El món de la televisió ha estat des de sempre molt vinculat als programes del cor i els tertulians, que ocupen tota la graella de la vesprada en la majoria de canals. No obstant això, les escenes més dramàtiques ocorren fora de la pantalla molt sovint. La relació de Bárbara Rey ―actriu, vedette i cantant― amb la televisió va ser extensa, i l’extinta Canal 9 no va ser una excepció en el seu recorregut pels platós. Com una dona que no sabia parlar valencià ni cuinar va aplegar a cobrar cinc milions per un programa a la televisió pública valenciana?

Contar-ho tot

Ens situem l’any 1997, any clau per al naixement de Tómbola, un programa que arrossegava audiències com cap altre. Antecesor de programes com Aquí hay tomate o Sálvame, el seu èxit va ser immediat, comptant amb cares tan conegudes com les de Jesús Mariñas, Karmele Marchante i Lydia Lozano. Com és habitual en aquestos programes, cada poc de temps s’anunciava una bomba informativa que revolucionava l’actualitat nacional. En l’estiu d’eixe any la premissa era, per primera vegada, una verdadera bomba informativa. I és que Bárbara Rey anava al programa per “contar tota la veritat”.

La vedette havia denunciat el robatori d’informació i imatges compromeses, que la vinculaven directament amb un alt càrrec de l’Estat. D’aquesta manera, va entrar en el directe per telèfon per donar la seua versió. La seua presumpta relació amb el rei emèrit va ser més que suficient perquè des del plató la convidaren a seure al programa. No esperaven el que passaria a continuació.

Una telefonada misteriosa

“Ella aplegà el dia 17 de juliol al matí, el dia de la suposada entrevista, i li comuniquen a Bárbara Rey que no havia d’anar a València perquè cancel·laven l’entrevista. Va decidir agafar el tren i va anar cap al plató, argumentant que ja tenia el contracte per al programa firmat. Eixa mateixa vesprada hi ha una reunió de crisi, i diuen que hi ha ‘ordres de molt amunt’ perquè no isca l’entrevista, perquè anaven a tancar el programa”, recorda Quico Arabí, periodista especialitzat en informació televisiva en Levante-EMV durant aquell període.

“Bárbara (Rey), malgrat saber que no l’anaven a deixar eixir, entra als estudis de Burjassot, la reuneixen en un despatx i li asseguren que li pagaran igualment el sou”, conta el periodista. Moments després, es queda a una habitació al costat del plató, sense poder eixir a la gravació. En aquell moment, Arabí rebia una trucada. Era Bárbara Rey, que en un to ansiós li diu al periodista que Canal 9 la té segrestada i que patix per la seua vida i la dels seus fills. Per què Arabí és la persona a la qual crida Bàrbara en eixos moments d’angoixa? “No ho he sabut mai. Ara sona estrany, però en aquella època no hi havia tants periodistes en la trinxera, cobrint els despropòsits de Canal 9”, argumenta.

‘Ordres de dalt’

Quico Arabí es reuneix amb la vedette en el seu hotel. Nerviosa, li comenta al periodista que té por d’estar vigilada, de forma que pugen a l’habitació. “Ella va contar que l’estaven acusant d’haver-se inventat el robatori de les imatges personals, per tal de justificar-se si eixes fotografies eixien després a la llum. Però, efectivament, li les havien furtades”, assenyala Arabí.

L’entrevista es publica sense major problema, encara que l’artista té molta cura de les seues paraules, i evita mencionar directament a Juan Carlos. “Jo crec que el CNI va llegir eixa entrevista i van veure que no anava a callar”, sentencia l’escriptor. En eixe moment, una de les tasques del Centre Nacional d’Intel·ligència va ser fer de tallafocs de qualsevol acusació de Rey contra l’emèrit.

Programa de Salvados amb Alberto Sanz, cap del CNI en 2004

Bárbara Rey i els espaguetis més cars del món

“Hi havia un xantatge sobre la taula, i no de diners públics, però s’estaven fent accions en favor d’ella, de forma que tenira accés a contractes de treball, publicitat, etc. Em vaig trobar una situació totalment insostenible. Jo crec que el CNI no estava per aquestes coses, i senzillament vàrem tancar aquell capítol”, va sostindre Alberto Saiz, director del CNI de 2004 a 2009, durant el penúltim programa de Salvados. Un d’eixos favors seria un contracte de treball per a presentar un programa en Canal 9, En casa de Bárbara, que es va emetre des de l’any 2000 al 2005.

Només anys després s’han pogut conéixer les despeses reals de les contractacions de Canal 9. Cinc milions d’euros és el sou que la presentadora va tindre en un programa de cuina en el qual no cuinava, sinó que tenia a dos chefs, un davant i altre darrere de la càmera, encarregats de fer els respectius plats. Un il·lusionisme televisiu que arribava al nivell més alt de la burla.

