Next generation, fail ideas

Passa sovint. Qualsevol anunci d’inversions futures per aixecar una economia que fa aigües genera expectatives desmesurades. “Pluja de milions”, cada vegada que es vol contrarrestar l’independentisme. “Un nou pla Marshall”, que glorifica qui té pocs coneixements d’història. La realitat sol ser més prosaica que el mite, i el cert és que la reconstrucció europea de posguerra no va ser el fruit exclusiu dels ajuts interessats de la secretaria d’estat nord-americana, sinó d’altres factors tan decisius com silenciats, com ara l’increment del poder negociador dels sindicats, l’expansió dels sistemes educatius i sanitaris públics i la millora radical de les condicions laborals de la classe treballadora, tot plegat per compensar els excessos del capitalisme amb l’accés de la majoria a parcel·les de benestar. No es tractava només que els dòlars que venien de l’altra banda de l’Atlàntic haguessin de servir per tal que els trens es poguessin reconstruir, sinó que allò que veritablement importava era que els ferroviaris no es fessin comunistes.

Els anomenats com a fons “New Generation”, sembla que uns 750.000 milions d’euros (140.000 M€ per a Espanya i –16.000M€ per a una Catalunya que paga plans Marshall anuals) no sortiran de la butxaca del contribuent europeu, sinó de la impremta de bitllets del Banc Europeu (i dels seus ordinadors centrals) que, en una economia estancada, difícilment es convertiran en inflació. Qui els administri –sembla que la Mittel Europa juntament amb la Nova Hansa– tindrà un poder desproporcionat i una gran capacitat de generar problemes interns. Ara bé, desenganyem-nos. No servirà perquè la ciutadania europea percebi grans millores en les seves vides, ni tan sols perquè es capgiri aquesta dinàmica d’erosió d’estatus, sinó perquè alguns sectors econòmics i inversors  concrets surtin beneficiats. Els Florentinos abunden a Europa. Sembla que tota aquesta pasta –com tracten de vendre els publicistes– és per “desenvolupar” la nova economia i la “transició ecològica”…

Què necessita realment l’economia europea? Prendre mesures per evitar que la Greta Tumberg faci cara d’emprenyada? Vaig a fer un parèntesi. Servidor de vostès, que com a bon boomer fronterer amb els millenials té certa perspectiva històrica, té la consciència que la principal etapa de benestar d’aquest país es devia situar entre mitjans de la dècada de 1980 fins el 2000. Què m’ho fa pensar? Sense minimitzar una etapa de grans drames socials –droga, sordidesa i delinqüència, un atur estructural, una especulació incipient i pèssimes condicions laborals–, recordo com es van construir centenars d’escoles i instituts públics, universitats, centres d’atenció primària, hospitals, oficines de correus i bancàries que es van estendre per tot el territori. Més enllà dels fons estructurals, la funció pública es va estendre per l’economia i el territori, donant sortida a les classes mitjanes –i no oblidem- a bona part de dones de la meva generació, que al seu torn, sovint eren les primeres de la seva família a tenir una carrera professional més o menys digna. Això vol dir que allò que va desenvolupar i equilibrar territorialment Catalunya és el mateix d’allò que havia articulat França: treballadors públics que mantenien població al territori i que tiraven després de l’economia privada. Un desenvolupament relativament harmònic consistent a incloure centenars de milers de persones a les classes mitjanes. Amb Aznar (tot i que el drama ja ve d’abans, amb Reagan i Thatcher manant la resta de països) tot va començar a canviar. Els grans EROs que van devastar sectors sencers de l’economia, una monumental especulació immobiliària que va hipotecar i empobrir les generacions joves, les privatitzacions monumentals, una precarietat dissolvent, un mileurisme vergonyant (posteriorment degradat a l’inframileurisme) i aquest costum tan català de treballar per dos i cobrar per mig. En altres termes, gràcies a aquestes polítiques de trikle down economics, aquesta absurda idea que l’economia creix si se’n beneficien els rics a còpia de privatitzacions i rebaixes impositives, creant un efecte goteig, es va instal·lar en les nostres institucions amb les conseqüències que tots podem percebre.

