambicioses és difícil, perquè el projecte que hi havia aquí era per ser el número u d’Àsia. Aquest any tornarem a jugar la Champions asiàtica i l’objectiu és ser campions, llavors em veien com una peça fonamental. Jo necessitava un equip que jugués a futbol des de darrere, i això en un equip no tan gran, com és el que em pertocava pels mèrits que havia fet, no és fàcil de trobar. Un equip que confiï al 100% amb tu, en el qual siguis titular, que et doni confiança… També és veritat que quan vaig venir cap aquí era el març, el mercat europeu estava tancat, em va sortir aquesta opció, no m’ho vaig pensar gaire i tot i ser difícil, estic content de la decisió presa.

Per què surts del Barça? És decisió teva, recomanació de Luis Enrique…?
Jo realment no volia marxar. Sempre he volgut jugar al Barça, era el meu somni i he lluitat fins al final. A vegades fins i tot he rebutjat ofertes de fora per seguir al Barça. La meva intenció era quedar-me, però l’entrenador em va recomanar que marxés cedit, que m’aniria bé. Jo en aquell moment tenia dubtes, però l’entrenador del Granada, en aquell moment Paco Jémez, em va trucar, em va dir que jugaria, jo també sabia l’estil que jugava ell, però per desgràcia només va durar quatre partits i allà es va capgirar tot.

Amb Paco Jémez no coincidiu ni un mes. Després de la seva destitució vas tenir la sensació d’haver-te equivocat anant al Granada?
El procés va ser de sobreviure, no va ser fàcil. Un canvi total de vida, d’estil. Al final vam passar de Paco Jémez a Lucas Alcaraz, que va arribar amb un 4-4-2 defensiu, treballant molt més el físic, i vaig començar a tenir molts menys minuts, a ser menys protagonista. Vaig començar a intentar millorar coses que no estava acostumat, que no m’havien ensenyat mai al Barça. Vaig aprendre nous aspectes del futbol, òbviament també vaig créixer com a jugador i com a persona, però també ho vaig patir i no ho vaig gaudir tant.

Les cessions van ser positives o perjudicials per a la teva formació?
He tingut dues cessions, però arran que la primera no va bé, ja et lastra. Vulguis o no, el club quan t’espera veu que les coses no han anat tan bé. Jo vaig tornar i vaig fer una bona pretemporada. Vaig jugar amb Valverde de titular contra la Juventus i alguns minuts contra el United i tenia bones sensacions, però com que l’any passat no em va anar bé, et tornen a dir que millor que guanyis minuts a un altre lloc. Vaig decidir anar a Las Palmas perquè l’entrenador, Manolo Márquez, em va trucar i va tornar a passar el mateix. Va durar quatre partits i per desgràcia va ser un tornar a començar. Així i tot, a Las Palmas estava molt a gust i convivia amb un grup de jugadors molt tècnics. Hi havia el Jonathan Viera, que era un espectacle. Estic segur que hagués estat molt a gust, però vaig tenir una lesió molt greu al turmell i, a partir d’aquí, vaig tornar a Barcelona i gairebé no vaig poder jugar durant tot aquell any.

Aquella lesió et va marcar molt, no? Va ser un abans i un després en la teva carrera?
Sí, és obvi. Et planteges moltes coses, estàs fora de la dinàmica d’equip. Jo no em sentia ni de Las Palmas, perquè la cessió es va acabar, ni tampoc del Barça. Llavors era una sensació una mica complicada. Vaig venir a Barcelona a recuperar-me i després, arran d’això, jo el que necessitava era confiança. Va venir la proposta del Japó i em va fer il·lusió. El que necessites és que confiïn en tu, que t’expliquin el projecte, que siguis important per ells i això és el que em va il·lusionar després d’un temps en el qual no havia sentit aquesta confiança.

Vas arribar a plantejar-te la retirada?
No, no, en absolut. Però sí que es van ajuntar diverses coses com la lesió greu, uns anys abans m’havien detectat diabetis, una malaltia a la qual em va costar adaptar-me i va ser una època que em va fer créixer molt, però a la vegada també la vaig patir molt.

