Les seccions, un debat cíclic

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El Barça genera per costum debats esbiaixats, d’aquells que podríem estalviar-nos tots plegats si guardéssim un mínim respecte i coneixement pels pilars que formen l’essència del club. No falla, cada cop que la situació a caixa és delicada, sorgeixen veus que resoldrien penúries econòmiques a còpia de carregar-se les seccions. No és aquest el debat, ni tampoc no és nou. Ha aparegut en cada crisi, promogut per aquells que només pensen en futbol. Des del primer dia en què dotze amants de l’esport decidiren fundar el Futbol Club Barcelona, les diverses pràctiques esportives formen part imprescindible del tarannà de l’entitat. Abans i tot que el seu caràcter catalanista, que ja és dir, quelcom irrenunciable, cosa que tothom, seguidors, detractors i els indiferents, han de respectar com a condició sine qua non. Amb les seccions passa exactament el mateix i no cal aquí que enunciem la llarga llista de modalitats que, en una època o altra, han gaudit de representació blaugrana. Si els futboleros volen brega, que busquin en una altra banda per què els seus arguments són, francament, risibles. Amb els senyals d’identitat no s’hi juga. En tot cas, es reconeixen i es defensen.

Ara, amb el colossal contracte heretat, una altra nafra, d’en Mirotic tornen a plantejar-se una ofensiva en demanda de dedicar els recursos en exclusiva a l’equip de futbol. No va per aquí. L’economia permetrà tenir seccions més o menys competitives, però la seva pervivència està fora de discussió, mai no pot entrar en l’ordre del dia d’aquest club que s’ho qüestiona tot i cada dia, per sort democràtica. Menys encara quan acabes de guanyar per primer cop a la història els sis campionats de disciplines professionals, fita sensacional que no ha estat ni prou reconeguda per la parròquia culer, ni prou lluïda des de les altes esferes del club. En tot cas, si volen posar les seccions enmig del focus, hi hauria un munt d’aspectes alternatius a plantejar. Per exemple, encara que costi horrors i no tingui fàcil solució, com aconseguir que no siguin tan deficitàries a base de patrocinadors propis o d’altres ingressos atípics de sector, solució teòrica que no deu resultar gens fàcil d’aplicar a la praxi. Si ho fos, altres hagués indicat el camí a seguir. Cal un munt d’imaginació, coneixement del terreny i valentia per a plantejar-s’ho.

I si cal, pensem en col·lectiu, sense carregar l’exclusiva responsabilitat a la directiva, la conveniència o no d’ampliar-ne l’espectre. Hi ha, per esmentar un altre exemple, molt de camí a recórrer encara en l’equiparació de gènere, simbolitzada en la manca d’equips femenins d’handbol o bàsquet que puguin participar en les seves competicions amb la garantia de qualitat i nivell que se li suposa a tot un Barça. En cas d’ampliar el registre i cercar terreny que avui sembla pura utopia, ressuscitar l’atletisme o muntar un equip de ciclisme resultaria més adient que pensar a carregar-s’ho tot. Per no parlar de l’eternament pendent acord de relació i cooperació amb altres clubs esportius del país que fan una fantàstica tasca en la base i temen per atàvic costum que els millors elements de cada casa, collita i pràctica acabaran de manera predestinada vestint la samarreta blaugrana, sense que el pas final els hi reporti cap benefici als que han actuat d’educadors des de la infantesa.

Seccions? Parlem-ne, encara que no sigui el moment de fer massa soroll, però fem-ho en positiu i pensant en gran, amb projectes que gaudeixin de viabilitat quan la soga dels números en vermell no colli tant. Ara com ara, només toca tancar la porta a la cíclica revifada d’aquells que només entenen el Barça en clau de monocultiu futbolístic. I com la història sempre ofereix lliçons aplicables al present, convé recordar l’errada clamorosa del president Enric Llaudet quan, a començaments dels 60, va haver de tancar el bàsquet una temporada per no disposar d’un ral i el pas enrere va resultar fatídic, una relliscada que va trigar dues dècades a ser compensada. Si hem de parlar de seccions, siguem només conscients que tampoc poden escapar de la nefasta situació general. I prou audaç és mantenir-les en dansa dalt de tot, on són ara. Davant la falta d’altres sortides, més val deixar-les en pau i no convertir-les en diana de res, tampoc de frustracions.