El doctor Alex Contijoch és terapeuta especialitzat en medicina xinesa, i amb una forta relació amb el món de l’esport. Després de formar-se amb Toni Bové, fisioterapeuta del Barça de bàsquet, i Kevin Young, fisioterapeuta i acupuntor del Liverpool FC, ha treballat com a preparador físic i assessor d’equips de futbol i esportistes particulars.

El seu currículum també inclou la creació del Mètode d’Aposició Terapèutica (MAT) per accelerar la recuperació i rehabilitació de lesions en esportistes. Per tant, Contijoch és una veu autoritzada per parlar d’Ansu Fati després de la seva nova lesió al bíceps femoral, que l’obligarà a estar un mínim de dos mesos de baixa. Aquesta lesió ha traslladat de nou el debat sobre si cal operar-se per evitar recaigudes futures o retallar el període de reaparició amb un tractament conservador. El jove jugador blaugrana ha optat per la segona opció.

Ansu Fati ha recaigut de l’última lesió muscular que l’havia tingut apartat dels terrenys de joc. Les primeres observacions apunten que podria estar, com a mínim, dos mesos fora. Com s’ha arribat fins aquí?

Al final, investigant el cas en concret amb perspectiva, et dones compte que es tracta d’un jugador que ve de patir una altra lesió muscular, a més de sumar-li les intervencions per la del menisc. Amb 16 anys ja estava jugant a l’elit i, amb només 19, llueix el dorsal ‘10’ a l’esquena. És evident que es tracta d’un cas en què falta enfortir la mentalitat i que es converteixi en un esportista d’elit per fora i per dins. A l’Ansu se li ha donat massa responsabilitat i no vol perdre més temps –molt probablement, per aquesta raó no es vol operar–. Ell té diverses obligacions laborals i un contracte de patrocini amb Nike, i aquesta pressió per tornar a estar als terrenys de joc i no perdre més temps acaba sobrecompensant i provocant un cas evident d’estrès. De moment, el més segur és que el problema d’Ansu Fati és la pressió i exigència que se li demana, sumat al fet que ja ha patit lesions i ha estat intervingut.

En el tema Ansu hi entren molts factors. Que amb 19 anys, tot i la gran qualitat que té, es converteixi en el referent de tot un FC Barcelona, qualsevol revés pot provocar una fatiga i un estrès deguts a l’alta responsiblitat que té als seus peus. Cal molta preparació física i psicològica per tal que desaparegui l’estrés i estigui preparat per un nivell de competició d’elit. Cal definir la intensitat i la direcció de la seva preparació, amb un pla específic que li permeti estar preparat per qualsevol contratemps que li pugui tornar a sorgir. Un pla de medicina esportiva potent amb la funció de seleccionar, orientar, vigilar i tractar a l’esportista. Va passar amb Messi a la mateixa edat que Ansu. També li passa a Dembélé, ja que no es cuida malgrat haver-li preparat un pla específic.

El factor mental ha tingut un pes important en les recaigudes d’Ansu?

Al final, està demostrat que l’estrès emotiu causa i genera una gran quantitat d’energia que pot activar mecanismes hormonals que alteren l’eix hipotàlmic-hipofisari-suprarenal, originant un procés que s’encamina cap a la malaltia. En aquest cas, el treball es basa en la reeducació psicològica del pacient per reforçar-lo mentalment i físicament. Entrant al món del tenis, casos com els de Rafa Nadal o les germanes Williams, són evidenciandors que una mentalitat construïda té molt de guanyat. Per tant, Ansu necessita una reeducació mental, sobretot, ja que necessitat una mentalitat obsessiva i guanyadora amb la qual pugui sobreposar-se a qualsevol mal tràngol. Amb una bona mentalitat, les etapes del model Kübler-Ross passen de segudia: La negació, la ira i la depressió donen pas ràpidament a l’acceptació i van directament a la superació del sotrac.

“En aquest cas, es comenta que l’abast de la lesió és d’entre dos i tres mesos. Si s’arriba a quatre, el més recomanable és l’operació”.

Quin serà el tractament si no s’acaba operant?

Entrant al pla fisiològic, molt probablement, se li aplicaran tècniques miotensives. Els rehabilitadors i els preparadors físics s’encarreguen de preparar la musculatura abans i després d’una competició per mitjà de tècniques que provoquen tensió-relaxació, estiraments musculars, activació neuromuscular… Sobre el tema de l’operació, al final, és força relatiu. Si el trencament fibril·lar és d’un centímetre, generalment, el pacient sol estar-s’hi un mes. Això va aproximadament per la longitud del trencament –a cada centímetre, aproximament se li suma un mes de recuperació–. En aquest cas, es comenta que l’abast de la lesió és d’entre dos i tres mesos. Si s’arriba a quatre, el més recomanable és l’operació. Si no, es pot apostar per un tractament conservador per acurtar terminis. També pot ser que els fisios prefereixin apostar per intervenir directament i curar-se amb salut.