És habitual que el Barça cedeixi jugadors que pugen del planter, però aquests no acostumen a triomfar quan tornen (si tornen). Per què creus que passa això?
Jo no li veig molt el sentit a les cessions. Si veus que un jugador està preparat per jugar al primer equip, per estar a la plantilla, aprendre dels millors, per entrenar cada dia amb la mateixa filosofia, jo crec que és millor que es quedi al primer equip. Després hi ha el mateix problema quan fitxes un jugador de fora, que li costa adaptar-se perquè no entén la manera de jugar, sobretot els migcampistes, per la manera d’orientar-se, per com t’ensenyen des de petit a entendre el joc. Jo tinc clar que, a la que es pugui, s’ha d’intentar estar al primer equip. A la que marxes, veus que tot és molt difícil i que després la gent et jutja molt si no t’ha anat bé al Granada o a un equip més petit, i ja diuen que no estàs preparat per jugar al Barça quan jugar al Barça és molt més fàcil per un jugador d’aquest estil, perquè és el que has fet des de petit.

El març de 2019 deixes el Barça. Què va significar per tu el fet d’estar totalment desvinculat del club de la teva vida?

Va ser una situació complicada, perquè a part de ser jugador del Barça soc soci, soc molt aficionat, he anat al Camp Nou des de ben petit… I per mi jugar al Barça era el màxim, era un somni increïble. Però, a la vegada, també em vaig sentir una miqueta alliberat. Quan tens aquest sentiment cap a un club sents molt més la pressió, el soroll mediàtic que envolta el Barça, vaig arribar aquí i vaig estar molt més tranquil, molt més centrat en la meva feina i gaudint d’altres coses que allà generen molt més rebombori.

Tanques la porta a tornar al Barça?
No, mai. Només faltaria. És el club de la meva vida i tant de bo un dia es pugui donar.

Et va sorprendre el nivell futbolístic del Vissel Kobe i del Japó en general?
Em va sorprendre molt. El primer cop que em va trucar l’Andrés ja em va dir que era una lliga molt competitiva, que seria molt difícil i si no estava “a tope” no jugaria. Vaig preparar-me molt físicament, és una lliga molt tècnica, molt dinàmica, però molt atractiva. Hi ha estadis increïbles, molta afició pel futbol, i jo l’estic gaudint molt. Entenc que des d’Europa no se segueixi i no es conegui el nivell que hi ha, però quan la veus és una lliga molt potent.

Iniesta, Villa, Vermaelen, Bojan… Per quina raó sou tots al Vissel Kobe?
Jo crec que va ser tot arran de l’Andrés que vam venir tots cap aquí. Ell està molt còmode aquí, porta quatre o cinc anys aquí i està encantat, vol seguir dos anys més. Ha volgut portar alguns jugadors per ajudar-lo a tenir aquest estil reconeixible que tenim al Barça i fer créixer aquest club, que és també la seva idea.

Com veus a Iniesta? Té ganes de tornar al Barça?
Com a jugador? (riu) Realment és un espectacle. Passen els anys, però cada cop que toca la pilota marca diferències. Té molt talent, fa aquesta passada decisiva, és molt elegant… Gaudeixo molt jugant i entrenant al seu costat. I, pel que fa al Barça, té un sentiment molt important cap al club, està molt agraït i segur que li agradaria tornar, i segur que tornarà. Estic convençut.

Com veus el Barça actual, amb la nova generació de joves i Xavi a la banqueta?
Jo crec que és el començament d’una era. Ha estat un inici complicat, un canvi de cicle amb jugadors molt joves i jugadors veterans. S’ha perdut la franja d’edat de 26-27 anys, de jugadors intermedis, i hi ha una gran diferència entre els joves i els veterans. Costarà, s’haurà de remar molt, però crec que estem en la direcció adequada, amb Xavi apostant molt pels joves.

