Ara que marxem a Montjuïc no és culpa teva si has decidit no anar-hi, no és culpa nostra si per diversos motius, tots legítims, decideixes no anar-hi. Aquests últims mesos, a les sòcies i socis del Barça ens han volgut fer creure que hem estat culpables de quasi tots els mals del Club.

Les xarxes socials, “okupades” per un exèrcit que, en la seva gran majoria no són socis, ens donen lliçons del que hem de fer, fent acusacions constants semblants a aquelles d’èpoques obscures de “vagos y maleantes”. Ara que ja tenim el discurs ben instaurat, que el fracàs no és del missatge sinó dels socis, almenys fem un exercici de reflexió, encara que només serveixi com a un contrapunt al discurs únic que ens arriba de dalt.

El Barça, i la seva grandesa amb totes les errades i encerts, s’ha forjat des de la diversitat i la pluralitat d’opinions, i no val, no és acceptable, que un cop t’instaures al poder menystinguis a qui, amb arguments i des del respecte, et planteja preguntes, reflexions, alternatives i també,  evidentment, crítica. La presentació de l’exili a Montjuïc com un “nou producte”  figura possiblement entre les pitjors compareixences que recordo.

A banda dels errors garrafals de comunicació i de la falta de complicitat amb els socis, se’ns va tractar com a clients de segona, amb una clara intenció que la gran majoria renunciéssim a desplaçar-nos-hi. La intenció era tan evident que va haver de sortir el president a apagar el foc uns dies després, veient que el resultat s’estava convertint en un bumerang, en el que els socis no només no estaven d’acord en les formes, sinó, sobretot, en el fons. És evident que el com ho determina tot avui.

Imaginem, només per un moment, una comunicació que hagués parlat de sacrifici, de complicitat, d’ajudar per fer un Barça millor. Imagineu una comunicació en què el soci hagués estat al centre i no arraconat, semblant més una càrrega molesta que un copilot còmplice i necessari. Imagineu que en lloc de parlar de dificultats, conegudes per tothom, s’hagués parlat de l’esforç per facilitar l’arribada a la nostra casa provisional dels nostres grans i fills. Imagineu uns dirigents que s’esforcessin per aconseguir que fos fàcil i accessible dintre de les evidents dificultats. Esperàvem i desitjàvem que aquest fos el missatge transmès des de la complicitat: Fem-ho pel Barça.

En canvi, ens vam trobar una mena de “no cal que vinguis”, mig encobert sota la imatge de presentar un nou producte. Us convidaria a recuperar aquesta roda de premsa, exemple del que mai ha de tornar a repetir-se.

Els socis no tenim cap culpa d’una comunicació erràtica en la qual passem de ser part essencial a client de segona. Som avui un mal client que molesta, mentre que molts dels que no ho són, quina paradoxa, ens alliçonen.

Dit això, jo hi aniré, tinc la possibilitat de poder-ho fer, i sento que així ajudo al Barça. Així i tot, exposo la meva disconformitat afirmant que el club ha d’estar per sobre de polítiques desorientades i equivocades dels seus dirigents. Però no soc millor que cap de les sòcies i socis que han decidit no anar-hi, amb tota legitimitat, i mai ens podem permetre que ens desuneixin més. Els ‘dolents’, els rivals i adversaris estan fora, no al club, esperant que caiguem. No som nosaltres, els socis, els enemics, ni aquells que resulten sospitosos de no estimar prou el Barça.

Jo hi aniré, i us espero, als màxims que puguem ser-hi, còmplices, lliurats sempre a una passió i un sentiment que va més enllà de tot, que és llegat dels nostres besavis i continuem transmetent als nostres fills. I continuarem fent-ho i sentint-ho, estimant el Barça de manera incondicional, tot i que ens trobem pedres d’aquest tipus pel camí. Al cap i a la fi, salvar obstacles resulta inherent a l’ànima culer, la constatació que sempre fem camí endavant.

Visca el Barça sempre!