La Corona i l’estratègia del silenci

Els espaguetis més cars del món s’estaven cuinant en Canal 9. “Formava part d’eixa política del silenci, per tal de mantindre eixa immunitat de la monarquia, en un moment on qualsevol crítica era tabú. El rei encara vivia del crèdit que li havia donat el 23F, i Rey era una més d’eixa política del silenci”, recalca Arabí.

“Canal 9 tenia una doble funció en aquell règim que construí Eduardo Zaplana. Per una banda, com a òrgan de propaganda, i per l’altra, com altaveu del silenci. Contava el relat que li interessava al règim i callava sobre temes polèmics que no convenia moure”, critica el periodista. En aquell context tota la maquinària, engreixada amb diners públics, treballava per amagar un silenci que cada volta feia més soroll. “La gran mentida ha sigut vendre com episodis de faldes una corrupció sistemàtica i una conducta poc edificant del cap d’Estat. Banalitzar amb relats de premsa rosa una qüestió com aquesta. Estem parlant de diners públics”, emfatitza.

“L’episodi clau de tota aquesta qüestió és l’elefant. Eixe tir que pega Juan Carlos I a l’animal en Botswana no li pega a l’elefant, se’l pega al peu, a ell mateix”

Pistola d’eixida

“L’episodi clau de tota aquesta qüestió és l’elefant. Eixe tir que pega a l’animal en Botswana no li pega a l’elefant, se’l pega al peu, a ell mateix. Eixe episodi ho accelera tot”, remarca. Des de l’any 2004 fins al 2012 no eren poques les coses que s’havien transformat. Entre elles, dos canvis de govern i una crisi econòmica. “Quan canvia tot? No tinc cap dubte: a partir de la gran crisi de 2008. Quan s’ajunten corrupció i crisi s’acaba el crèdit. La corrupció només es tolera quan la panxa esta plena”, reflexiona l’escriptor, compartint una de les tesi que defensa en el seu llibre, Ciudadano Zaplana.

Les incògnites segueixen rodejant el cas i plantejant preguntes sobre el desenllaç que ha tingut el llegat juancarlista als nostres dies. Què hauria passat de no intentar tapar tot allò? Ha sigut pitjor el remei que la malaltia, com se sol dir? Arabí pensa que sí, però que, com en altres tantes coses, no es pot preveure el futur. “Pense que si en eixe moment s’haguera sabut que el rei havia tingut affaires, en un país profundament masclista, hauria suposat prou menys escàndol del que va ser després tota la corrupció. En aquell moment encara es tenia en compte el seu paper en la transició, això resistia vint-i-set terratrèmols. En canvi, ara, ha sigut prou pitjor saber tots els diners privats i públics que s’han utilitzat per apagar-ho”, sosté.

La Família Reial en Burjassot

Tómbola no va tancar aquell estiu de 1997, però les ordres estaven sobre la taula. Era el moment de decidir. Les mans de la Casa reial aplegaven fins al plató de Burjassot, i es van enfrontar amb una Bábara Rey decidida a eixir a escena. Què haguera passat aleshores? “No tinc cap dubte que ella hauria parlat durant un minut i el programa fondria a negre, o hagueren posat un documental del samaruc. I no hauria passat res l’endemà”, afirma Arabí. “Si hagueren tancat el programa, seria la contribució més gran de la corona a aquest país. Segurament Canal 9 haguera tancat uns anys abans, perquè era l’únic programa econòmicament rendible”, augura el periodista.

En eixe espai de falta d’independència i subordinació a les ordres “de més amunt”, un dels dubtes que queda per resoldre és per què durant eixe període tot el món semblava no saber el que passava entre bastidors, mentre que en 2015 la indignació s’apoderava dels carrers. “La gent no era cega i un dia va recuperar la vista. La gent veia exactament el mateix en 2002 que després. Tot el món ho sabia, però no era rendible per a moltíssima gent admetre el que estava passant, i molt menys encara ser crític”, comenta. “Mort Franco, ixen molts antifranquistes”, afegeix.

Si deixem arere la trama corrupta, podríem assimilar aquesta història com una anècdota curiosa. Un capítol jocós de la història televisiva i monàrquica espanyola. Bárbara fent un pastís amb les seues ungles postisses. El rei ‘campechano’ pagant pel seu silenci. A vegades el cercle del silenci es trenca i les conseqüències duren anys. Aquests episodis ja no semblen una broma per a les vesprades de cadires a la fresca. Potser la broma ja només feia gràcia als qui participaven en ella.