Creus que ara seria el teu moment a Can Barça? Si fos ara tindries més opcions…
Sí, però al final durant uns anys es va deixar de creure en l’estil de jugadors del planter. Segurament va ser perquè hi havia molt nivell al primer equip, es va formar un tap i els del planter no podíem pujar. Ara s’està notant que els jugadors que pugen són molt joves, que són molt bons, però se’ls ha de deixar un marge, necessiten partits… Per això ara ha tornat l’Adama, per exemple, en una edat boníssima. Xavi intenta portar jugadors que ja acumulin partits en l’àmbit professional i que poden oferir rendiment immediat.

Quan vas pujar al primer equip, Busquets estava en una edat òptima. Ara creus que tindries més oportunitats?
Sincerament, no ho crec. No descansa, no agafa ni un constipat. He compartit vestidor amb ell i sé que és molt competitiu. Rep moltes crítiques, però jo el veig bé, igual que els últims anys, però òbviament ara no hi ha tants jugadors i durant un temps la manera de jugar ha canviat una mica. Ell quan ha de cobrir més espais i ha de córrer més és quan pateix.

Per què jugadors com Touré, Mascherano, Pjanic o fins i tot Arthur no han pogut amb Busquets? Què té que el fa tan diferent i únic?
És molt intel·ligent, competitiu, domina l’espai-temps com ningú, té un primer toc increïble, dona velocitat al joc, té aquesta pressió a camp contrari que pel joc del Barça és perfecta, roba moltíssim, tapa moltíssims espais… Jo crec que és molt complet, i un jugador que ve de fora és molt difícil que ho interpreti tan bé com ho fa ell.

És hora que Busquets passi a tenir un rol secundari al Barça o encara el veus a un bon nivell?
El tema és que tampoc veig un substitut clar. Jo el segueixo veient bé, i estic segur que per Xavi seguirà sent una peça important.

A qui veus preparat per ocupar aquesta posició? De Jong, Nico, Jandro…?
Jo prefereixo que sigui un jugador del planter, que conegui el joc de posició. Frenkie m’agrada molt, però té molt de recorregut, li agrada arribar a l’àrea, a l’Ajax jugava en un doble pivot i ajudava a la base de la jugada, però en un sistema de pivot únic em costa de veure. No he vist jugar massa Nico en aquesta posició, però crec que s’adaptaria bé. A Jandro l’he vist alguns partits i m’ha agradat. Jo crec que s’ha de donar confiança a aquests jugadors i segur que responen.

Què necessita el mig centre a Can Barça? Quan marxi Busquets, el Barça ha de buscar un perfil semblant al seu o s’haurà de reinventar la posició?
Perfils idèntics no n’hi ha, i les comparacions molts cops són dolentes. Però el que sí que ha de saber un mig centre és dominar els espais, l’orientació del cos, controlar amb la cama allunyada, donar continuïtat i fluïdesa al joc… No és fàcil. A vegades mires un partit i no t’adones d’aquesta feina, però pel joc del Barça és molt important. Quan el ‘Busi’ va debutar també li va costar, però tenia la confiança del Pep, va cometre errors i el seguia posant. I això és molt important.

Et veus tornant a Europa o a Espanya en un curt, mitjà o llarg termini?
Sí, sempre he dit que en tinc moltes ganes. Vaig firmar aquí quatre anys, aquest és el meu últim any de contracte, segueixo tenint la il·lusió, espero fer un gran any i després espero que surtin coses interessants perquè, òbviament, en tinc moltes ganes.

Així, la teva intenció és donar l’etapa del Vissel Kobe per acabada després d’aquest any?
No tinc res decidit, però sí que estic obert a totes les opcions. Crec que ja he fet una etapa molt important al Japó i veurem què surt. Sempre he dit que m’agradaria tornar a Europa i crec que em queden els millors anys de la meva vida, així que estic amb aquesta il·lusió i amb aquestes ganes.

Vas fer 27 anys aquest passat mes de gener. Mirant de cara al futur i veient que ets un jugador que es preocupa per la tàctica… et veus d’entrenador quan això s’acabi?
M’agrada molt el futbol, m’agrada parlar de tàctica… És una cosa que no descarto, però que quan estàs en actiu veus el que costa portar un vestidor, com som els jugadors, que no és fàcil portar-nos. Tinc aquesta il·lusió i no ho descarto, la veritat.