És comprensible que a la política catalana sempre estiguem parlant de terminis. No podria ser de cap altra manera. Aquesta desconfiança va lligada a un historial de decepcions i derrotes que, tot i que ens agrada romantitzar-les en forma de Diada o aniversari d’un referèndum, ens permeti il·lusionar-nos amb un futur no molt llunyà on per fi toquem el cel.

La legislatura del president Aragonès ha començat a caminar, i amb ella una mena cants de sirena on es poden desxifrar dues paraules: “dos anys”. Així és, ara el termini és de dos anys. En són sis més de l’anterior data de caducitat que es va marcar l’independentisme l’any 2015 amb Junts pel Sí i que va resultar amb un referèndum que ni els més apassionats a les primeres files polítiques poden, ni saben, defensar.

Què volen dir dos anys o divuit mesos en un procés d’independència? Una soga al coll? Seure a esperar que una finestra d’oportunitat ens permet tirar endavant? No em digueu que serveix per fer estructures d’Estat…

Prou de posar terminis, prou. Certament ERC s’ha guanyat, perquè les urnes ho han determinat, apostar per l’estratègia de la taula de diàleg i pressionar per fer efectiva la via escocesa. Admeto que no hi crec, en cap cas, en la capacitat de l’Estat per a negociar un referèndum d’autodeterminació, però l’estratègia republicana fou la més votada i cal intentar-ho. Ara bé, ni ens posem terminis ni ho fiem tot a la negociació. Perquè la millor finestra d’oportunitat és aquella que neix des de la iniciativa pròpia.

Seria un error monumental posar un comptador enrere i esperar a la data límit per fer qualsevol embat amb l’Estat. No hi ha un moment perfecte, no n’hi ha. I si la intenció d’aquesta legislatura és la de fer “inevitable”, com exposa Aragonès, l’amnistia i l’autodeterminació no cal tenir un calendari. Només cal la voluntat ferma de fer-ho. Les oportunitats es busquen, no es troben.