Un altre 12 d’octubre entre banderes d’Espanya, odi, crispació i una reacció nacionalista espanyola cada dia més intensa. En una època on el debat polític s’ha polaritzat pertot arreu, el País Valencià viu un dels seus períodes de major estabilitat política, amb un govern i una oposició que, amb l’excepció ultradretana de sempre, està donant a Espanya una lliçó de trellat i cultura política, i altra de gestió durant la crisi de la COVID-19.
És veritat, com explica Víctor Maceda, que els polítics valencians han sigut capaços de millorar la reputació del Poble valencià i deixar arrere tòpics com la corrupció, la ignorància o el meninfotisme. Alhora, han estat a l’açada per començar una nova etapa marcada per les polítiques socials, la reconstrucció de l’Estat del Benestar, l’enteniment entre les diferents formacions polítiques progressistes i un cert pragmatisme que tantes vegades havia faltat en les forces esquerranes, capitanejat per figures com la de Manolo Mata, Mónica Oltra o Naiara Davó.
No obstant això, mentre les forces progressistes del País Valencià mantenen les principals ciutats i el Govern de la Generalitat, segons apunten les tendències de les enquestes, la situació a la resta d’Espanya és diferent, i una ona recentralitzadora arrossega molts indrets espanyols. Aquesta situació fa molt complicada l’existència d’un projecte que consolide la federalització d’Espanya i clarifique les competències de les Comunitats Autònomes. Per a l’analista Salvador Enguix, l’antic eix format per Catalunya, Madrid i Andalusia ha sigut substituït per un de nou, format pel president valencià Ximo Puig junt amb el lehendakari basc Urkullu i el president gallec Feijóo, l’eslògan del qual ja va ser “Galicia, Galicia, Galicia” durant la passada campanya. Aquest, marcat per la cogovernança marcaria les passes a Sánchez segons l’analista de La Vanguardia.
Els bipartidisme front la possible reforma constitucional
Un procés de reforma constitucional com el que proposa Ximo Puig necessita la configuració de majories amples al Congrés dels Diputats, fet complicat amb el PP i VOX molt escorats a la dreta i un Ciudadanos que no sembla recuperar-se de l’últim batecul electoral a les Eleccions Generals, que els va deixar amb 10 escons. A banda de Feijóo no existeixen veus crítiques amb la suficient força al Partit Popular que puguen indicar un nou viratge cap a l’autonomisme i el reformisme que els traga del procés recentralitzador de Díaz Ayuso i Pablo Casado.
Al PSOE, en canvi, emergeixen lideratges com el de Ximo Puig, que reivindiquen una Espanya federal front l’aspiradora madrilenya, que qüestionen la monarquia i defensen la fi de l’austeritat i l’augment en la despesa pública. Arribats a este punt, la pregunta és: està Ximo Puig sol al PSOE? I, si no ho està: qui li donaria suport dins del seu partit? Víctor Maceda veu a les Illes Balears i el seu govern de coalició d’esquerres com a un dels principals socis de Puig, però no veu el sector centralista dels socialistes castellans i aragonesos, ni el PSOE foralista navarrés i basc ni molt menys el PSOE satisfet amb el sistema de finaçament actual a territoris com Astúries, Madrid, Galícia o Cantàbria disposat a moure fitxa per canviar la Constitució.
Els peons perifèrics i el laberint constitucional
A la sèrie The Wire, hi ha una escena en què un dels protagonistes, D’Angelo, explica uns xics del barri com es juga als escacs. La seua reflexió impacta molt a uns joves que no han tingut la sort de poder escapar del suburb marginal a què pertanyen, el qual els condemna a una vida marcada per la pobresa i les drogues. “Tots segueixen sent el que són el que són, excepte els peons” és la frase amb la qual els resumeix el funcionament del joc. En política, com en els escacs, hi ha alguns actors que continuaran sent el que són, baluards de l’statu quo. Altres, però, poden convertir-se en reines i fer escac i mat constitucional. Qui són?
