La lenta reconstrucció

En temps de revolució digital, d’immediatesa efímera, els partits de futbol s’esbraven només acabats i el seu record perdura en la memòria el temps d’un sospir, encara que soni poètic. Encara que sigui un derbi amb penal polèmic i les habituals cent-mil perspectives de lectura. Els vells temps del Barça han mort definitivament i parodiant la cèlebre sentència d’en Gramsci, els nous encara trigaran en nàixer. Vivim en un impasse de proporcions galàctiques, amb dimensions de forat negre i convé decidir com hi transitarem, si tranquils o fets un neguit. Quedi dit com a suggeriment de paciència a tots aquells que esperaven una revolució instantània, una mena de prodigi impossible esperonats pel canvi a la banqueta. Cert és que aquell desastre no podia continuar, com evident resulta que aquesta alenada d’aire fresc i coherent amb el model provoca un esperançador retorn als principis de l’ortodòxia. Només als primers fonaments, consti, que la processó es farà llarga com un dia sense pa i la impaciència es convertirà en el pitjor enemic intern, superior a qualsevol atac desestabilitzador arribat de fora.

Entre les runes de l’agonia i el grapat de lesionats, amb prou feines podia intuir-se que la primera declaració d’intencions passava pels extrems oberts i algun altre tret diferencial que despertava sensació de reconeixement, de reconnexió amb fórmules que mai no s’haurien d’haver abandonat. En hora i mitja no pots tancar una època, ni pots presentar un nou relat en societat per molt que la melodia i la partitura tornin a sonar del tot familiars. Queden pendents quantitats industrials de confiança en l’aposta. Un convenciment absolut que han de sentir primer els mateixos protagonistes de la festa. Als veterans, i pensem en Busquets, per convèncer-los de la importància màxima del seu paper en aquesta lenta metamorfosi, en aquest canvi de pell i noms. Als joves, expressant obertament la complicitat dels barcelonistes, disposats a demostrar que els hi donaran escalf com a única alternativa possible a obrir les portes d’un futur esperançador quan toqui. Quan acabin un aprenentatge que no tots superaran, que es cobrarà alguns noms avui protagonistes i passat-demà oblidats com a tribut exigit pel guió de reconstrucció. I al final de tot plegat, només com a embolcall definitiu de regal, tocarà preocupar-se per qui posa el gol que ara costa tant de generar.

Ja no ve a tomb parlar de penals, d’ocasions perdudes, de davallades en el rendiment conforme avança el matx, de llacunes i pèrdues de concentració per irregularitat del conjunt. Aigua passada, demà arriba el Benfica per a celebrar el 60è aniversari de Berna’61, un final d’època tan bèstia com l’actual, tan fonda la crisi i brutal l’ensorrada que provocà una bíblica travessa del desert de catorze anys. Catorze anys, una eternitat si ho comparem amb el panorama actual, quan el pronòstic de completa recuperació pel malalt greu pot xifrar-se, si els metges responsables encerten en la medicació, en dos o tres anys de coll. El pacient blaugrana ha de col·laborar en el procés, recalquem l’evidència. Com Xavi s’ho pren per via emocional i coneix la Bíblia de pe a pa, no queda altra que oferir-li suport, conscient de que el seu fracàs, en cas de produir-se, serà el de tota la causa sense excepció i el seu triomf, la consagració d’una esperança també unànime. Entre les pedres del camí, la que més estralls pot causar és, altre cop, l’oposició interna, aquest neonunyisme que res no entén en lectura que no sigui purament superficial, xacra que no marxa ni amb aigua calenta. En l’actual pelegrinatge, també estem condemnats a arrossegar el seu proverbial eixelebrament, la seva vocació eterna per mirar el dit proper enlloc de guaitar la Lluna en perspectiva. Com són bàsicament oportunistes, el marcador desfavorable d’un partit quan arribi serà aprofitat en la guerra de desmantellament de Laporta, Xavi i tots aquells que no siguin de la seva corda, prou els coneixem. Això de pregar per la mirada llarga, el llarg termini, la paciència, la temporada sencera a Can Barça es torna quasi tasca titànica, tot i no existir alternativa. Tornem a barrejar fe i paciència, els ingredients bàsics d’aquest plat encara per cuinar.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca