Xavi Hernández s’encarregava dilluns, en la prèvia de Champions, d’engrescar dialècticament als cruyffistes mentre engegava un clatellot als neonunyistes. Aquesta casa sempre va igual, a mastegots entre aquestes dues ànimes, àngels i dimonis. El que uns creuen glòria, als altres els sona a infern. Deia Xavi que, si vols recuperar pilotes en joc, no cal ni fer dos metres, ni pesar com un armari de tres cosos. I rematava el raonament recordant les habilitats d’Iniesta, que se’n fartava de pispar-les. Aquesta resposta de calaix va provocar una encesa d’ànims entre els ortodoxes del model, cada cop més convençuts d’haver encertat amb la designació del terrassenc. El passat dilluns escrivíem que els vells temps del Barça han mort definitivament, gentilesa del nou entrenador. Ara, però, es tracta de rebaixar un xic les expectatives, no fos cas que prenguéssim mal per excés de velocitat. Hi ha qui ja pensa anar a Munic i prendre’ls-hi la cartera als impressionants bavaresos i hi ha també qui, un xic menys optimista, espera caure a l’Europe League per guanyar-la en un passeig militar. Per no parlar dels vint milions perduts en cas d’eliminació, que ara l’economia compta tant com els marcadors. En tot cas, peu a terra que l’equip promet, que la mà del nou mister ja ha deixat Koeman i els seus adlàters amb les vergonyes a l’aire, però no s’ha passat encara ni del primer pas. I el mínim de sortida consisteix en aguantar noranta minuts amb certa coherència d’estil, sense fer figa en cap moment.
No cal córrer. Màxim, com no hem enterrat el passat ni convé oblidar-lo, el barcelonisme decent encara es troba en fase d’enviar molts records als darrers presidents per haver devastat la institució d’aquesta manera radical. No han deixat ni les runes. Per sort, la travessa del solar es farà ràpida gràcies a la generació de barbamecs que ha explotat de manera excelsa, tots a l’hora en una manera de prodigi de la natura impensable en la seva espectacularitat. Encara es necessita temps, molt de temps i paciència per a veure’ls germinar. Com es necessita marge i força habilitat per acabar aconseguint aquest gol que ara tothom demana a crits, convençuts de ser l’únic que falta. No serà gens fàcil, ni hi ha un euro per comprar-lo. El Barça d’en Xavi és encara gelatina informe, un bloc marmori al que caldrà un artista que sàpiga definir-lo i fer-lo bell a partir dels excel·lents estris apareguts al taller per sorpresa general. Però estem en el inici de la llarga ruta, en els primers passos de la reconstrucció. Encertats i engrescadors, sí, quan esperàvem encara més desgràcies, major fondària en el forat, més pedres en el pedregar. Amb aturar la sagnia del malalt, ja ens podem donar per satisfets i és just allà on som.
En altres cabòries, ja no s’hi pot fer res. Sí, Xavi havia de començar la temporada. Sí, Koeman no havia d’haver-la iniciada i altre cop, molts records a l’eminència que va decidir el blindatge de tan limitat entrenador, sota amenaça de pagar una fortuna en la quitança que ha condicionat de mala manera l’arrencada de la nova era Laporta. No cal donar més tombs sobre la idoneïtat de Xavi, ha tingut prou amb dos partits per mostrar credencials que semblen solvents, fiables. En tot cas, hauríem de continuar enviant emocionades salutacions a dos personatges encarregats de trinxar l’última dècada i que acabaran sortint-se sense pagar ni una mínima penyora. Sense perdre ni tan sols la condició de socis, acusats de sobrants arguments a causa del desastre causat. Sembla que comenci el compte enrere cap a la normalització, que serà molt més lent del que voldria l’estat d’ànim actual, proper a una fantasmagòrica i al·lucinada eufòria. De moment, només aspirem a que el barcelonisme tòpic antimodel calli una bona temporada i en oblidar-nos aviat d’enviar records gens emocionats als causants d’haver enfonsat l’equip i la institució en aquest paorós forat.