Un dels blocs amb més poder transformador apareix de la mà de les forces progressistes. A banda d’Unides Podem, ja configurat com una formació d’esquerres que ha abandonat l’eix “dels de dalt front els de baix” i amb un sostre electoral similar al d’Esquerra Unida ha demostrat que no és suficient per transformar el país i crear un projecte vertaderament plurinacional. Com a prova, els dramàtics resultats que va obtenir la formació morada a territoris on tenia molta força com Euskadi o Galícia. La seua escissió, Más País, sembla consolidar-se com una força arrelada al territori madrileny, útil per transformar-lo però sense l’ambició inicial de tindre una legió de diputats al Congrés dels Diputats (els seus dos diputats, Íñigo Errejón i Inés Sabanés, són diputats per Madrid).
El que sembla interessant, però, és com serà el procés de consolidació de Más Madrid, Adelante Andalucía i Catalunya en Comú, en la mesura que es configuren com espais autònoms i d’estricta obediència als territoris on es presenten. A hores d’ara la qüestió que ressona és si seran capaços de generar aliances com la que ja tenen al Grup d’Esquerra Confederal al Senat, que formen amb els navarresos de Geroa Bai, els mallorquins de Més per Mallorca i amb la coalició Compromís, que, després del seu pacte amb Podem va arribar a tindre anys arrere 4 representants al Congrés. En esta línia, altrament, va estar el criticat pacte de Más Madrid amb Compromís, en què els madrilenys es comprometien a votar a favor de les reivindicacions valencianes en Madrid.
L’altre bloc autonomista es configura des de postures més properes al centre i la dreta, de la mà del PNB. La tradicional aliança del PNB amb Convergència i Unió va estar trencada pel procés. No obstant això, la fractura en l’espai postconvergent entre els seguidors de Puigdemont (Junts) —que opten per continuar el camí del Procés i el mandat de l’1 d’octubre i adopten una postura més social— i la facció del PdeCat —encapçalada per David Bonvehí i fidel a la línia ideològica i el llegat pactista de l’antiga Convergència—obre una oportunitat per recuperar esta aliança.
En la conjuntura política actual, el PNB ha aconseguit aliances amb Geroa Bai —la marca socialdemòcrata de la qual forma part a Navarra, que té la presidència del govern navarrés de la mà d’Uxue Barkos—, Proposta per les Illes —formació centrista amb una important presència a la política municipal balear (95 regidors) i tres representants al Parlament de les Illes Balears— o Coalició Canària —principal força política a les Canàries, amb dos escons al Congrés dels Diputats—. La nova fractura a l’espai postconvergent podria tornar a unir els camins del Partit Demòcrata de Catalunya i del Partit Nacionalista Basc per crear una nova aliança autonomista en l’espai del centre-dreta, pragmàtica i allunyada de la via unilateral de Puigdemont.
En este context, la formació valenciana Demòcrates Valencians està fent tots els possibles per formar part del nou espai. Després d’uns resultats molt modestos a les eleccions municipals valencianes i d’haver format part de la Coalició per una Europa Solidària junt al PNB, Geroa Bai, Coalició Canària o el Pi, busquen trobar el seu espai i consolidar-se com a força política “d’estricta obediència valenciana”. En este sentit, recentment van convidar a València al portaveu del PNB al Senat Jokin Bildarratz dies abans de les eleccions al País Basc i el 9 d’octubre van comptar amb la presència de David Bonvehí i representants de Proposta per les Illes. La qüestió està en si seran capaços de passar de la fase de construcció d’aliances a la implantació i creació d’un projecte autocentrat al País Valencià. Els creients que s’encomanen a Déu i els qui no creguen, que s’agarren on puguen; venen temps on els partidaris de la recentralització no dubtaran en moure les seues torres. Es mouran en el sentit correcte els peons?