“No pot ser que s’estipuli que jugui uns 30/35 minuts i que acabi disputant la pròrroga”.

Quina opció és millor: l’operació o el tractament conservador?

Personalment, no puc dir si és preferible apostar per un plantejament conservador o per una intervenció sense saber la longitud del trencament. Els mateixos professionals que el tracten saben el què serà millor. En tot cas, el que publiqui el club a les xarxes és només un comunicat per tal de calmar i afegint-hi informació bàsica, però qualsevol tema sanitari és totalment confidencial. Per tant, no sabem la realitat de l’assumpte. Si que és veritat que, al tractar-se d’un esportista professional, pel seu bé és necessari que deixi de banda aquesta unidireccionalitat en la qual es troba i pugui retrobar-se amb els companys al vestidor i tornar a sentir-se part de l’equip. Porta molt de temps fora i no és bo per un esportista. Entrant al tema de la reaparició, el que no pot ser és que s’estipuli que jugui uns 30/35 minuts i que acabi disputant la pròrroga. En aquest cas, si el jugador et diu que es troba bé, malgrat tot, s’ha de treure del camp. S’han d’evitar mals majors.

Els factors de creixement són una opció vàlida en casos com el d’Ansu?

Tractament amb factors de creixement sol ser l’última opció. En casos com aquesta, sol ser la darrera acció abans de l’operació. El plasma ric en factors de creixement (PRGF) s’obté a partir de l’extracció i centrifugació de sang del mateix pacient. Posteriorment, afegint clorur càlcic s’activa la secreció dels factors de creixement. El tractament amb factors de creixement ha demostrat estimular la reparació de teixits a nivel local principalment. Malgrat tot, no és segur i a vegades no és acceptat pel cos. Recordo els casos de Valdés i de Puyol. En 10 dies, Valdés ja estava recuperat. Puyol va trigar 3 mesos.

Una bona preparació física hagués pogut evitar les recaigudes d’Ansu?

De ben segur. Quan un esportista d’elit arriba a una competició, tot està preparat. No s’improvisa res. I si s’improvisa, és una loteria que et toca jugant-se una lesió. Quan Rafa Nadal arriba a una final d’Austràlia és perquè tot està molt ben cal·librat. El que ha passat amb Ansu Fati és que dels disset als dinou anys ha estat lesionat, encara no ha acabat l’edat de creixement articular, el teixit muscular és tendre i la piràmide de les capacitats físiques bàsiques no està consolidada. Falta una piràmide ben consolidada perquè, quan un jugador recau, és que anem curts de forma física i tenim un conflicte de manca de rendiment, sembla que no arribarem amb el que tenim. Portem el ’10’ a l’esquena, però falta confiança per poder rendir al 100%.

“Si hi ha dubtes entre intervenció quirúrgica, tractament invasiu i tractament conservador és que els límits no estan ben definits”.

Els perills d’un tractament conservador amb Ansu poden ser també a llarg termini, com va passar amb Umtiti, o són casos completament diferents?

Un tractament conservador té avantatges i inconvenients. Els avantatges són que retallem terminis de reaparició de l’esportista en el ritme de competició. Això seria interessant egoistament pel jugador i també pels sponsors, però a llarg termini pot fer mal. Si ara Ansu ja ha quedat afectat emocionalment, imagineu una nova recaiguda tres mesos després de reaparèixer. Si hi ha dubtes entre intervenció quirúrgica, tractament invasiu i tractament conservador és que els límits no estan ben definits. Què volem d’aquest jugador? Volem un reclam publicitari perquè la gent vingui més al camp? Volem resultats immediats perquè tenim una necessitat imperiosa? Volem que el jugador surti ràpid d’aquest pou anímic? Ens falten jugadors i, per tant, el necessitem ja? I, a l’altre límit, volem un jugador amb una forma física potent, amb una mentalitat de guanyador forta? Volem construir una piràmide de les capacitats físiques bàsiques consolidada, que permeti una forma física sostinguda en el temps i en la competició? Tenim aquests dos límits, i sembla que el jugador ha escollit el tractament conservador. Qui és el responsable del jugador? És major d’edat, pot decidir per ell mateix, però el club, els metges i l’entrenador hi tenen molt a dir. I els límits defineixen les necessitats, a curt i a llarg termini, i sobre això s’ha de jugar.

En el cas de Pedri, la sobrecàrrega de minuts la temporada passada el pot afectar durant els pròxims anys? O, per contra, si s’ha recuperat bé d’aquesta lesió no s’hauria de patir?