Avui bona part d’aquells treballadors públics estan envellint, els serveis públics estan sobrecarregats de feina amb menys gent i més precària, les oficines de correus, les estacions de tren, les sucursals bancàries estan tancant, i les dues crisis han acabat de colpejar allò que s’havia construït en una circumstància prou excepcional.

Fi del parèntesi. Aquests fons de reconstrucció, “Next Generation”… exactament per a què serviran? Segons indiquen els especialistes haurien de servir per descarbonitzar, invertir en la digitalització, potenciar la nova economia i altres belles paraules de bones intencions que solen empedrar el camí de l’infern. La digitalització vol dir, ras i curt, fer servir la intel·ligència artificial per extingir ocupació pròpia de les classes mitjanes (a tall d’exemple… han llegit algun d’aquests articles periodístics fets per robots?) Els cotxes elèctrics (on la Xina porta la batuta) vol dir destruir centenars de milers d’ocupacions qualificades, perquè requereixen menys personal i menor manteniment. En realitat, aquesta modernització implica deixar més i més milions de persones a la intempèrie, perquè l’economia, si bé pot continuar creixent com fins ara, especialment a còpia d’especulació financera (fins el proper crash), l’ocupació difícilment ho farà…

- Publicitat -

Tornem al Pla Marshall. Tornem a finals dels vuitanta. En realitat, aquests diners, si volem generar benestar, haurien d’anar en bona part a  generar ocupació de qualitat potenciant els serveis públics. Construint més centres educatius, potser una llar d’infants pública a cada poble, potser contractant milers de metges i infermeres i repartir-los pel territori. Potser construint noves línies ferroviàries arreu del país amb els seu personal corresponent. Potser creant caixes públiques arreu de les comarques. Potser creant feines poc productives en termes estadístiques, encara que imprescindibles a nivell social. En altres paraules, fent allò que ens diferencia dels països centrals: tenir entre un quart i un terç de la població activa treballant en els serveis públics, molt lluny de l’esquifit 12% que succeeix a Catalunya-

Tanmateix, tothom pot anticipar com acaba la pel·lícula. Com bé indica la periodista Marta Sibina i l’equip d’Octuvre, ja sabem en quines mans acabaran aquests diners creats a partir del gest de picar la tecla d’”enter” a un ordinador del Banc Central Europeu. Tots sabem, a més, que una manera de posar diners a la butxaca de la ciutadania és tan simple com reduir i controlar el preu de l’habitatge (al cap i a la fi els sobrepreus immobiliaris es dediquen a fomentar una classe rendista parasitària), sense que això costi un euro a l’erari públic. No cal tenir una gran imaginació per entendre que un repartiment més equitatiu de la renda és el que genera major creixement econòmic, fins i tot des del punt de vista capitalista, i que per tant, la reversió de les privatitzacions no és una qüestió ideològica, sinó pragmàtica. Tothom sap que tenir un inspector de treball per cada cent treballadors podria acabar amb aquesta tendència a treballar per dos i cobrar per mig (la jornada real d’un treballador català a jornada completa és de 44 hores setmanals i el salari més freqüent és el de 1.250€ mensuals), i que atorgar més capacitat d’influència en sindicats desvinculats de l’administració acaba repercutint en el benestar general.

Li diuen “next generation”, i el programa va guarnit d’una retòrica ecològica i progressista. Tanmateix, la realitat és que la gent de Terres de l’Ebre veuen que els posen els molins de vent a casa seva, no pas amb interès de substituir el carbó, sinó perquè les grans empreses de l’Ibex puguin beneficiar-se de les subvencions d’uns aparells cars i massa llunyans d’on es consumeix l’electricitat. La realitat és que aquesta mena d’ajuts, dels quals difícilment arribaran a qui realment ho necessiti, responen a les velles i fracassades idees thatcherianes de benefici privat amb diners públics. Tanmateix, i desmentint la profeta que inspira la dreta (i l’esquerra) espanyola (i catalana), sí que hi ha alternatives. Si una cosa va funcionar en el passat, és obvi que pot funcionar en el futur.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca