Ansu Fati ha recaigut de l’última lesió muscular que l’havia tingut apartat dels terrenys de joc. Les primeres observacions apunten que podria estar, com a mínim, dos mesos fora. Com s’ha arribat fins aquí?

Ansu va debutar amb el primer equip del Barça amb només 16 anys, el 25 d’agost del 2019, al Camp Nou davant el Betis. El mateix jugador va veure com la carrera com a professional quedava estroncada momentàniament el 7 de novembre de 2020, també a casa davant el conjunt andalús. Aquest dia, la carrera del jove atacant patia un gir inesperat: El davanter hispano-guineà es va lesionar de gravetat al tram final de la primera meitat del partit. La lesió de menisc es va produir quan, en deixar el peu a terra i a causa del contacte amb el contrari, el genoll va girar de manera antinatural provocant la consegüent lesió de menisc. Posteriorment, les proves mèdiques realitzades van confirmar que el jove futbolista tenia trencat el menisc intern del genoll esquerre. Ningú es podia imaginar que aquesta lesió d’Ansu Fati acabaria amb la seva temporada, tanmateix així va ser. Malgrat que des de l’entorn no es descartés la seva presència la passada Eurocopa i a les darreres Olimpíades, amb perspectiva queda clar que les presses mai són bones conselleres. I així va ser com, recentment intervingut de la lesió al menisc intern, es va estipular un temps de baixa d’entre tres i cinc mesos. Malgrat tot, en van acabar essent deu.

D’aquesta primera operació i la posterior recuperació n’han sorgit diversos rumors, entre els quals figura la possibilitat que hagi estat operat fins a quatre ocasions pel fet de no acabar de fer net. El davanter va voler esgotar totes les opcions, sotmetent-se a finals de març a una nova artroscòpia, en aquest cas diagnòstica, per revisar la sutura i netejar el menisc. Era la tercera vegada que passava per quiròfan: La primera vegada va ser el 9 de novembre, quan se li va suturar el menisc; i la següent, el 4 de gener, quan es va fer una nova sutura alhora que no cicatritzava l’anterior. Fins i tot, a l’entorn sona el rumor que en una de les operacions se li van extreure uns punts de sutura interns oblidats de retirar. Un autèntic desgavell.

Les intervencions i el postoperatori

Tot i això, cap d’aquestes intervencions van posar fi als problemes de Fati amb el genoll –fins i tot va arribar a patir una infecció a la sutura–. L’objectiu prioritari era conservar el menisc original, conscient que l’extracció del menisc suposaria un risc per a la seva carrera a llarg pla. Finalment, i després d’apostar durant aquest temps per un plantejament conservador, l’atacant de Guinea Bissau va triar l’opció més ràpida però més arriscada. S’ha arribat a comentar que se li ha extret la part dolenta o, fins i tot, la totalitat del menisc per tal d’intentar avançar càrregues. Una notícia preocupant, ja que sempre s’intenta conservar el menisc completament per tal d’evitar seqüeles a llarg termini a causa de l’amortiment que produeix.

La cosa no va acabar aquí, puix que el jugador no es va acabar d’adaptar a les càrregues de treball postoperatòries. En aquest cas, cal anar amb compte perquè poden aparèixer lesions musculars per un excés de treball postoperatori després d’una operació com la de genoll, la qual t’obliga a estar aturat i sense poder exercitar durant llarg període d’inactivitat. Al múscul li falta elasticitat i en un moment de sobrecàrrega s’acaba trencant. Això només se soluciona mitjançant treball progressiu i estiraments, però sobretot al nivell d’elit, cal evitar escurçar els terminis. El cos té els seus tempos.

Les maleïdes reaparicions

El retorn va ser meteòric. A finals del passat mes de setembre, el nou ‘10’ blaugrana tornava a la gespa gairebé un any després. I quina manera de fer-ho. En les primeres accions se’l va veure actiu, atrevit i com si no hagués passat per cap trasbals. Fins i tot, va aconseguir marcar un gol que semblava posar punt final al malson. Tanmateix, les males notícies pel Barça i per Ansu no acabarien. De fet, un any després de lesionar-se el menisc, el jugador patiria un esquinç muscular al bíceps femoral de la mateixa cama esquerra; una lesió típica dels futbolistes que han estat llarg temps lesionat.

I 65 dies després, Ansu tornava a entrar a una llista. Va ser pel darrer Clàssic de les semifinals de la Supercopa d’Espanya. I novament, arribar i moldre. Va entrar al minut 66 i només va necessitar-ne disset per a dinamitar la porteria blanca. Es preveia que jugués una mitja hora, però el partit es va allargar per una pròrroga que va decantar el resultat pel bàndol blanc. I aquesta no ha estat l’única que ha viscut, sinó que també va intentar disputar la fatídica pròrroga de San Mamés, on també estava previst i consensuat amb el Dr. Pruna que jugués poc més de mitja hora. Surt al minut 60 de partit i a l’inici de la pròrroga segueix al camp perquè es troba amb bones sensacions, però recau del mateix múscul.

La realitat de l’assumpte?

La hipòtesi més probable és que, de manera inconscient, jugui descompensat. Això passa com a reacció natural del nostre cos a una hipotètica manca de confiança de l’extremitat afectada. Malgrat tot, cal saber la realitat de les primeres intervencions i de l’hermètica i misteriosa recuperació d’aquestes. Es va intentar apaivagar el fet que fos operat diversos cops? És possible que els factors de creixement li juguin en contra? Podria tractar-se d’un problema biomecànic que no li permeti aguantar aquest ritme de competició vertiginós amb el qual conviuen els futbolistes d’elit d’avui dia? De moment, el més segur, tal com apunten diversos traumatòlegs consultats, és que el problema d’Ansu i altres jugadors joves del primer equip és la pressió i exigència que se’ls demana. Aquesta por a no forçar provoca que juguin encongits i amb tensió muscular, fet que facilita les lesions. Hi ha molts factors que influeixen en els dolors musculars, però l’estrès n’és un dels importants.

Ansu Fati s’ha perdut pràcticament dues temporades. Des de llavors, només ha pogut encadenar 213 minuts repartits en 5 partits, en els quals ha demostrat no haver perdut l’olfacte golejador: 3 dianes. L’objectiu no és només recuperar-lo físicament, sinó també moralment. Està desconsolat i deprimit. Per això, el suport psicològic serà cau i prioritari per tal que recuperi la confiança i aconsegueixi oblidar-se de les lesions. El més important ara és que el jugador es recuperi i que ho faci del tot, en cas de ser possible. I sobretot, que no recaigui. Per al futur del Barça és imprescindible que Ansu pugui assolir el màxim nivell i que es converteixi en el jugador que projectava abans de la lesió. Més enllà de recuperar-se, la meta ha de ser el fet de no tornar a caure lesionat. Per això, el club ja està treballant en un programa específic perquè el jugador es recuperi físicament i mentalment abans d’iniciar una preparació exhaustiva, explosiva i totalment específica. En aquest cas, salvant les distàncies, el paral·lelisme és evident –i així li han fet saber al mateix Ansu i família–. El Messi del 2006 al 2008 és l’exemple més clar que un ecosistema sa és el més adient en casos com l’esmentat.