Pedri és un jugador molt jove, titular amb el Barça i la selecció i amb molts minuts, i és normal que acabés sobrecarregat. Una sobrecàrrega és una fatiga muscular, després d’això ve la contractura i, llavors, el trencament de fibres. Hi ha diferents mitjans per tractar una sobrecàrrega, des de la crioteràpia, passant per banys de fred o més massatge combinat amb musculació. Quan no hi hagi tensió ni dolor venen els estiraments fets pel fisioterapeuta, “Normatec”, que són botes amb compressió i generen un millor retorn venós ja que eliminen residus metabòlics; també hi ha la diatermia, que és calor profund per estovar la musculatura, hosteopatia, acupuntura… No tenen per què reaparèixer les molèsties ni afectacions al rendiment si s’implementen els mecanismes existents. Per tant, en principi amb Pedri no hauríem de patir.

Quin impacte ha tingut la Covid-19 en les lesions de jugadors? Hi ha una relació directa?

En aquests moments la Covid és un misteri, perquè té una extensa varietat de símptomes, des del més comú com són els respiratoris o que afecten el teixit muscular, però també hem vist afectacions musculoesquelètiques. Gent que ha hagut de tornar a aprendre a caminar, a agafar força perquè ha acabat amb un estat de caquèxia important. És un misteri. En principi no hem vist esportistes contagiats que després hagin tingut una afectació tan important com perquè no puguin continuar fent esport. Hem vist casos aïllats de població general que sí, i afectacions específiques on la Covid afecta el sistema orgànic més vulnerable com és el respiratori, el digestiu o l’esquelètic, però no hem vist casos d’esportistes que hagin quedat molt malmesos.

Adama Traoré destaca per estar molt musculat, entre d’altres aspectes. És més difícil tenir lesions musculars amb un físic com el seu?

Quan un jugador té una musculatura com Adama Traoré hi ha més ventre muscular i més probabilitat de lesionar-se, però la lesió arriba sempre quan hi ha fatiga muscular, ja sigui per manca de força muscular, per falta de forma física o per excés de to muscular, que comporta una tensió muscular important. Si es cuiden els factors que permeten al múscul rendir de forma òptima, que són la força i la flexibilitat, no hi ha problema en ser un jugador musculós. Sempre relacionem un jugador musculós amb que no és flexible, i no és veritat, perquè la flexibilitat no depèn dels factors musculars, essencialment. Per tant, Adama no té per què lesionar-se si cuida aquests aspectes, per molt que tingui més massa muscular. I si ho traslladem a Ansu Fati, el que veiem és que té una musculatura atlètica però és probable que li falti flexibilitat, elasticitat i totes aquestes cures que permeten tenir una combinació entre flexibilitat i força, i per això el jugador es trenca.

L’edat és un factor a tenir en compte en les lesions? Un jugador veterà té més o menys probabilitats de caure en una lesió?

A mesura que el jugador es fa gran, perd capacitat de contracció muscular, reactivitat, canvi de direcció ràpid, de frenada i arrencada… Però hem vist jugadors de futbol, bàsquet i tennis, com Rafa Nadal, que té trenta-cinc anys i ja veiem amb quina explosivitat juga. Juga així perquè té un preparador físic al costat que cuida uns detalls importants per conversar la forma física. Aquests aspectes s’han de cuidar més a mesura que el jugador es fa gran. Són aspectes colaterals de la preparació física: la flexibilitat, el massatge, la dieta, els suplements energètics… Tot això farà que la vida professional de l’esportista s’allargui. Si oblidem aquests aspectes, és normal que es pugui lesionar un jugador veterà.

El concepte “veterà” s’ha de matisar, ja que si un jugador amb més edat ha incorporat rols, costums, rutines, programes o hàbits que ha mantingut al llarg de la seva vida, és una garantia per poder allargar la seva vida esportiva. Si és un jugador que arriba a ser veterà i ho incorpora després, només seria un “parche”. La forma física està constituïda d’adaptacions cròniques, que s’han sostingut en el temps i han allargat la vida de l’esportista, i no d’adaptacions agudes. Normalment el que es fa amb aquests jugadors és un treball extra. Per exemple, quan s’acaba l’entrenament i els seus companys s’estan dutxant, és molt probable que el jugador veterà pugui estar mitja horeta o quaranta minuts al gimnàs completant aquell romanent de forma física que li falta per l’edat que té. O també haurà d’estirar més amb el fisioterapeuta i treballar aquests elements colaterals necessaris que ajuden a allargar la vida de l’esportista. Però un jugador jove que no té la forma física consolidada també haurà de fer treballs extres. Podríem dir que l’edat òptima és dels vint-i-cinc als trenta anys i, fora d’aquests límits, es solen posar treballs complementaris i específics per la necessitat individual de cada esportista.